29. Març 2024

9 Setembre, 2016 | Diari La República Checa

Bring to the table win-win survival strategies to ensure proactive domination. At the end of the day, going forward, a new normal that has evolved from generation.
REDACCIÓ9 Setembre, 2016

Aquest divendres, la consellera de Festes, Begoña Floria i la directora castellera del Concurs, Ester Roca, han presentat la llista definitiva de colles castelleres que participaran al XXVI Concurs de Castells.

El Concurs comptarà amb la xifra rècord de 45 colles castelleres, en les jornades de Torredembarra, el dia 25 de setembre i  les de Tarragona,  l’1 i 2 d’octubre a la TAP.
De les colles participants, un total de nou hi actuaran per primera vegada.

A les 42 colles que s’han classificat de ple dret, cal afegir tres colles convidades, com són els xinesos Xiquets de Hangzhou, els Xiquets del Serrallo i els Nois de la

La consellera de Festes, Begoña Floria i la directora castellera del Concurs, Ester Roca./Foto: Ivan Roig
La consellera de Festes, Begoña Floria i la directora castellera del Concurs, Ester Roca./Foto: Ivan Roig

Torre, que no s’han classificat per participar-hi. Els serrallencs i els xinesos participaran a la jornada de dissabte a la TAP, mentre que els Nois de la Torre ho faran a la seva població el diumenge anterior.

Les colles que han declinat la seva participació han estat, els Minyons de Terrassa, els Castellers de Cornellà, els Margeners de Girona i els Castellers de l’Alt Maresme.  De les colles que participaran per primera vegada, cal destacar que 3 són de fora del principat, com els Al·lots de Llevant, de Manacor; els anomentas, Xiquets de Hangzhou i els Castellers del Riberal, del Rosselló.  Les sis colles debutants de Catalunya són, els Castellers de Cerdanyola, Castellers de Caldes de Montbui, Castellers Jove de Barcelona, Matossers de Molins de Rei, Carallots de Sant Vicenç dels Horts i els Xiquets de Vila-seca.

Aquest és el llistat definitiu de les colles participants al Concurs:

Diumenge, 2 d’octubre a la Tarraco Arena Plaça de Tarragona

  1. Castellers de Vilafranca
  2. Colla Vella dels Xiquets de Valls
  3. Colla Jove Xiquets de Tarragona
  4. Colla Joves Xiquets de Valls
  5. Xiquets de Tarragona
  6. Xiquets de Sants
  7. Castellers de Barcelona
  8. Capgrossos de Mataró
  9. Castellers de la Vila de Gràcia
  10. Castellers de Sabadell
  11. Nens del Vendrell
  12. Xiquets de Reus

Dissabte, 1 d’octubre a la Tarraco Arena Plaça de Tarragona

  1. Xicots de Vilafranca
  2. Marrecs de Salt
  3. Castellers de Sant Cugat
  4. Moixigangers d’Igualada
  5. Castellers de Sant Pere i Sant Pau
  6. Sagals d’Osona
  7. Xics de Granollers
  8. Castellers de Terrassa
  9. Castellers del Poble Sec
  10. Castellers de la Sagrada Família
  11. Colla de Castellers d’Esplugues
  12. Bordegassos de Vilanova
  13. Castellers de Lleida
  14. Tirallongues de Manresa
  15. Al·lots de Llevant
  16. Castellers de Berga
  17. Colla Castellera Jove de Barcelona
  18. Colla Jove Castellers de Sitges
  19. Xiquets del Serrallo
  20. Xiquets de Hangzhou

Diumenge, 25 de setembre a la Plaça del Castell de Torredembarra

  1. Castellers de Figueres
  2. Castellers de Badalona
  3. Castellers de Cerdanyola
  4. Carallots de Sant Vicenç dels Horts
  5. Castellers de Caldes de Montbui
  6. Castellers d’Esparraguera
  7. Minyons de l’Arboç
  8. Salats de Súria
  9. Matossers de Molins de Rei
  10. Castellers del Riberal
  11. Xiquets de Vila-seca
  12. Castellers de Castelldefels
  13. Nois de la Torre

