25. Abril 2024

12 Febrer, 2017 | Diari La República Checa

Bring to the table win-win survival strategies to ensure proactive domination. At the end of the day, going forward, a new normal that has evolved from generation.
REDACCIÓ12 Febrer, 2017

CIPOTE¡EL GRAN CIPOTE APASIONA!

Resultados, clasificaciones y crónica de la segunda jornada
 
GRUPO A
  A1_2
Javier Villamayor (Tarragona, PSC) – 1
Laia Estrada (Tarragona, CUP) – 1
 
VILLAMAYOR DA LA SORPRESA Y EMPATA
La Estrada no ha tenido una semana propicia y, por si fuese poco, queda en evidencia que no goza de demasiados amigos en la dirección de las CUP, que ha celebrado su asamblea en Reus en lugar de hacerlo en Tarragona, cuando más apoyo necesita Laia Estrada. Por su parte, Villamayor ha paseado su sombra en la visita a Tarragona del Consejo Superior de Deportes, pero lo ha hecho con buen talante. No es mucho, pero le vale para empatar. Va mejorando. 
 
A2_2
Félix Alonso (Altafulla, AA) – 1
Eduard Rovira (Torredembarra, ERC)- 1
ALONSO Y ROVIRA NO ARRIESGARON EN EL DERBI
Semana sin sobresaltos, pero también sin nada destacable para ambos alcaldes. El de Altafulla sumó pequeñas buenas noticias y el de Torredembarra sorteó eficazmente algunos líos con sus socios de gobierno. No dio la cosa más de sí que para un empate.
 
CLASIFICACIÓN GRUPO A (Jornada 2)
Eduard Rovira       4 puntos
Félix Alonso           2 puntos
Laia Estrada           2 puntos
Javier Villamayor  1 puntos
 
GRUPO B
B2_2
José Luís Martín (Tarragona, PP)  – 0
Carles Pellicer (Reus, PDECAT) – 3
  
PELLICER SIGUE EN RACHA
La semana de Martín ha sido muy difícil política y personalmente. Nada que reprocharle. Merece todo el apoyo y estimación en unos momentos tan difíciles. No obstante, sería injusto no reconocer los méritos de Pellicer, una semana más, en la que ve más cerca el pacto con el PSC, mientras Reus sigue sumando buenas noticias a nivel local. Incluso el revés judicial sobre la adhesión de Reus a la AMI le viene bien a Pellicer.
 
B1_2
Pau Ricomà (Tarragona, ERC) – 0
Josep Félix Ballesteros (Tarragona, PSC) – 3
  
BALLESTEROS HACE VALER SU PESO POLÍTICO
El triste fallecimiento de la concejal de deportes y la visita del secretario de estado para el deporte, José Ramón Lete, han marcado la semana política del alcalde. En el primer tema, el alcalde ha estado donde debía estar. En el caso de la visita de Lete, a pesar de que no despeja las enormes dudas sobre la celebración de los Juegos, le da a Ballesteros un balón de oxígeno político. Ricomà, por su parte, sigue en su línea tai-chi/fen-shui/chin-pom.
 
CLASIFICACIÓN GRUPO B (Jornada 2)
Carles Pellicer               6 puntos
Josep Félix Ballesteros 4 puntos
José Luís Martín            1 puntos
Pau Ricomà                    0 puntos
 
GRUPO C
C1_2
Josep Poblet (Vila-seca, PDECAT) – 3  
Albert Abelló (Tarragona, PDECAT) – 0
  
ABELLÓ SE METE EN LÍOS Y CAE ANTE UN SOBRIO POBLET
Será porque se aburre o porque la cabra tira al monte, pero Abelló se ha metido a relaciones públicas de un determinado medio de comunicación digital y ya se sabe que mezclar política y periodismo casi siempre engendra criaturas grotescas. Por su parte, a Poblet le ha sido suficiente unos planes de ocupación y poca cosa más para llevarse los tres puntos.
 
