29. Març 2024

30 Abril, 2017 | Diari La República Checa

Bring to the table win-win survival strategies to ensure proactive domination. At the end of the day, going forward, a new normal that has evolved from generation.
REDACCIÓ30 Abril, 2017

El Festival Minipop obrirà la programació de la tercera jornada amb l’espectacle de titelles Matito, de la mà d’Arnau i Clara Colom. Minipop 2016Aquesta actuació barrejarà les aventures del seu protagonista, el Matito, un personatge mandrós, trapella i rebel, interpretat pel tilletaire cambrilenc Arnau Colom, un actor especialitzat en teatre de gest, titelles i objectes, amb una gran trajectòria a les seves espatlles. Li acompanyarà a l’altra banda del teatret  ambulant, a l’acordió i la veu hi ha la Clara Colom, membre del grup tarragoní Roba Estesa i del grup ebrenc Los Sirgadors.

El Festival Minipop arrencarà el 2 de juliol al Passeig de les Palmeres. Un Festival que arriba a la seva sisena edició i que oferirà música i cultura contemporània, amb tres dies plens de concerts, tallers, cinema, teatre i jocs, amb vistes al Mar Mediterrani i a l’amfiteatre. Un espai de trobada intergeneracional on tant grans com petits hi tenen cabuda.

M.M.


REDACCIÓ30 Abril, 2017

L’aerolínia Jet 2 ja ha estrenat la connexió Reus-Stansed, a la qual a partir d’aquest cap de setmana afegirà Birmingham.

aeroport dereusJet2.com, que és la tercera aerolínia i el primer operador entre el mercat britànic i Espanya, preveu créixer a Reus un 65% respecte a la temporada d’estiu de l’any passat, amb més de 228.000 places.

Les dues rutes se sumaran a les set que l’aerolínia ja opera amb Belfast, Edimburg, Glasgow, Manchester, Leeds, East Midlands i Newcastle.

Es arribaran als trenta vols setmanals, enfront dels 20 de la temporada passada, el que segons el parer del conseller delegat Steve Heapy demostra el seu “compromís amb Reus”.

Jet2.com, empresa subsidiària del Grup Dart PLC, vola des de 14 aeroports espanyols: Alacant, Almeria, Barcelona, ​​Gran Canària, Fuerteventura, Eivissa, Girona, Lanzarote, Màlaga, Menorca, Múrcia, Palma, Reus, i Tenerife Sud.

 


REDACCIÓ30 Abril, 2017

CRONICAMoltes vegades he pensat que Reus és casa meva. Que els seus carrers són decorats d’un teatre que m’ha vist créixer, com ho van ser les parets de casa dels pares o les de l’escola. Moltes vegades he pensat, també, que totes les persones que viuen al meu voltant formen part del teatre, com si en fossin figurants, testimonis anònims de la meva història. Camino per la Plaça Prim i observo els vianants. Penso en la seguretat i la confiança que ens dóna la ciutat on vivim; en com de bé s’hi està a casa, quan una veu m’atura per saludar-me.

Neus Vilalta
Neus Vilalta

-Nena! Què dius? Com ha anat l’estiu? Que has anat de vacances?
És la Lluïsa, una antiga companya de feina.

-Sí -li responc-. He estat a Grècia.
La Lluïsa comença aleshores una conversa de viatges, evasions i benestars emocionals. Jo li segueixo el fil però sóc incapaç de dir-li que no, que no he estat a cap illa, que no he anat a cap platja ni he fet cap ruta turística. No sé ben bé perquè, però alguna cosa m’impedeix explicar-li que he estat dues setmanes a Oinofyta, a un camp de refugiats afganesos que hi ha a Grècia, a una hora en tren d’Atenes. Suposo que em tindria una bona estona parlant i encara m’he de refer i ordenar emocions. La Lluïsa continua parlant però em costa molt mantenir l’atenció. De veritat Reus és casa meva? Em pregunto què respondrien a una pregunta similar la Lisa, l’Alejandra, en Sonu o en Samin (algunes de les persones que he conegut a Oinofyta). Casa meva és Reus, però què són tots els camps de refugiats on els milers de desplaçats per les guerres o la fam esperen, sense una esperança concreta, a que els governs (o tots nosaltres, o tots plegats), obrim els ulls i els donem una solució digna?

