“Els crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic de les Administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta”. Article 135 de la Constitució espanyola modificat pel PSOE i el PP l’agost de 2011 que obliga al pagament del deute i dels seus interessos per davant de  qualsevol tipus de despesa social.

Aquesta claudicació del govern espanyol davant de la Troika, conformada pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea y el Fons Monetari internacional, és un exemple més de com el deute s’utilitza com a mecanisme de control polític dels pobles i d’acumulació de beneficis per part de les elits econòmiques i financeres com en el cas més recent de Grècia. En aquest sentit, Eric Toussaint del Comitè per a l’Anul·lació del Deute del Tercer Món –CADTM– explica que el deute és una ofensiva brutal contra els drets econòmics i socials de la majoria de la població amb la complicitat activa dels governs i la Troika. Toussaint continua argumentant que els bancs que van provocar la crisi especulen amb els deutes dels Estats i exigeixen el seu reemborsament imposant una austeritat salvatge que està destruint un cert Estat de benestar que s’havia conquerit en Europa.

El gran augment del deute a la UE s’ha produït des de l’aplicació dels tractats de Maastrich i de Lisboa i està íntimament lligat a les polítiques neoliberals que amb la seva reforma fiscal regressiva suposen una perduda d’ingressos per als Estats degut a la rebaixa d’impostos a una minoria rica. Com a conseqüència els governs han de recórrer a la banca privada per finançar-se ja que el BCE no presta als governs. Uns governs europeus que no tindrien aquest dèficit si haguessin estat finançats pel BCE amb els mateixos tipus d’interès amb els quals generosament es finança als bancs privats. Un altra de les causes de l’increment del deute públic són els rescats bancaris com el de l’Estat espanyol, en un clar exemple de socialització de perdudes convertint deute privat en públic. Aquesta situació no és cap novetat ja que els mecanismes perversos del deute ja s’han utilitzat abans per imposar mesures austeritaries. És el cas, entre altres, d’Amèrica Llatina a la dècada dels noranta on per aconseguir préstecs dels organismes financers internacionals com el Banc Mundial o el FMI calia complir tota una sèrie de condicions conegudes com plans d’ajustament estructural (privatitzacions, retallades, rebaixes salarials, etc.) en la mateixa línia que els memoràndums europeus actuals. Crear deute i fer-lo augmentar és el gran negoci de la banca i dels fons d’inversió.

El deute actual és impagable, -en el cas  de l’Estat espanyol frega el 100% en percentatge del PIB-, i cal determinar la legitimitat o no del mateix. Un deute és il·legítim si un govern el contreu sense coneixement ni aprovació de la ciutadania i en contra dels interessos de la majoria social. Contreure deute per haver rebaixat o suprimit impostos als qui més tenen i per haver rescatat a la banca privada el fa il·legítim. En aquest sentit cal posar al damunt de la taula les diferents possibilitats: moratòries, reestructuracions i quites. Unes posicions que no són neutrals i que seran més favorables a les classes populars i treballadores si la ciutadania esta conscienciada i intervé per auditar, controlar i supervisar aquests processos. La Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute i altres moviments socials són instruments molt útils per a la sensibilització i l’empoderament popular.

Finalment, aquest no és un problema financer sinó polític. És inviable sortir de la crisi de forma satisfactòria per a la majoria social si es continua prioritzant que una part creixent del pressupost públic es dediqui al pagament del deute. Al llarg de la història molts països han trencat amb el dogma del pagament del deute; els exemples més recents són Malasia, Equador, Islàndia i Argentina. Qualsevol alternativa de canvi polític-electoral ha de plantejar-se que fer amb el deute si realment vol defensar la sobirania dels pobles i que aquests puguin exercir-la. Si no trenquem amb el deute no hi haurà sobirania real.

Jesús GELLIDA
Politòleg