C2_2
Roc Muñoz (La Canonja, PSC) – 0
Rubén Viñuales (Tarragona, C’s) – 3
  
PARTIDAZO Y AJUSTADÍSIMA VICTORIA DE VIÑUALES
La espontaneidad desnuda de convencionalismos políticos es algo muy extraño en la actual política y Viñuales ha dado buena muestra de que el monstruo de la política no le ha poseído. No solamente no ocultó su desolación por la repentina muerte de su compañera de consistorio, si no que reaccionó con consternación frente a los indefinibles tuits de algunos cafres. Además, políticamente, semana de valoración de lo que supone que un político local se cuente dentro del núcleo duro de su formación a nivel estatal. Muñoz también cerró una semana de nivel con su valiente apuesta por apoyar la entrada del PSC en el gobierno de Reus, pero le pellizcó negativamente el melón que se le abre con el tema del relevo en la presidencia del Consell Comarcal del Tarragonés.
 
CLASIFICACIÓN GRUPO C (Jornada 2)
Josep Poblet      4 puntos
Rubén Viñuales 4 puntos
Roc Muñoz         3 puntos
Albert Abelló     0 puntos
 
GRUPO D
D1_2
Pere Granados (Salou, FUPS-PDECAT) – 3
Begoña Floria (Tarragona, PSC) – 0 
 
GRANADOS SUMA Y SIGUE
Salou goza de buena salud política y Granados vive su momento más dulce. Semana tranquila en la que el alcalde ha sabido acumular pequeñas victorias y ponerle colofón con el anuncio de que Salou acogerá la Smart Time. Floria, en cambio, no ha redondeado la semana. A su favor el aplomo con el que afrontó su papel de portavoz municipal en el momento difícil del fallecimiento de su compañera de consistorio, María Isabel Negueruela, pero le juega en contra su absurdo empecinamiento en meterse en el lío de la sucesión socialista en la presidencia del Consell Comarcal del Tarragonés, donde Carlos Castillo le va a ganar por la mano y en la que Floria busca aliados donde no debe.
 
D2_2
Pau Pérez (Tarragona, PSC) – 1
Arga Sentís (Tarragona, ICV) – 1
  
¿PERO ESTOS DOS JUEGAN A ALGO?
Nos explican que la Sentís anda muy desconectada de los suyos y que afronta esta legislatura con la desmotivación de saber que es su última legislatura ¡Pero algo más de garbo podría ponerle! De Pérez poco o nada que decir. Sigue en su hibernación política, cuando se sabe que podría desarrollar más cubicaje ¿A qué o a quién teme Pau Pérez?
 
CLASIFICACIÓN GRUPO D (Jornada 2)
Pere Granados 6 puntos
Begoña Floria   3 puntos
Arga Sentís        1 puntos
Pau Pérez           1 puntos
 
PARTIDOS DE LA JORNADA 3 (ÚLTIMA DE LA FASE DE GRUPOS)
(DEL 13 AL 20 DE FEBRERO)
Grupo A
Eduard Rovira/Laia Estrada
Javier Villamayor/Félix Alonso
 
Grupo B
José Luís Martín/Pau Ricomà
Josep Félix Ballesteros/Carles Pellicer
 
Grupo C
Josep Poblet/Roc Muñoz
Ruben Viñuales/Albert Abelló
 
Grupo D
Pere Granados/Pau Pérez
Arga Sentís/Begoña Floria

REDACCIÓ12 Febrer, 2017

crespóEl president provincial del PP ha dedicat unes afectuoses paraules a la seva excompanya ‘Marbel’ Negueruela, la qual va perdre la vida com a conseqüència d’un infart de miocardi:

Alejandro_oficial2-290x290
María Isabel “Marbel” Negueruela nos ha dejado a los 49 años con la consternación y el incomparable vacío que sólo las muertes más imprevistas e injustas dejan en nuestros corazones.

Tras una ejemplar trayectoria profesional como abogada, iniciaba en este mandato su trayectoria política. Y lo hacía a lo grande, como teniente de alcalde de Deportes de Tarragona, habiendo recibido los elogios de todas las entidades deportivas por su incansable actividad social, su carácter abierto y amable, y una vocación de servicio a Tarragona, Cataluña y España incomparable. Personas como Marbel dignifican la política y ha sido un honor compartir equipo con ella.