Per sort, la conversa amb la Lluïsa es desvia cap a les típiques banalitats diverses. Després parlem de la seva filla, l’Anna, i em fixo en ella. La seva expressió d’infant és una barreja deliciosa d’ingenuïtat i d’avorriment, però a mesura que l’observo, sento la necessitat de acomiadar-me i continuar caminant carrer amunt. Vull estar sola. La raça humana és un conglomerat de famílies, un conjunt de conjunts que només l’atzar geogràfic predisposa. Jo sóc de Reus i visc en un món confortable. Tinc la meva feina i la vida m’és fàcil en aquest entorn desenvolupat. Però per sobre de tot, sóc persona. Perquè ho han de ser menys, doncs, tots aquells que fugen d’allò que els ha devastat la vida?

Sento ganes de plorar. Imagino que el drama que he presenciat encara m’és recent, i que la ràbia de trobar-me de cara amb tanta injustícia encara em respira amb intensitat. Malgrat tot, és estrany perquè, quan penso en Oinofyta, em vénen al cap records alegres. El dia a dia al camp era força entretingut i respirava vitalitat. El matí pertanyia a les dones, que cuinaven, rentaven roba i després l’estenien a les tanques o als estenedors improvisats. La tarda, en canvi, era dels homes. Després d’ocupar-se de la neteja de les instal·lacions, jugaven a cartes asseguts en catifes o en mantes a terra, o disputaven partits de volei que de vegades acabaven de nit. Més endavant, però, des del moment que hi va haver wi-fi, molts homes es passaven el vespre concentrats en la pantalla. Els nens, per la seva banda, es passaven el dia al pati. Des de que sortien de l’escola (els que hi van), jugaven amunt i avall i empaitaven el gosset, farcint d’alegria tots els racons del camp.

Els repartiments de roba que realitzàvem tres dies a la setmana, eren també força divertits. Després d’hores de seleccionar totes les peces que ens arribaven en caixes o les hi havia en muntanyes, havíem de classificar-les per talles (i si eren d’home, de dona o de nen). Aquells repartiments representaven unes escenes molt semblants a les nostres, quan anem de botigues. Recordo la cara d’alegria d’una noia en trobar el vestit que li esqueia; la d’un senyor en sentir-se còmode amb unes sabates ben noves i de qualitat; la mitja vergonya d’una senyora que, a veu baixa, em preguntava si teníem roba interior; la frustració que alguns ens projectaven quan no trobaven el que volien; o com quedava tot de desordenat en finalitzar l’activitat.

Ens encarregàvem també del racionament de menjar, els nens ens ajudaven concentrats en posar el que toca a cada bossa segons les persones per tenda o habitació. Els records de les estones afectuoses prenent te o xerrant amb les persones refugiades, de les seves mirades respectuoses i agraïdes, em proporcionen ara una mena de satisfacció contradictòria. Sí, he obrat en conseqüència amb les meves creences i he assumit la part de responsabilitat que em sembla que tots tenim. He dedicat uns dies a ajudar en tot el possible a una de les tantes onegés que s’escarrassen per minvar l’efecte deshumanitzador de la situació que hi ha a Grècia, provocat pel règim injust de fronteres que impera arreu d’Europa. Ja sé que la nostra ajuda no resoldrà el problema. Però, quin destí els espera, a tots els que, al contrari que jo, no poden tornar a casa seva i hauran d’esperar dies, setmanes, potser mesos, fins que es produeixi la desitjada cita (amb uns serveis jurídics de dubtosa eficàcia) per tal d’arreglar papers, amb l’esperança remota i improbable de poder emigrar a Alemanya, a Suïssa, o a Itàlia?