REDACCIÓ9 Setembre, 2016

OPINIOMalauradament, el cas que la Mar Joanpere Foraster va fer públic, amb el títol «Respecta’m, respecteu-nos! Carta oberta a l’Ajuntament de Tarragona» i altres casos que han anat apareixent als mitjans darrerament d’experiències similars no són casos aïllats. Malauradament, moltes som les dones, i també homes, que en un moment o altre de la nostra vida hem patit un assetjament amb més o menys intensitat de més o menys gravetat, al qual hem donat més o menys importància, però al cap i a la fi, un assetjament. Malauradament gran part de la societat no percep aquests actes com un assetjament.aitana_delavarga

En el meu cas, no fa gaires anys, tornant caminant cap a casa, un dimarts a quarts de dotze de la nit, pel carrer Estanislau Figueras de baixada, en el primer tram del carrer, tot sortint de la Rambla Vella, un home que passava en cotxe pel costat va alentir la marxa i em va cridar algunes coses que no vaig entendre. En el xamfrà amb Maria Cristina va parar el cotxe esperant que jo hi arribés i va baixar la finestra. Jo pensava que volia que li donés indicacions, però de seguida el vaig reconèixer. Era aquell noi que a vegades porta una samarreta de “Superman” que te’l trobes a altes hores de la nit pels pubs de la ciutat a la recerca de noies considerablement begudes per poder liar-se amb elles i aprofitar-se’n.

Sempre m’havia causat repulsió per la seva actitud. Llavors vaig sentir les següents paraules: «Hola guapa, te llevo a casa?». Evidentment, la meva reacció va ser dir-li: «No, gràcies». No el coneixia de res i, certament, no me’n fiava un pèl. «Sí, guapa, sube que te llevo». Vaig insistir en la negativa i vaig aclarir que amb ell encara menys. Vaig continuar caminant. El noi no es va donar per vençut i continuava insistint. Avançava lentament amb el cotxe al meu pas, seguint-me i dient-me coses.

llibertatEn aquell moment em vaig començar a preocupar i un cert nerviosisme es va apoderar de mi, ja que veia que no cedia en la seva voluntat i no sabia fins on podia arribar la seva tossuda obsessió de voler portar-me en cotxe a casa, quan no em coneixia de res i quan jo ja li havia deixat clar que no volia que m’acompanyés. Tot plegat em feia malpensar i mostrar-me escenaris indesitjables a la ment. La meva reacció va ser agafar una llibreta i un boli que portava al bolso i apuntar tremolant el model de cotxe i el número de matrícula.

Vaig pensar ràpidament, vaig accelerar el pas i vaig decidir girar per Rovira i Virgili per anar a la Rambla Nova, on segur que hi transitaria més gent. Ell, però, també va girar amb el cotxe per allí, anant paral·lel a mi, al meu pas, rient i seguint dient-me coses. Llavors vaig trucar a qui era la meva parella, i tot i que no va donar molta importància a la situació, es va mantenir al telèfon durant tot el trajecte. Havia de pensar i actuar ràpid, me’l volia treure de sobre! Baixant per la Rambla vaig decidir agafar un carrer contra direcció per als vehicles: agafant Pare Palau així no podria seguir-me! Continuaria cap als taxis que en última instància em podrien ajudar. Semblava que m’havia desempallegat d’ell. Per sort ja no el vaig tornar a trobar i vaig arribar a casa. Això sí, pendent durant tot el camí dels cotxes que passaven per si era ell, amb la por al cos per la mala experiència viscuda i havent fet un tomb considerable per arribar a casa meva. Durant els dies següents ho vaig comentar amb familiars, amics i amigues indignada i, tot i que em vaig plantejar denunciar-ho, finalment no ho vaig fer. Vaig voler treure-li importància, total, tampoc m’havia passat res, no? De fet, havia arribat sencera a casa. Si hagués anat a la policia, el més segur és que no m’haguessin fet gaire cas. No sembla que sigui un acte delictiu, perquè a priori aparentment no hi ha un resultat lesiu. Gran error el meu. Si ho hagués fet ja tindrien constància d’una conducta poc desitjable i assetjadora cap a una dona per part d’aquest individu. D’altra banda, aquesta situació viscuda sí que va tenir efectes negatius sobre mi. Des de llavors, quan es fa de nit, intento evitar baixar sola per Estanislau Figueras, quan abans era el carrer que sempre feia servir.