Marbel era madre de dos hijos, Bedur y Richy, a los que adoraba. Una madre siempre es una madre, pero Marbel era de aquellas especiales, de las que se desviven por sus hijos, de las que lo comparten todo con ellos. Hoy Bedur y Richy también están en nuestros pensamientos y estamos convencidos de que, habiendo heredado la fortaleza y pasión por la vida de su madre, serán capaces de superar este terrible golpe que les ha propiciado la vida. Trasladamos ese mismo deseo al resto de su familia.

Descansa en paz, Marbel. Nunca te olvidaremos.

Alejandro FERNÁNDEZ
Presidente del Partido Popular de Tarragona

 


REDACCIÓ12 Febrer, 2017
Jaume_Pujol1.jpg

 

OPINIO JAUME PUJOLLa República Democràtica del Congo, Filipines, Haití… són tres països de tres continents que tenen en comú la inseguretat i la fam. D’ells es parla a la darrera revista de Mans Unides, com es podria parlar d’altres. Són una mostra de la geografia del dolor que tan profundament coneixen les persones que impulsen des de fa anys aquesta organització de l’Església dedicada a campanyes contra la fam.

Al Congo està treballant a la zona de Kiela Balanda, propera a la frontera amb Zàmbia. Les seves dones tenen un índex d’analfabetisme del 85%; els homes del 65%. Només hi ha electricitat a la missió catòlica, i dels seus trenta-dos pobles només quatre tenen aigua potable.

A Filipines Mans Unides coopera amb la població de la regió de Mindanao, castigada des de fa quatre dècades per la violència humana i les catàstrofes naturals. La ciutat de Zamboanga ha passat de tenir 200.000 habitants a un milió per l’èxode rural. Les necessitats són enormes.

Haití és el país més pobre d’Amèrica i, a dins seu, l’illa Tortuga és la regió més pobra d’Haití. El 90% dels seus 45.000 habitants viuen en pobresa extrema. L’únic hospital existent no té quiròfans. La majoria de gent se’n va al llit amb gana.

M’he estès en aquests exemples perquè a vegades oblidem que les idees abstractes —Tercer Món, països subdesenvolupats, etc.— tenen una plasmació concreta. Els que no ho obliden són els missioners i els voluntaris de tantes organitzacions benèfiques. Són els qui coneixen els pobres, les seves cases, les seves necessitats i angoixes i intenten posar-hi remei.

Mans Unides va sobre el terreny fins a la zona, el poble i la família. Al mateix temps ens enfronta a una realitat universal: 800 milions de persones pateixen fam al món, i denuncia que, mentrestant, un terç dels aliments que es produeixen a la Terra, acaben a les escombraries. Aquesta dilapidació, sobretot a Europa i Amèrica del Nord, és un escàndol.

Què podem fer nosaltres? No deixar-nos vèncer per la magnitud del problema ni lliurar-nos a la passivitat. És cert que les persones han de sortir del subdesenvolupament per elles mateixes, i algunes ja ho han fet, però per a això necessiten una mà amiga que les ajudi.

Mans Unides és aquesta mà generosa de qui no passa de llarg o s’acontenta a entonar lamentacions. Sou l’orgull de l’Església i una benedicció per a les societats més necessitades.

† Jaume PUJOL
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ12 Febrer, 2017

OPINIOLa victoria de Donald Trump encendió todas las alarmas y Facebook se ha puesto las pilas. Según un estudio del Pew Research Center, un 60% de los norteamericanos se informaron sobre las elecciones presidenciales a través de esa red social. Eso significa que decenas de millones de personas se formaron una opinión sobre los candidatos a través de noticias no contrastadas, rumores, mentiras o falsedades que bajo la apariencia de veracidad aparecían publicadas en sus muros personales.

A los usuarios de Facebook les da igual si las noticias son ciertas o no. No las cuestionan porque no tienen ni los instrumentos ni la capacidad para hacerlo. Las dan por buenas porque su red social de referencia, a la que han confiado sus datos personales, se las publica diariamente en su tablero. Pero acabamos de presenciar como un aluvión incontrolado y teledirigido de rumores de esta envergadura en una cfrancesc_vallesomunidad tan grande como Facebook puede llegar a condicionar un resultado electoral.