La protecció que ofereix la UE (per dir-ho d’alguna manera, perquè no n’ofereix cap, de veritable protecció) consta de tres categories: facilitació d’asil en condició de refugiat, protecció subsidiària i autorització de residència per raons humanitàries. Mentrestant l’objectiu d’Oinofyta Camp és fer de l’espai (una fàbrica abandonada) un lloc per viure; de cada tenda i cada habitació una llar; i proporcionar activitats als residents per tal que cada vegada siguin més autònoms en la gestió del camp. Hi treballen diverses oenegés: la que s’ocupa de l’escola (ArmandoAid), la que s’ocupa de l’atenció mèdica (Adventist Help), una altra que dóna atenció psicològica (Institute of Medicine), la que proporciona tècnics, i la que s’ocupa de l’organització i temes administratius dels residents. Aquesta última és amb qui nosaltres vam col·laborar (Do Your Part). Per altra banda, l’exèrcit grec envia cada dia un càtering amb menjar preparat individual i ACNUR proporciona aliments, mantes, estris de cuina i d’higiene personal i que nosaltres havíem de racionar i repartir. No puc deixar de valorar la gran feina de tots els voluntaris, com la posada en marxa d’una perruqueria, d’un taller de costura, o la instal·lació d’antenes wifi, aquesta última, una millora molt celebrada i important, ja que permet a les persones comunicar-se amb les seves famílies.

EGIPTEAra ho penso i em sap greu haver-li tallat la conversa a la Lluïsa. Ja sé d’on em venien les ganes de plorar. M’agradaria tornar enrere i dir-li que si he hagut de marxar és perquè m’he fixat en el cabell de l’Anna, la seva filla. Els records que ens colpeixen esdevenen imatges mentals d’una manera íntima, com si un cop de vent ens pugés des de l’estómac. L’Anna portava el cabell recollit amb una cinta de color rosa. En aquell moment he pensat en la nena, en la nena d’Oinofyta. Tanco els ulls i de sobte torno a ser allà, la tarda que la vaig conèixer. Jo em dirigia cap a la zona on construíem uns casellers amb palets per al magatzem, quan em vaig fixar en ella. Ella es va fixar també en mi i es va apropar corrent. Vam jugar una estona i, en un moment donat, em va caure a terra la cinta de recollir-me el cabell. Aleshores ella me la va agafar: ho recordo com si fos ara mateix. De seguida es va penedir de la seva entremaliadura, però amb un gest del cap i de les mans vaig fer-li entendre que no passava res, que ja se la podia quedar. Pensar en Oinofyta és pensar en aquella nena. Era una de les més descuidades, bruta i despentinada, però no puc oblidar l’expressió de sorpresa, d’estupefacció, però també d’alegria amb què els seus ulls em deien:

-De veritat que me la puc quedar?egipte4
La incomprensió occidental ha arribat a límits irracionals. Europa no només tanca les fronteres sinó que també tanca els ulls i els nostres governs aparquen el problema. Uns euros provinents de l’ONU mantenen els refugiats allà, on no molestin ni facin massa soroll, mentre un contracte amb Turquia (que ha costat sis bilions d’euros i que han anat directament a mans del govern autoritari d’Erdogan) permet a Europa treure’s el problema de sobre, al mateix temps que Grècia és incapaç d’absorbir-ne més, amb la situació econòmica en què es troba. De sobte se m’acut que la nena d’Oinofyta esdevé una trista metàfora. Un gest tan senzill com donar-li la meva cinta li provoca una sorpresa majúscula, una sorpresa semblant a la que senten aquells que no en reben, que s’han acostumat a no rebre’n cap, d’ajuda.

És el revers del miracle de donar. L’endemà d’aquella escena, la nena d’Oinofyta em va venir a buscar de seguida que em va veure. Aleshores em va demanar gesticulant que l’acompanyés a la seva tenda. Allà hi havia una dona i quatre criatures de diferents edats. Em van oferir esmorzar. No parlaven anglès, però no importava. Jo li portava a la nena una pinta, gomes del cabell i li vaig fer unes trenes, mentre rèiem i les altres criatures se m’abraçaven. D’una manera tendra i dolorosa, em veig reflectida en aquella nena. Jo també vaig ser petita i a mi també m’agradava que em pentinessin. Quan arribo a casa, el seu record és més intens que mai. Quan vaig acomiadar-me d’ella em van caure unes llàgrimes que ara sembla que volguessin tornar a brollar. Què en serà d’aquesta nena? I de tots els infants en la seva mateixa situació d’incertesa i precarietat?

