Nota prèvia per qui ho llegeixi. Expressament l’autor no ha posat imatges. Una passejada a l’entorn del Teatre romà en les properes setmanes sempre és saludable. I que cadascú jutgi el que es fa amb el nostre patrimoni i amb els nostres recursos.
Els antecedents del conjunt històric de l’Amfiteatre. A inicis del segle XX l’ajuntament de Tarragona va decidir treure les construccions annexes a l’església romànica de Santa Maria del Miracle, ubicada a l’interior de l’Amfiteatre i amb una primera referència històrica: la butlla del papa Anastasi IV de l’any 1154. El propòsit era millorar la visibilitat del temple medieval i el resultat fou, al 1915, l’esfondrament de bona part de la seva estructura. Poc després el mateix Ajuntament va derruir les restes de les cobertes per tal que ningú prengués mal ja que el recinte romania obert. Vegeu diverses imatges en el facebook de Tarragona Antiga.
Ara podem contemplar aquests fets amb indulgència i comprensió per l’època en què es desenvoluparen. No obstant, en els mateixos anys l’Institut d’Estudis Catalans, diversos arquitectes modernistes i centres excursionistes estaven descobrint i posant en valor el Romànic del nostre país. Si més no la part septentrional. Mentrestant, aquí destrossàvem una església conservada íntegrament, una de les més significatives, històricament i patrimonial, del nostre llegat col·lectiu.
Anys després, les excavacions a l’Amfiteatre redescobriren una església visigòtica sota la medieval (vegeu una petita guia del conjunt històric). No tinc present, en tota la Mediterrània, cap Amfiteatre amb una Basílica tardoantiga en la seva arena i, encara menys amb una segona d’altmedieval. Malgrat això, el discurs oficial, tant de màrqueting com museogràfic, destaca de forma simplista l’Amfiteatre romà. Quan allò que el fa únic és la seva diversitat arquitectònica i transcendència històrica i ideològica. A més, el clixé Amfiteatre no fa justícia al seu nivell de conservació, molt menor en comparació al d’altres ciutats europees.
Per allò que vull explicar, convé recordar que a finals del segle XIX el nostre Teatre es trobava en un estat de conservació òptim (article historiogràfic). A diferència d’altres ciutats europees, a Tarragona durant el segle XX, vàrem destrossar-lo. Ara que estem en l’època digital, el monument es troba immers en un projecte de “reconstrucció tridimensional” física. El que pensem d’aquest projecte ja ho hem comentat anteriorment i de la forma més diplomàtica possible. Quant al compliment estricte del marc legal per part del projecte, haurem d’esperar al resultat final.
Però aquest escrit no pretén abordar el què, sinó el com.
El teatre fou salvaguardat de la “tradició autodestructiva tarragonina” als anys 70, després d’una mobilització ciutadana que no s’ha repetit a Tarragona fins al conegut projecte de la Platja llarga. L’any 1981 el Ministerio va passar la patata calenta a la Generalitat i els tràmits definitius d’expropiació no van concloure fins a inicis del s. XXI. Fins al dia d’avui, la Generalitat, a través del seu Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, no considera oportuna la realització d’un projecte científic estable que garanteixi un coneixement fiable i precís de l’evolució històrica d’aquest indret de la ciutat. D’altra banda, en la recerca del Teatre no col·labora cap àmbit de la comunitat universitària. Diria que aquesta circumstància és anormal en el context de la recerca dels teatres romans a Hispània.
No sóc pas museògraf però crec que a Europa i a Espanya, des de fa més de 25 anys, no es planifica cap intervenció arquitectònica important en un monument sense tenir prèviament un coneixement exhaustiu i complert de tota l’àrea afectada. Recordem que el Teatre està inclòs en la UNESCO World Heritage List de l’any 2000.
En el nostre col·lectiu tothom sap que el Teatre és un jaciment arqueològic no exhaurit. Un article de l’any 1983 ja exposava l’existència de vestigis històrics anteriors a la construcció del recinte teatral. Una realitat que també es reconeixia en el dossier de la candidatura de la UNESCO presentada l’any 2000 a Cairns (Austràlia). Aquest dossier fou promogut per l’ajuntament de Tarragona i coordinat conjuntament amb la Generalitat de Catalunya. En la pàgina 73 s’esmenta l’existència d’estructures portuàries d’època tardo-republicana inutilitzades per la construcció del Teatre. A més a més, qualsevol anàlisi general elaborada sobre les darreres actuacions arqueològiques en la part baixa de la ciutat, un exemple de l’any 2004 (pàgs. 161-171), demostrava fefaentment la riquesa i varietat arqueològica del subsòl del Teatre romà. Quant a la informació planimètrica i contextual és prou conegut el projecte de Planimetria Arqueològica de Tarraco i, fins i tot, un altre article (fig. 4) fonamentat en la georeferenciació de la Cartografia Històrica de la part baixa de la ciutat, confirmava l’existència d’un carrer en la zona arqueològica del Teatre.