Alemania instaura un filtro
Angela Merkel no quiere ni oír hablar de que algo así le suceda en las próximas elecciones alemanas y ha conminado a Facebook a tomar medidas. La reacción de la compañía ha sido inmediata, y ha anunciado la puesta en marcha de un mecanismo para detectar noticias falsas y evitar su propagación. El sistema consiste en que cuando un usuario dude de la veracidad de una noticia que aparezca en su muro podrá identificarla como sospechosa. Esa denuncia se transmitirá automáticamente a Correctiv, una agencia alemana de comunicación independiente con la que ha firmado un convenio, para que proceda a su comprobación. Una vez pasado el filtro, los usuarios que compartan un contenido de dudosa fiabilidad recibirán una notificación que les advertirá de ello. A partir de ahí, cada cual es libre de formarse la opinión que quiera. O de decidir su voto.

El sistema parece sencillo de implementar, pero hasta ahora nadie lo había exigido. La principal razón es que Facebook no está sometida al mismo régimen de responsabilidad que los medios de comunicación porque no crea noticias, solo las difunde. La libertad de información es uno de los pilares sobre los que se sustentan los sistemas democráticos, porque a través de su ejercicio se contribuye a formar una opinión pública libre. De ahí que jueces y tribunales exijan que la libertad de información esté siempre subordinada a la comprobación de la veracidad de los hechos sobre los que se informa. El problema es que Facebook no es un medio de comunicación, es solo un medio de amplificación, un foro, un espacio común.

La calidad de la Democracia
Las redes sociales deben tomar conciencia del impacto que provocan sus contenidos y no pueden ser ajenas a sus consecuencias ni pueden desentenderse de ellas. Información, tecnología y ética son compatibles, y ahí está su verdadera responsabilidad social. No se trata de imponer sanciones, sino de conseguir que adopten medidas para mejorar su credibilidad. De ello depende no solo su propia reputación sino la calidad de nuestra democracia.

Francesc VALLÊS
Profesor de Derecho Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona

 


REDACCIÓ12 Febrer, 2017

Capafonts, al Baix Camp, s’ha omplert aquest diumenge de visitants, vinguts d’arreu de la demarcació de Tarragona per degustar l’esmorzar popular de la Festa Popular del ‘Mandongo’, que ha arribat a la setzena edició. menjarCom en molts municipis catalans, Capafonts va deixar de fer la matança del porc als anys cinquanta però va decidir recuperar una part del que significava la festa familiar: l’esmorzar popular.

“Abans, al poble, cadascú matava el porc a casa, es convidava a la família i amics i per esmorzar es coïa magre i cansalada, fetge i ronyó i, amb l’oli de magre, es feien els fesols”, ha explicat Lourdes Buldó, presidenta de l’Associació de Dones Verge de Barrulles, l’entitat que va decidir recuperar el plat en una jornada gastronòmica.

Aquest diumenge, s’han servit més de 400 racions.

 


REDACCIÓ12 Febrer, 2017

 

OPINIO JORDI MARTÍFer el ridícul davant del món és possible fins i tot quan tota l’èpica la tens preparada i tots els efectes especials, a punt; i fins i tot quan la història no t’ho permet perquè els enemics t’ho posen tot de cara. Sap greu per molta gent que, fins i tot agafant-se dies d’assumptes propis a la feina, s’ha cregut veritablement allò que teòricament s’havia de defensar en aquest judici que començava dilluns 6 de febrer de 2017. Els acusats, però, no només no han estat a l’altura sinó que han fet el més gran dels ridículs. Com sinó podem qualificar els arguments utilitzats per Mas, Ortega i Rigau durant el judici del 9N?, com si no és amb el qualificatiu de ridículs?

Si cal posar urnes, les posem, i així ho vam fer. No jo, ni tu, ni l’altre, sinó milers i milers de persones. Centenars de milers, milions, vam votar i ens vam preocupar per tirar endavant el que va acabar essent un simulacre d’un referèndum. L’estat va agafar tres caps de turc que es van ungir com a representants de totes i tots, i com a culpables de posar les urnes van ser aclamats i acompanyats al judici, amb un acompanyament que creia que allò que es defensava era la democràcia. I el meu aplaudiment fins a aquí. Però no podia anar tot tan bé, un cop més, no. Els acusats van decidir dir, després d’assegurar un dia abans que havien posat les urnes en defensa de la democràcia, que allò important era que sempre havien complert la llei (espanyola) i que, quan els van prohibir les urnes, ells van fer el possible aturar-ho tot, però els voluntaris i voluntàries van continuar, i allò que va passar va ser «culpa» dels voluntaris…