De sobte em sento cansada i trista. Els records circulen per la ment i el pas del temps els col·loca sempre en un segon pla, però d’alguna manera, em resisteixo a oblidar-la, em nego a oblidar-la a ella i a tots el qui he conegut al camp d’Oinofyta. Oblidar és permetre que funcioni l’estratègia dels governs de deixar passar el temps fins que el problema es resolgui (o no ho faci), i jo no puc romandre impassible. Sí, penso en el vessant polític, en el marc global de la situació. He llegit molt sobre l’Afghanistan, sobre Síria, l’Iran i el Pakistan, imbuïda en la literatura d’en Khaled Hosseini. Però haver estat present en un dels nuclis del problema m’obliga a ajustar l’enfoc, i de seguida penso en el vessant humà. La història de tots els refugiats em colpeix com si m’acusés d’alguna cosa, d’una manera quasi violenta. Reus és casa meva però és lluny, emocionalment massa lluny d’allà. Els medis catalans, espanyols i internacionals insisteixen en donar una visió esbiaixada i lateral, i construeixen una narrativa on es relaciona «migrant musulmà» amb «terrorista», i on qualsevol que s’oposi als valors occidentals (aquests que els nostres governs tant presumeixen de defensar) representa una espècie d’ens aliè i amenaçador, mentre la nostra responsabilitat com a part del teixit global es dilueix entre noticies del Barça, de properes eleccions, o d’assumptes d’una irrellevància decepcionant.

Per què la llunyania ens fa estar tan cecs, tan sords davant dels problemes i les injustícies que són només a un vol en avió de distància? Síria, el Iemen, el Sàhara o el Senegal, de veritat són tan lluny? Acarono el meu gat amb malenconia. Fa dos dies que he tornat a Reus però encara no he entrat a la rutina. Faig memòria dels primers dies al camp i recordo la sorpresa en saber que, al camp on treballaria, no hi havia sirians, sinó afganesos. Els afganesos son una espècie de refugiats de segona categoria, considerats emigrants econòmics perquè el percentatge de perillositat del conflicte al seu país és considerat menor que la resta, tot i haver estat en una situació de guerra permanent des de fa quasi trenta anys. Pateixen, a més, un odi mediàtic provinent dels Estats Units (i dels seus aliats occidentals), que els col·loca la injusta etiqueta de culpabilitat per uns actes de terrorisme que no tenen res a veure amb ells. Aquesta propaganda em produeix un rebuig instantani, quan penso en les denúncies que fa Metges Sense Fronteres dels bombardejos per part d’EUA i Rússia a hospitals d’emergència plens d’innocents, amb una -més que probable- intenció d’aterroritzar la població i de generar por en tots aquells que s’hi desplacin per col·laborar.

Refugiats de primera, refugiats de segona, percentatges de perillositat. Quin món hem construït, que és capaç d’establir aquesta mena de categories humanes? Quin sentit té que Europa es gasti tants diners en mantenir els refugiats en els camps grecs i turcs, la majoria dels quals no són més que presons gestionades per militars, enlloc d’obrir les fronteres d’una manera racional i veritablement acollidora, proporcionant-los asil i futurs dignes? Miro el meu gat i de sobte em sembla que la raça humana és la més miserable de totes. La meva indignació, però, té un regust cansat, com malmès: potser per això no li he explicat res a la Lluïsa. Com podria explicar-li que, darrere de la paraula «refugiats», el terme abstracte i anònim que ens arriba des dels medis, s’amaguen una infinitat d’històries colpidores, d’experiències dramàtiques que a qualsevol de nosaltres ens trencaria l’ànima?EGIPTE2

El meu gat m’abandona i em deixa sola al sofà, com si advertís el pes dels meus pensaments. Recordo aquell ancià de caminar lent i mirada lànguida; la senyora del vindi tatuat al front; o en Yonas, el noi pakistanès que no abandonava mai l’expressió de tristesa de la seva cara. Recordo a en Baloo, sempre disposat a participar en totes les feines del magatzem, i que es negava a parlar de la seva família; a en Sonu, que m’explicava (en els nostres intercanvis d’espanyol i anglès), que després de ser adoptat als tres anys (i treballar des dels cinc i no haver anat mai a l’escola), ara parla cinc idiomes. Penso també en aquell jove que, el tercer dia d’estar allà, ens vam assabentar que havia estat assassinat per la policia quan intentava creuar la frontera amb Itàlia, probablement conduit per les màfies que trafiquen amb persones, en la pitjor de les mostres de la baixesa humana.