Malgrat tot aquest coneixement científic previ, algú de la direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Genialitat de Catalunya ha tingut la brillant idea de promoure un projecte arquitectònic complex que superposa una estructura metàl·lica d’alçada considerable que, inevitablement, fonamenta en micropilotatges dins d’una àrea arqueològica. A més, s’ha fet l’estudi i la redacció del projecte tècnic abans de tenir la zona afectada íntegrament excavada. Evidentment, l’excavació arqueològica que s’acaba d’efectuar enguany ha posat al descobert nombrosos vestigis arqueològics i, com ja se sabia, el Teatre de Tarraco només és la fase de monumentalització lúdica d’una important àrea portuària anterior al canvi d’Era. Per acaba-ho d’adobar, l’excavació arqueològica efectuada només s’ha cenyit a l’àrea d’edificació del projecte metàl·lic. Desconec si hi ha un projecte científic temporitzat i sincronitzat amb l’estratègia museogràfica del solar. Ja no em pregunto si aquest projecte té una connexió estratègica amb el model de gestió museogràfica de Tarraco.
Tot plegat plantejo una sèrie de reflexions.
- Es convenient efectuar un relat museogràfic sense un coneixement històric absolut d’allò que es vol explicar? Com en el cas de l’Amfiteatre, l’estratègia museogràfica que deriva del present projecte és conceptualment simplista i obvia una realitat evident: el nivell de conservació arquitectònica del Teatre és deficient, sinó no s’hauria proposat aquest potencial colomar metàl·lic sobre l’edifici romà per tal de facilitar la seva comprensió visual.
- L’especificitat museogràfica de l’indret, en clara competència turístico-cultural amb altres ciutats europees, deriva de la riquesa i simbiosi entre les diferents fases històriques. Allò que fa únic aquest espai és la possibilitat d’explicar el que crec que és l’única zona portuària tardo-republicana conservada en la Hispània mediterrània. Quan acabi l’estudi arqueològic, que té un termini legal de realització de dos anys, sabrem si és una de les zones portuàries romanes més antigues construïdes fora de la península Itàlica. Evidentment, la projecció de l’estructura metàl·lica no està sincronitzada amb els resultats definitius de l’excavació arqueològica.
- Sovint afirmem que Tarraco fou el port de Roma a Hispània. Ara tenim una oportunitat per elaborar un discurs que posi en valor el protagonisme de la nostra ciutat en el procés d’introducció de la Cultura Clàssica a l’antiga Ibèria. També és una forma d’implementar i connectar el paper portuari de Tarraco amb la dinàmica portuària de Tarragona. A més de tot això, tenim un Teatre a sobre. Un altre cop l’evolució històrica de Tarraco ens particularitza i reconeix com un fet únic en el context del Llegat patrimonial europeu.
- Cometrem el mateix error que s’ha produït amb el Conjunt històric de l’Amfiteatre?
- Cal preguntar-se si la Generalitat de Catalunya voldrà i/o podrà adaptar aquest projecte arquitectònic a una realitat arqueològica ja coneguda, però que és molt més completa del que havien previst inicialment, un cop s’ha efectuat l’excavació arqueològica preceptiva. És tècnicament possible i amb quin sobrecost econòmic? Afectarà la fonamentació prevista a la comprensió de les noves restes descobertes? O com es pot modificar una estructura metàl·lica rígida que, perdoneu si m’equivoco, ja deu haver estat calculada per un enginyer?
- Després de molts anys, la major part dels promotors urbanístics privats d’aquest país han estès que en una zona de risc arqueològic, abans de la redacció del projecte arquitectònic, primer s’ha de realitzat una excavació arqueològica. Després, a partir de la planta arqueològica final s’elabora l’estratègia edilícia més adient. Perquè la Generalitat ha actuat en un espai UNESCO d’aquesta forma tant atrevida?