On s’és vist un argument tan ridícul com aquest? Us imagineu Rosa Parks dient que ella va pujar al bus, a la zona de blancs, i quan se’n va adonar va intentar baixar però no va poder…? O Macià a Prats de Molló dient que ell ja va intentar, mentre intentava alliberar Catalunya amb les armes a la mà, fer les coses de forma legal, però van ser els milicians que l’acompanyaven que van anar a la seva.

Si es desobeeix, es desobeeix i si es fa el ridícul, es fa el ridícul… Dir que jo passava per allà i quan em van dir que no ho fes, ràpidament vaig deixar de fer-ho i que va ser cosa dels voluntaris no ajuda gens a la causa de la independència de Catalunya, no ajuda de cap manera a la democràcia en aquest tros de món, i menys quan prèviament ho hem preparat tot per tal de reforçar la imatge pròpia de cara… a les properes eleccions autonòmiques? Potser sí, potser l’únic que interessa a algun dels acusats és precisament la seva carrera com a messies.

Sé que posar en dubte l’argumentació del judici semblarà, en el cap de molta gent sensibilitzada pel tema, igual que posar en dubte el “procés” aquest que vivim aquí. O, pitjor, anar en contra del dret a decidir del poble català…, o, més greu encara, ser contrari al dret dels pobles a l’autodeterminació. Ho sé i he escrit aquest article sabent-ho, però ja m’és igual perquè no és així, tot i que el fanatisme i el no llegir per passar a insultar immediatament és un dels arguments d’aquest “procés” des que Mark Serra i Rahola-Cuní n’han esdevingut padrins principals i algú ha gosat no creure’s les seves mitges mentides o mentides senceres.

Crec que amb aquesta gent no ens hem d’empassar cap gripau, perquè són tòxics. Ni els del tipus “primer la independència i després ja decidirem” (perquè des del primer minut ells ho tenen tot decidit), ni “primer pressupostos i després, potser, referèndum” (fins al final, el meu no a aquests pressupostos i el sí absolut al referèndum), ni “ja ho faran los nois” (volíem fer una consulta, ens van dir que no i nu dia o altre ja ho farem…).

En la defensa del 9N hi havia la possibilitat d’argumentar la necessitat de desobeir per la prohibició del dret a decidir per part de l’Estat espanyol, i alhora de dir al món que el conflicte polític entre l’Estat espanyol i el poble de Catalunya s’ha de solucionar per vies democràtiques que impliquin la totalitat de la societat catalana. Però fins i tot en els moments en què sembla que sí, perquè no pot ser d’una altra manera, “ells” acaben tirant enrere tal com feien sempre els seus antecessors, Pujol i companyia. Estaria bé que no fos així però a nivell real, a nivell de fer un pas camí de la independència, la Catalunya en què els exconvergents continuen marcant estil, ara des d’un dels costats de Junts pel Sí, és igual que la que tenia Pujol a les seves mans. I fins que no passi res, res no passarà.

Jordi MARTÍ FONT
Regidor de la CUP a Tarragona


REDACCIÓ12 Febrer, 2017

OPINIO ARMAND MEDINADes del dia que es va celebrar la Convenció sobre els drets del nen el 1989, han passat trenta-dos anys. Un dia fred d’un 20 de novembre l’assemblea General de les Nacions Unides, va ratificar segons Unicef, els 54 articles que van redactar els 78 estats membres, amb l’objectiu de defendre els drets dels infants.

Doncs bé, aquests dies un mitjà de comunicació, afirmava que Unicef, demanava 3300 milions d’euros per poder atendre les demandes de 48 milions d’infants. A més a més, de les situacions d’emergència, que generen els conflictes bèl·lics o els desastres naturals, com els de Sudan, Birmània, Nigèria o Síria, Irak i Iemen, que necessiten una resposta immediata; aquests milions d’infants, quotidianament, reben un seguit d’accions que es desenvolupen mitjançant la discreció, el silenci i un temps d’espera que fa pensar que aquest conjunt de demandes, mai són anònimes.