Pensar en la paraula «refugiats» és pensar en tots ells i en tots els qui no arribaré mai a conèixer, de la mateixa manera en que pensar en paraules com «ajuda», «onegé», «cooperació» i, en general, «solidaritat», és pensar en la Núria i el Sergi (els dos amics amb qui he compartit l’experiència), o en la Lisa (la nord-americana a càrrec del camp, dura i silenciosa en la integritat dels seus ideals, i que suportava amb estoïcisme el «postureo» dels americans que justifiquen les seves donacions prenent-se fotos que després publicaran a Instagram). Pensar en cooperants és pensar també en l’Alejandra (la incansable psicòloga espanyola que ajudava a la Lisa en l’organització del camp); en la Lucy (l’actriu de Londres amb qui vam compartir inquietuds durant uns dies); el Javi d’Alcorcón (un del tècnics del wifi); o és també pensar en el Jose i l’Estichu, la parella de bascs acabats de casar i que eren allà per passar la seva lluna de mel, en una mena de protesta silenciosa, símbol del seu profund desacord amb el sistema.

Refugiats i voluntaris, víctimes i cooperants, tot un seguit d’històries humanes. El núvol de records, d’idees i sensacions ocupa la meva consciència com la ressaca d’una nit gens divertida. Fa només dos dies que he tornat a Reus però és segur que la roda occidental d’aquest primer món aviat tractarà d’alienar-me. La meva resistència, però, es basarà en les meves accions: tinc l’esperança que explicar la meva experiència a Oniofyta i participar en la difusió de tot allò que els diferents grups i individus aconsegueixen per millorar unes vides igual de valuoses que les nostres, servirà per no quedar-nos només en el dramatisme.

M’adono, també, de com ajudar en la primera línia de la cooperació em motiva d’una manera especial. Ja durant la primera setmana a Oinofyta se’ns acudien nous projectes per millorar el camp. Els refugiats, comprensiblement desmotivats per la situació en què es troben, necessiten assolir plena autonomia. En aquest sentit, són molt positius els projectes concrets, com la construcció d’una biblioteca o l’habilitació d’una sala de dones on s’hi puguin socialitzar, pentinar-se i posar-se la henna, lluny del control dels homes. Les petites tasques com la de construir tarimes i cadires per facilitar la feina als barbers, o un taller de costura per compondre bosses de roba per les recollides (i així no gastar tant de plàstic), són les petites accions amb les que, poc a poc, els refugiats poden rebre unes petites dosis de la dignitat i l’autoestima que els són tan necessàries.

No sé quanta estona porto asseguda meditant al sofà, però m’adono que pensar en aquestes aEGIPTE3ccions em canvia l’ànim. Els sentiments de decepció, de tristesa i d’indignació, progressen cap a una mena d’esperança quan imagino més formes d’ajudar. Els humans som capaços de les pitjors de les barbàries, però m’és impossible deixar de creure en la nostra generositat, transformada en actes concrets de solidaritat. De vegades, fins i tot, el més alt dels sentiments es barreja amb la cooperació, i es donen casos en que l’amor salva refugiats. Casar-se és una manera de fer-ho i no és estrany veure com, a través d’un matrimoni, una persona aconsegueix una nova oportunitat.

Una cosa que de moment puc fer, doncs, és compartir aquest relat. Donar-li una visibilitat més real al problema és una petita aportació que puc fer. No sé si servirà d’alguna cosa i si llegir aquestes línies pugui ajudar a despertar alguna consciència més, de la mateixa manera que ignoro moltes altres coses. Ara mateix, la única cosa que tinc clara és que, en acabar d’escriure aquestes línies, tornaré a sortir al carrer amb el cap ben alt; amb la convicció de no abandonar l’esperit compromès, i amb l’esperança que, poc a poc, entre tots podrem formar una societat millor. Després, potser em passegi per les botigues del centre. Ignoro també perquè, però de sobte m’han vingut ganes de fer-li un regal a la nena d’Oniofyta: un minúscul detall però que segur que tindrà un valor enorme. L’únic problema, però, és que no vaig preguntar-li mai el seu nom, de manera que no em serà possible enviar-li per correu. Malgrat tot, somric. Sé que hi ha altres persones que arriben al camp, oferint a cada moment i en cada petita acció uns regals immensos. Si la meva humil ajuda, si el meu petit regal simbolitza l’engruna de col·laboració que tots podem aportar, aleshores el somriure feliç de la nena d’Oniofyta representarà l’esperança en un futur més just. Un món on la passivitat davant la injustícia desaparegui, i recuperem, generosos, la humanitat d’aquesta societat.