Malauradament tan sols en aquells casos en els quals hi ha un resultat lesiu palpable com ara una violació, un segrest, una desaparició, una lesió física, un ull de vellut, és quan la societat voraçment rebutja les accions: els telenotícies i altres programes en van plens, la gent mostra la seva indignació per les xarxes i es condemna rotundament. Evidentment, cal rebutjar rotundament aquestes accions.

Malauradament, però, les accions el resultat de les quals és: generar por i inseguretat a les dones a l’hora de caminar soles per un carrer;  tenir la necessitat d’anar sempre alerta, recordant el que vas aprendre en els cursos de defensa personal per a dones quan tornes cap a casa de matinada; malpensar cada cop que un home camina a prop teu, o es dirigeix a tu per demanar-te unes indicacions, l’hora o qualsevol altra cosa, etc., estan socialment tolerades i queden en la ignorància. Aquests resultats, que podem qualificar de psicològics, que suposen un atemoriment de la dona no haurien de ser presos amb la banalitat amb què tot sovint la majoria de la societat les accepta i a les que no se’ls dóna la importància i rellevància que tenen. Totes i cadascuna de nosaltres les hauríem de denunciar o com a mínim fer-les públiques per petites que semblin i totes les persones, els cossos de seguretat, les institucions i la societat en general n’haurien de prendre consciència i actuar en conseqüència.

Malauradament l’experiència que acabo de compartir no és una experiència aïllada i a moltes persones els passen situacions similars, però, per sort, cada cop som més les persones que no ho amaguem i que en parlem obertament. Jo fins ara no m’havia decidit a fer-ho públic, però considero que és necessari fer-ho jo i totes les que ens hem trobat en situacions similars, ja que així és com omplirem el lema «Respecta’m».

Gràcies al text de la Mar i «gràcies» a la mala praxi de la Guàrdia Urbana de Tarragona i dels cossos de seguretat, i a les reaccions que hi ha hagut, estem donant  visibilitat a totes aquestes situacions. Tant de bo moltes més persones ho facin. Cal trencar el silenci. La campanya engegada per l’Ajuntament «Respecta’m» no ha de quedar en unes polseretes i unes pintades confuses a terra, ha de ser una paraula plena, amb accions i mesures contundents que tinguin aquest efecte: respectar les persones des del minut zero, perquè NO és NO.

Aitana DE LA VARGA PASTOR
#trenquemelsilenci
#amitambemhapassat

 


REDACCIÓ9 Setembre, 2016

OPINIOImaginem per un moment que un fill nostre està passant per una situació difícil, ja sigui de salut o bé laboral, s’hi juga el seu futur.
Que no seríem capaços de fer? No estaríem disposats a tot per solucionar el problema? O bé ens quedaríem a casa, asseguts còmodament, o aprofitaríem l’avinentesa que estem sols per anar a la platja? De ben segur que no! Sabem valorar i molt, el realment important, les coses que marquen el futur dels que estimem.
Jordi Cartanyà
Jordi Cartanyà

Imaginem per un moment que un fill nostre està passant per una situació difícil, ja sigui de salut o bé laboral, s’hi juga el seu futur. Que no seríem capaços de fer? No estaríem disposats a tot per solucionar el problema? O bé ens quedaríem a casa, asseguts còmodament, o aprofitaríem l’avinentesa que estem sols per anar a la platja? De ben segur que no! Sabem valorar i molt, el realment important, les coses que marquen el futur dels que estimem.