Aquests trenta-dos anys des de la Convenció, en alguns casos no han servit per poder abordar un model tutelar innovador i desitjós d’una experimentació, que malauradament no arriba. Ens manca aturar-nos, per tal d’analitzar l’estat de les institucions de protecció. Sense adonar-nos-en, seguim treballant en institucions que es fan seus uns models garantistes, que no fan més que reforçar simptomatologies a l’ús, tant pels infants com pels professionals que en són referents; o sobretot, empra’n models paternalistes, on els professionals saben molt més dels infants que el mateix infant d’ells mateixos, soterrant d’aquesta manera, un saber testimonial genuí. Sovint em trobo amb la feina d’atendre els esquinçalls d’una trama que cal reconstruir, i necessito no abstraurem, de sabers verdaders, del context miserable on va ocórrer el desemparo d’aquests infants que acompanyo. I per fer la meva feina necessito recordar un cop i un altre, aquelles veus que tenen una mirada sobre una experiència patida, encara que aquestes no tinguin un llenguatge reconegut. Paraules noves o gestos incomprensibles, per fets únics.

Des de la Junta de Protecció a la Infància de 1908 fins a la Llei d’Infància, reconeguda a Catalunya el 2010, s’ha recorregut força camí, però signe de la joventut del nostre sistema de protecció, continuem enganxats al símptoma de la urgència, essència d’un sistema que encara busca concloure sense remei. Aichorn ja pensava que el treball d’un educador, comença justament quan l’educació fracassa. Però mentre menyspreem els gestos d’uns acompanyaments artesanals, no podrem possibilitar cap tipus de resistència, per tal que aquests tipus de models anacrònics canviïn i quedin pel record.

L’educació no és una recepta, és un mapa per descobrir nous llocs i nous espais pel subjecte, absolutament necessàries per a fer-nos càrrec de la trobada amb l’altre. Les aptituds són ben preuades per fer la feina ben feta, però si no les acompanyem amb actituds, no podrem canviar res.

Deixem de quedar-nos instal·lats en la queixa continua i obsessionats per allò que no va, i fem alguna cosa al respecte.

Armand MEDINA
Educador Social

 


REDACCIÓ12 Febrer, 2017

OPINIO“2.344.828 ciutadans es van plantar davant d’una urna i van votar. Era diumenge 9 de novembre del 2014. El procés participatiu del 9-N va comptar amb 41.000 voluntaris i es va convertir en la mobilització democràtica més gran que ha viscut la Catalunya moderna. En contrast amb aquell exercici cívic i d’afirmació democràtica, aquesta setmana se’ns jutjarà per haver-ho fet possible, fidels al mandat electoral i del Parlament. Institucions de l’Estat han activat la via penal com un càstig a aquells que, segons la seva interpretació, van gosar desafiar-lo. judici9NL’Estat espanyol no opta per la seducció. Nega el diàleg, engega la maquinària judicial en lloc de la negociació política, i promou la guerra bruta sempre que li convé.

Amb aquest article que avui es publica als mitjans volem expressar taxativament una realitat de present i de futur. Una eventual sentència condemnatòria no destruirà la nostra vocació de servei al país. Cada dia, allà on estiguem reafirmarem els valors que han de perfilar una democràcia europea del segle XXI. En la darrera dècada, hem vist el pitjor dels immobilismes per part de l’Estat i per part dels partits que han ostentat el govern espanyol: una sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut i un centralisme continu i gradual que ens porta a la residualització com a país.

La resposta catalana han estat cinc enormes i consecutives mobilitzacions immaculadament cíviques. I tres convocatòries a les urnes per legitimar les decisions del Govern: eleccions al Parlament de 2012 amb una majoria de més de dos terços a favor del dret a decidir, el procés participatiu del 9-N, i les eleccions plebiscitàries del 2015 on s’assoleix una majoria absoluta de diputats a favor de l’Estat català.