Neus VILALTA-Xavi ROCA

 


REDACCIÓ30 Abril, 2017
Jaume_Pujol1.jpg

OPINIO JAUME PUJOLEn començar el mes de maig, el seu simple enunciat alegra els nostres cors. Cap altre mes està tan lligat a l’alegria de la vida en totes les seves manifestacions. Vull  referir-me a tres d’elles.

La primera característica d’aquest mes, a l’hemisferi nord, és la culminació de la primavera, amb el seu esclat de flors de diferents colors. Els cereals van granant, els fruiters són pol·linitzats, les vinyes veuen sorgir fulles i pàmpols, i tot ens recorda aquell evangeli que ens parla de les flors del camp i els ocells del cel.

És un toc d’atenció perquè no ens deixem arrossegar per les nostres inquietuds i preocupacions més enllà del que és raonable; perquè posem la nostra esperança en Déu i sapiguem apreciar el silenci i el descans. És un mes perquè, a més de consultar el mòbil, contemplem la bellesa de la creació, que se’ns ofereix en tot el seu esplendor.

Segona característica: maig, en la tradició cristiana, és el mes de Maria, i així ho experimentem des de la nostra edat escolar. Són moltes les tradicions que el fan marià, com les romeries. La paraula romeria ve de pelegrinar a Roma, i per extensió a tots els santuaris. Aquest any tindrem en el pensament especialment Fàtima, que rebrà la visita del papa Francesc en el centenari de la primera aparició de la Mare de Déu als tres pastorets.

La devoció a la Mare de Déu, les romeries, el rés del rosari, són costums populars que lluny de passar de moda convé estimular. Els últims Papes insisteixen en l’amor a la Mare de Déu, Mare de Misericòrdia, com una drecera que ens condueix al Senyor o ens torna a ell quan ens n’hem allunyat.

La tercera característica que em sembla convenient destacar és que durant el mes de maig s’acostumen a celebrar la majoria de les primeres comunions. Bé ho saben els pares de família i els rectors. Fer la primera comunió és rebre per primera vegada l’Eucaristia, entrar en la intimitat de Jesucrist.

Correspon als pares i catequistes preparar bé els nens per a aquest moment, perquè no es quedi tot en una festa social, regals i menjars. És important que sigui un punt de partença, no d’arribada, com sembla a vegades.

Maig serà el mes més bell de l’any si vivim intensament aquestes diverses facetes: l’amor a Déu, a la Verge i a la naturalesa que ens envolta.

† Jaume PUJOL
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ30 Abril, 2017

Un cop a comissaria, els investigadors li van relacionar amb un altre atracament semblant comès en una gasolinera de Constantí, comès el passat 22 d’abril, quan va accedir amb un passamuntanyes en l’establiment i va utilitzar un ganivet de grans dimensions per intimidar les treballadores, abans de fugir amb un botí de 140 euros.

mossos_detingutJa està a la presó l’home que va ser detingut pels Mossos d’Esquadra acusat d’assaltar gasolineres a Constantí i a Reus, amenaçant els treballadors amb un ganivet de grans dimensions.

El detingut, de 47 anys, i resident a Constantí, acumula 15 antecedents policials per delictes contra el patrimoni i ha ingressat ja a la presó preventiva per ordre del jutjat de guàrdia de Tarragona.

L’home va ser arrestat dimecres passat, 26 d’abril, després d’assaltar cap a les vuit del vespre una gasolinera a Reus, on va entrar tapant la cara i brandant un ganivet de més de 30 centímetres, amb el qual va intimidar una treballadora.

Després d’obtenir un botí de 175 euros, l’assaltant es va donar a la fuga en un turisme, en una fugida en la qual va intentar envestir un vehicle policial.

En la seva fugida, l’home va xocar amb una vorera en una plaça de Constantí, davant del que va haver d’abandonar el vehicle, seguir la seva fugida a peu i amagar-se en una zona d’edificis.

Els Mossos d’Esquadra el van localitzar des del terrat d’un edifici, amagat darrere d’una muntanya de runa, i el van poder detenir.