- Crec que l’actuació de la Generalitat de Catalunya no és prou respectuosa ni sensible amb les necessitats reals que demana la ciutat. En concret la zona portuària. L’interès museogràfic d’aquest recinte no s’ha de fonamentar en una nova arquitectura reclam, sinó en la coherència urbanística i històrica del passat i del present de la part baixa. Recordar només, la proximitat del Conjunt històric del Teatre amb el Museu del Port de l’Autoritària Portuària de Tarragona.
Cal remarcar de nou que tots els projectes d’intervenció museogràfica i arquitectònica sobre el Patrimoni arqueològic rellevant requereixen d’un coneixement científic previ i absolut. Si no, hi ha el perit d’efectuar pedaços parcials que condicionen actuacions futures.
Certament, totes aquestes qüestions de procediment no fan altra cosa que reflectir el nivell de la gestió patrimonial de la ciutat. En aquest projecte l’Ajuntament no hi és i ni se l’espera. I aquest és un altre problema. No es pot compartimentar la gestió de Tarraco en base a criteris competencials I, pel que fa a l’Ajuntament, no s’ha fet una reflexió prou crítica del que representa, conceptualment i en el futur, aquest projecte. I crec que l’oposició municipal tampoc. No els veig gaire preocupats per aquest tipus de qüestions.
Malauradament, el Consistori Municipal, aquest i els anteriors, no ha dissenyat una estratègia global, moderna i exemplar per liderar, entre totes les diverses Institucions implicades del nostre Estat, la gestió de Tarraco. Si l’Ajuntament no assumeix aquest paper no es pot establir una estratègia a llarg termini i consensuada entre tots els agents patrimonials i formacions polítiques. I crec que estem arribant a una situació irreversible.
Potser algú dirà que aquest projecte és una forma d’aprofitar els recursos econòmics procedents de l’Estat. Si fa o no fa, com la bonica i útil plataforma de la platja del Miracle. Ens diran també que això és reversible. Espero que no acabi sent tant reversible com l’interior del Fortí de la Reina. I jo em pregunto. Els recursos econòmics esmerçats seran reversibles? La imatge, i la credibilitat de la gestió tarragonina, que proporcionarà aquest potencial colomar metàl·lic serà reversible? Perquè no s’aprofiten in situ els recursos digitals existents per tal d’estalviar una obra arquitectònica costosa i de dubtosa utilitat? Recordem els resultats positius que està oferint actualment el projecte Imageen (que neix d’una empresa ganxeta) o les reconstruccions virtuals pedagògiques que elabora la URV i difon la revista Fet a Tarragona.
Tot això succeeix en una època com l’actual. Mai havíem tingut tants historiadors i arqueòlegs en els museus de la ciutat i en els àmbits de gestió patrimonial. Mai havíem tingut tants investigadors, professors i catedràtics en la comunitat universitària de la ciutat i voltants. Arqueòlegs i també arquitectes. I la Comissió Territorial del Patrimoni Cultural a Tarragona està integrada per reconeguts arqueòlegs i arquitectes.
Trobo a mancar un debat públic. I em costa imaginar una situació semblant en ciutats com Girona o Reus.
Veig una manca de reflexió i de compromís. Això sí, els professionals del Patrimoni som políticament correctes i molt disciplinats.
S’haurien d’escoltar moltes més veus que la meva. Però tinc la satisfacció que Tarragona està inclosa en la UNESCO World Heritage List. Bé, Henry Kissinger també va ser premi Nobel de la Pau i potser li han dedicat una estàtua a Xile.
Josep M. MACIAS
Arqueòleg tarragoní, però mal tarragoní
REDACCIÓ9 Març, 2017
La fira, ubicada a la sala Kursaal de Valls, està destinada essencialment a estudiants de l’ESO, Batxillerat i Cicles Formatius. Malgrat haver 48 estands, el cert és que el dedicat a Centres Docents Militars ha tingut molta afluència. No obstant això, en el flayer de la fira no hi consta aquest expositor.
Nous graus de l’URV
d’Olot el 28 de març a les 19 hores, entre el Nàstic i el Girona. Així ho han fixat a la seu central de la FCF, a Barcelona, el director general del Gimnàstic de Tarragona, Lluís Fàbregas, el president de la Federació Catalana de Futbol, Andreu Subíes, el director general del Girona FC, Ingasi Mas-Bagà, i Televisió de Catalunya.