Aquest dilluns 6 de febrer del 2017 ens jutgen a tots els que vàrem anar a votar el 9-N
Són molts els exemples de gran transcendència històrica on la llei s’ha modificat o adaptat per satisfer les aspiracions de la gent. Reivindicacions socials, racials, de gènere, nacionals, etc. La història n’està plena, perquè és així com evolucionen les societats democràtiques. Diferents estudis demoscòpics coincideixen en que gairebé un 80% dels catalans volen participar en un referèndum com a millor eina per escatir com ha de ser la Catalunya que deixem als nostres fills i filles, nétes i néts.

El Regne Unit va acordar amb Escòcia celebrar un referèndum perquè els escocesos decidissin si optaven per una Escòcia independent o no. El mateix va passar entre el Quebec i el Canadà -concretament dues vegades- el 1980 i el 1995. Si Espanya es mira al mirall, veurà unes institucions polítiques i judicials diametralment oposades a Westminster i a Ottawa. Ja no hi ha marxa enrere, Catalunya serà el que la seva gent, políticament, desitgi. Volem una Catalunya més pròspera i benestant, més justa i solidària, més culta i cívica. I amb més qualitat democràtica: on imperi la separació entre el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial. Els tres signants volem recordar que els 9 fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya van emetre un informe unànime on negaven que en l’organització i celebració del 9-N hi hagués cap indici de delicte. De forma sorprenent, la Fiscalia General de l’Estat va imposar el seu criteri jeràrquic i va interposar una querella en contra nostra.

L’Estat i el govern del PP volen esborrar la imatge de llargues cues, de famílies, de diferents generacions esperant ordenadament exercir el dret democràtic de votar. No trobareu gaires exemples al món, ni moviments populars amb el grau de compromís, implicació i esperit constructiu com el que està protagonitzant Catalunya. Jutjant-nos pel 9-N, volen intimidar el president Puigdemont i el Govern de la Generalitat. Però el que realment estan fent és portar a judici cada una de les persones que hi havia darrere dels 2.344.828 vots. Aquest dilluns 6 de febrer del 2017 ens jutgen a tots els que vàrem anar a votar el 9-N. Als que vàrem votar Sí, Sí-No i No. A tots. El 32è president dels Estats Units d’Amèrica, Franklin Delano Roosevelt, en el seu discurs inaugural digué: “The only thing we have to fear… is the fear itself” (L’única cosa que hem de témer… és a la por en si mateixa). El 9-N va ser el primer gran acte fet des de Catalunya demostrant que no tenim por.

Aspirem a una sentència absolutòria perquè estem plenament convençuts que no vàrem cometre cap delicte
Aspirem a una sentència absolutòria perquè estem plenament convençuts que no vàrem cometre cap delicte. Tanmateix, sigui quina sigui la sentència, romandrem al servei del país. Catalunya pot aspirar a la seva llibertat des de la fraternitat, sense cap mena de violència i amb un somriure als llavis. Com diu el nostre Cant de la Senyera, “llum als ulls i força al braç”. Llum als ulls per albirar el gran país que podem construir si tenim les eines que ens manquen. I força al braç com a constància i fortalesa per aconseguir els nostres objectius. Aquest 6 de febrer, demostrem que afrontem aquest any decisiu amb majoria social, unitat política i mobilització ciutadana sempre que calgui”.

Artur MAS, 129è president de la Generalitat (2010-2016)
Joana ORTEGA, vicepresidenta del Govern i consellera de Governació (2010-2016)
Irene RIGAU, consellera d’Ensenyament (2010-2016)

 


REDACCIÓ12 Febrer, 2017
JORDI_SALVADOR.jpg

OPINIO JORDI SALVADORTenim més pobresa, més exclusió social i estem perdent protecció social. Front aquesta realitat la setmana passada el Congrés dels Diputats ha acceptat la tramitació d’un projecte de Llei on es recull la Iniciativa Legislativa Popular promoguda pels sindicats CCOO i UGT i que està avalada per unes 700.000 signatures. És d’agrair l’esforç de tantes persones implicades en aquest procés, afiliats, militants, treballadors i treballadores que han fet possible aquest primer pas.