 

 


REDACCIÓ30 Abril, 2017

OPINIO JORDI FORTUNYQui no reconeix aquesta rutina? Llevar-se a les 7, entrar a treballar a dos quarts de 9, plegar a dos quarts de 2, tornar-hi a dos quarts de 4 fins a dos quarts de 7 i de les 7 fins a dos quarts de 10 a repassar factures i albarans a la botiga o al taller i, en conseqüència, sopar a les 10. Sopar era realment el moment que marcava el final de la jornada laboral. Durant molts anys ha estat així, anys 60 i 70 del segle passat.

Molts treballadors per poder arrodonir uns ingressos familiars feien l’anomenat “pluriempleo”. Dissabte també es treballava, i quan va començar la setmana anglesa, 5 jornades de 8 hores a la setmana, els dissabtes servien per fer més hores a la botiga o al taller. De fet calia treballar una mitjana de 60 hores setmanals, fer una jornada i mitja per assolir un nivell econòmic per arribar a final de mes i poder comprar un cotxe, el 850 i més tard, el 127.

Un país que basava la productivitat en la devaluació de la pesseta i en la jornada i mitja que, de fet, acabàvem fent la majoria de treballadors. Per tant, calia sopar a les 10. Aquesta manera de fer actualment és encara vigent, la competitivitat s’ha basat també últimament en una devaluació dels salaris i, per tant, amb hores de feina, el que té fins i tot la sort de treballar o en cas contrari, com ens passa també avui -i passava en el passat-, emigrar.

A gairebé tota Europa, l’horari laboral és de 8-9 del matí a 5-6 de la tarda, aturant-se un màxim d’una hora per dinar a meitat de la jornada. A l’Estat espanyol –i per tant a Catalunya-, però, és habitual que la població treballadora s’aturi dues hores per dinar, o fins i tot 3 a l’àmbit escolar, i que la jornada laboral s’allargui fins a les 7 o les 8 del vespre, o més enllà. Aquesta jornada poc compactada provoca sopar a partir de les 9 de la nit en el millor dels casos, cosa que dificulta el temps de cura d’infants i gent gran, afebleix la participació cívica i comunitària, impossibilita el consum i gaudi de la cultura i per descomptat baixa l’eficiència de les organitzacions, a més d’afectar la salut de les persones. El prime time televisiu s’acomoda a horaris que fan reduir les hores de son. En definitiva se solapa el temps personal i el temps de descans. Aquesta organització del temps de vida quotidiana no té l’origen en el clima, un mite que es desmunta tot sol comprovant que a Portugal, Marroc, Itàlia o Grècia se sopa a les 19-20 h del vespre.

El passat 31 de març, el Consell Assessor per a la Reforma Horària va presentar el document de Bases per a l’Impuls del Pacte Nacional per a la Reforma Horària, un instrument per a la Generalitat i els municipis, per a elaborar polítiques públiques per tal d’ordenar el conjunt de mesures, recursos i accions necessari per assolir la reforma horària. El teixit productiu, l’administració, l’educació, el comerç, la cultura i el oci en tortes les seves vessants, la salut i la mobilitat, han estat les taules on s’han establert compromisos i propostes.

En tractar-se d’un gran pacte que influirà tota la societat, cal que es regeixi pels principis de transversalitat, no es pot fer sols en determinats sectors i activitats, i el principi de participació, per aglutinar la complicitat de tothom i assegurar l’èxit. Tarragona té motius i arguments per participar. La singularitat turística i els distints esdeveniments durant l’any fan necessària aquesta participació. Tarragona no pot quedar al marge i tant de bo que la declaració institucional del ple del mes de març per adherir-se al procés participatiu es faci efectiva.

Jordi FORTUNY
Regidor d’ERC-MES-MDC de l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ30 Abril, 2017

OPINIO LAIA ESTRADAQuan la guerra i les bombes esdevenen l’escenari i la banda sonora de la quotidianitat, és més que comprensible que una persona arrisqui la seva vida i la de la seva família a la recerca d’un lloc que creu més segur. I la realitat és que mentre seguim permetent la vulneració de drets humans i sense garantir vies segures i legals, el Mediterrani cada cop es transforma més en un gran monstre bulímic, que no deixa d’engolir i engolir cossos: 3.771 persones desaparegudes i mortes l’any 2015; el 2016 el vam tancar amb 5.000; en aquests primers quatre mesos del 2017, n’han mort prop de 900.