Ens trobem a tres setmanes de l’onze de setembre i un cop més se’ns demana que ens mobilitzem. Em costa entendre a aquells que diuen que estan cansats de sortir al carrer, de tornar-hi. Però si ja ho hem fet molts cops! Cal una altra vegada? Es pregunten amb veu alta. I tant que sí!! O bé el que pretenem fer com a país és una costellada?
Estem davant un repte gegantí: canviar el destí d’un país i de tota la seva gent. Algú pot pensar que aconseguir la independència d’un estat centralista com l’Espanyol és bufar i fer ampolles? De cap manera, per aconseguir-ho ens cal perseverança, insistència, audàcia i legitimitat. Per tant, és vital que la mobilització de la ciutadania sigui constant, intensa i duradora.
No podem conformar-nos en haver participat en la Via Catalana o en la manifestació de fa dos anys. Els grans reptes necessiten l’aportació de tothom i en tot moment. Aconseguir tenir una República Catalana no és anar a una mobilització i després seure al sofà a esperar que algun dia caigui de madur. Per arribar-hi ens cal que tots ens hi impliquem i que estiguem disposats a no defallir, a treballar-hi dia a dia, perquè el repte és immens i, precisament ara és quan el tenim més a prop; per tant, cal redoblar esforços per continuar caminant endavant amb pas ferm i decidit.
Com deia a l’inici de l’article: què no faríem pel futur dels nostres? La República Catalana garantirà una societat més justa i solidària pels nostres i pels seus fills. Són molts els que han lluitat dia a dia per aquest ideal, molts ja no hi són, però ens deixen el seu exemple. Fa pocs dies moria en Jordi Carbonell, president honorífic d’ERC. Un home dedicat en cos i ànima a aquest objectiu. I amb la valentia de plantar cara en ple franquisme, quan les coses eren més difícils que ara.
És un bon moment, ara que s’apropa la diada, de recordar les seves paraules del 1976: “Que la prudència no ens faci traïdors” Aquesta cèlebre frase, reprèn rabiosa actualitat avui. Estem en un moment en que molts havíem somiat: un Parlament amb majoria de diputats que volen la independència, una societat capaç de sortir al carrer massivament i desafiar pacifica i democràticament un Govern de l’Estat Espanyol que és incapaç de seure i negociar, que s’allunya dels estàndards democràtics d’Europa.
Els propers mesos i anys seran decisius pel futur de Catalunya com a nació i ara més que mai hem de seguir activats i deixar la prudència per més endavant, hem de ser agosarats i seguir dempeus, ferms i amb voluntat de ferro per aconseguir allò que ens pertany i al que hi tenim tot el dret. Que la peresa, la deixadesa i el desencís no ens faci traïdors de l’esforç de tots els que van lluitar i treballar per arribar on som.
Estiguem A PUNT per tornar a omplir els carrers de Catalunya de la nostra reivindicació.
Jordi CARTANYÀ
Diputat territorial d’ERC i Primer Tinent d’Alcalde de Valls

REDACCIÓ9 Setembre, 2016

Un caporal de la Policia Local d’Altafulla ha estat condemnat, per l’Audiència Provincial de Tarragona, a sis mesos de presó i dos d’inhabilitació, per haver propinat tres bufetades a un detingut. El policia municipal haurà d’indemnitzar també la víctima amb 2.000 euros en concepte de danys morals.

policia_altafullaEls fets es remunten al 22 d’abril del 2013 quan l’acusat, Félix G.F., i quatre agents més es van adreçar al Bar La Ronda requerits pel propietari. Allà, Santos C.R. es trobava sota els efectes de l’alcohol i propinava cops a les portes i cridava. Segons el veredicte, els agents van haver de reduir l’home atès que es va negar a identificar-se i els va intentar agredir. A més, l’individu va oferir resistència i el van haver de treure per la força del vehicle policial. Posteriorment, un cop a les dependències policials, el caporal va entrevistar l’individu i li va propinar tres bufetades a la cara, tal com demostren les imatges enregistrades per una càmera de seguretat.

Durant el judici, el caporal ja va reconèixer haver propinat una bufetada a l’home, però ho va fer, segons ell, per reclamar la seva atenció, ja que només deia coses incoherents. A més, va assegurar que li va propinar un altre cop perquè l’home li va dir que li arruïnaria la vida i una tercera perquè no es colpegés el cap contra el vidre de l’oficina. La resta d’agents que van presenciar els fets no van actuar, però ho van explicar l’endemà al sotsinspector cap del cos.

L’Audiència de Tarragona considera que les bufetades no tenien cap mena de justificació i mostra la seva sorpresa pel fet que diversos agents declaressin durant el judici celebrat el 20 de juliol que el caporal havia colpejat el detingut perquè no entrava en raó, “com si això pogués legitimar l’acció”.

Per aquest motiu, la Secció Quarta ha condemnat l’agent a sis mesos de presó, dos anys d’inhabilitació especial per a l’exercici d’un lloc de treball o càrrec públic, i a pagar a l’afectat una indemnització de 2.000 euros. Inicialment, la fiscalia sol·licitava dos anys de presó i vuit anys d’inhabilitació, però finalment va acordar rebaixar la pena. Al seu torn, la defensa sol·licitava la lliure absolució de l’agent i, subsidiàriament, que se’l condemnés a pagar una multa de 300 euros per un delicte lleu de lesions.