La proposta parteix d’una realitat: que necessitem una prestació mínima d’ingressos pels aturats que han esgotat la seva prestació; que les seves rendes són inferiors al 75 % del Salari Mínim Interprofessional (SMI); això és 5.837 euros a l’any. Una prestació imprescindible davant una situació dramàtica per la qual estan passant centenars de milers de persones del Regne d’Espanya. Hi ha llars que tenen a tots els seus membres actius sense ingressos, en la darrera EPA (enquesta de població activa) el nombre arriba a quasi bé a 1.400.00 persones que necessiten solucions i prestacions pal·liatives immediates.

Com vaig dir al plenari: un estat, un govern i un congrés, que no solucioni el problema del treball digne i no protegeixi a aquells que queden fora del sistema econòmic o social, són un mal govern o és una democràcia ineficaç.  O simplement, el sistema econòmic i social en el qual estem immersos no val.

La renda mínima no és la solució al problema de pobresa i d’exclusió de milions de persones, doncs les causes dels problemes de pobresa, és evident, que tenen les seves causes en les polítiques econòmiques desenvolupades pels últims governs, les seves famoses reformes econòmiques i reformes soci laborals i el model productiu d’aquesta oligarquia econòmica i financera tan dolenta. Però, tot i així, i tenint per objectiu més primordial per ERC l’ atacar aquestes causes de pobresa, de desocupació i de precarietat. Mentre tant la tramitació com a projecte de llei obra un debat parlamentari sobre la necessitat d’una renda mínima garantida o una renda bàsica universal o un subsidi d’atur indefinit, en els propers mesos veurem en què queda, però si més no el debat ja està a la palestra malgrat els vots contraris del PP i de C’s –que no calia que ens diguessin que ja no són social demòcrates, perquè estan demostrant una votació rere l’altre que són uns acòlits del PP.

Un cop més i mentre lluitem per la construcció de la nova República Catalana, Esquerra Republicana sempre estarà al costat de les classes treballadores d’arreu, com a partit d’esquerres i internacionalista. I així ho demostrem, dia a dia amb propostes com l’augment del Salari Mínim Interprofessional, vetllant pel cabdal de l’Ebre, lluitant contra la subcontractació i la doble escala salarial, etc.  No ens oblidem que és imprescindible unir esforços per recuperar els drets socials, laborals i civils, que ens han pres en els últims anys i que seguim perdent amb aquesta coalició a l’ombra formada per PP, C’s i PSOE que permet aquest govern pervers i les seves polítiques antipopulars.

Jordi SALVADOR
Diputat d’ERC al Congrés dels Diputats

 

 


REDACCIÓ12 Febrer, 2017

La Guàrdia Civil ha detingut dues persones implicades en l’entrada de cocaïna a Tarragona a través del Port, amagada en caixes de banana. Els dos arrestats eren integrants d’una xarxa de narcotraficants que operaven entre la República Dominicana i Espanya. La Guàrdia Civil i l’Agència Tributària han intervingut 78 quilos de cocaïna.

banana_cacainaLa investigació, duta a terme entre Madrid i Tarragona,  va començar el 2013 quan es van detectar al Port de Tarragona operacions comercials de dubtosa rendibilitat, i que podrien servir per tapar la introducció de partides de droga a través del port, segons un comunicat. La investigació va avançar quan els agents van detectar un contenidor sospitós, on hi van trobar 292 tauletes de cocaïna, amagades entre caixes de bananes. La resta de la mercaderia es va localitzar en un domicili de Madrid, on es van fer les dues detencions.

La investigació al Port de Tarragona per part de la ULAR (Unitat Local d’Anàlisis de Riscos de la Guàrdia Civil) va coincidir amb una altra que estaven fent les policies judicials de Madrid i Tarragona a una organització que introduïa cocaïna a Espanya procedent de la República Dominicana.

banana_cocaEn el contenidor detectat al port s’hi van trobar les tauletes de droga, amb un pes de 72 quilos, amagades a les bases d’unes caixes de bananes. Els agents van esbrinar posteriorment quin era el destí d’aqueta droga i això els va portar a Madrid, on es va registrar un domicili, i a la localitat madrilenya de Pinto, on es van trobar sis quilos de cocaïna de gran puresa.

En aquest registre també van ser detinguts els dos responsables de la mercantil per delictes de tràfic de drogues i integració en organització criminal.

Els detinguts, dos homes amb domicili a Madrid, van posar a disposició del jutge, que en va decretar presó sense fiança.