Les “afortunades” que aconsegueixen arribar a territori europeu continuen patint una vulneració de drets a les fronteres que aixeca la Unió Europea (UE), on no es garanteixen les condicions sanitàries mínimes, ni d’alimentació, educació o accés a la informació. Algunes mantindrem gravades a la retina les imatges que ens van arribar de les refugiades gasejades de matinada, incloent-hi criatures… O els efectes terribles de l’onada de fred dels passats mesos, l’acarnissament de la neu als camps de refugiades…

No hi ha prou espai per a parlar amb deteniment de les implicacions del pervers acord entre la UE i Turquia, perquè deporti les refugiades a canvi que la UE faci la vista grossa mentre massacra la població kurda, o obviï el muntatge d’un cop d’estat.

La realitat és que la UE, lluny de donar una resposta basada en el drets humans, segueix apostant pel blindatge de fronteres en lloc de garantir vies segures i legals per a persones que necessiten protecció internacional. Els seus estats membres, com l’Estat espanyol, incompleixen els compromisos de reubicació i reassentament. El “compromís” i la “responsabilitat” de la comunitat internacional brilla per la seva absència quan no hi ha interessos econòmics en joc.

Cal aplaudir Stop Mare Mortum per haver-se decidit a emprendre accions legals contra l’Estat espanyol davant el vergonyós incompliment de les quotes d’arribada de persones refugiades acordades. El pitjor és que, tal com afirma aquesta entitat, ens toca reivindicar l’acompliment de les quotes quan aquest no és el sistema que hauria de funcionar, perquè en si mateix és una vulneració de drets humans.

El passat 18 de febrer més de 300.000 persones, es van manifestar a Barcelona en la marxa “Prou excuses, volem acollir ara!”, per demanar la lliure circulació de persones, i per exigir responsabilitats a tres bandes: a la UE, per les morts al Mediterrani; a l’Estat espanyol, per incomplir els compromisos adquirits en matèria d’acollida; i a la Generalitat, per excusar-se amb que es tracta d’una competència de Madrid.

El passat consell plenari, l’Ajuntament de Tarragona ha donat el vist-i-plau a una moció per “reclamar que l’Estat espanyol traspassi a la Generalitat la totalitat de les competències en matèria d’acollida i immigració i els recursos per fer-les efectives”. Es tracta d’una bona iniciativa, però seria més efectiu fixar data i pregunta ja per al referèndum, i seguir amb el full de ruta que ens permeti exercir la nostra pròpia sobirania.

Expliquen que, quan els refugiats i les refugiades republicanes van arribar a Valparaíso a bord del Winnipeg, en el millor poema d’amor de Neruda, van ser rebudes i acollides amb pancartes de benvingudes i, alhora, a mida que caminaven, al seu pas els llançaven flors. Confiem que no hagi de passar gaire temps perquè arreu dels Països Catalans també puguem acollir entre pancartes i flors.

Laia ESTRADA
Regidora de la CUP a Tarragona

 

 


REDACCIÓ30 Abril, 2017

Nerea Arroyo és una de les models que desfilen en la setmana de la moda de núvies que està tenint lloc a la Fira de Barcelona i que s’ha convertit en un aparador per vestir les núvies que volen marcar tendència

La jove model tarragonina, Nerea Arroyo, és una de lnereaes participants en la Barcelona Bridal Fashion Week que està tenint lloc a la Fira de Barcelona des del dimarts i fins aquest diumenge.

Arroyo, que ostenta el títol de reina de la bellesa de Catalunya, és una de les models que desfila per la passarel·la d’una de les fires temàtiques més importants del país. En aquest ocasió està al servei de Jesus Peiró.

No és la primera vegada que la jove de 22 anys i estudiant de Protocol participa en esdeveniments de rellevància mediàtica. Va desfilar durant la gala de cap d’any de Tele 5 i comença a ser una cara coneguda en diferents actes solidaris.

Fa un parell de mesos, la model tarragonina va participar  en el certamen internacional de Miss Atlàntic que va tenir lloc a Uruguay, en representació d’Espanya.