5 Octubre, 2017 | Pàgina 2 de 3 | Diari La República Checa
xxx Partners
REDACCIÓ5 Octubre, 2017El cos d’Agents Rurals porta a terme un operatiu especial amb motiu del 53 Ral.li Catalunya-Costa Daurada, que té per objectiu controlar els efectes directes i indirectes que la prova esportiva pugui ocasionar en el medi natural, atenent, la gran afluència de públic a l’entorn dels trams cronometrats. Cal tenir en compte que el recorregut del ral.li transcorre per alguns espais protegits considerats d’interès natural.
El RACC, organitzador de la prova automobilística, en coordinació amb el cos d’Agents Rurals, aplica mesures preventives que consisteixen en l’habilitació de zones d’acampada i aparcament ubicades a les proximitats dels trams cronometrats, amb l’objectiu de concentrar el públic, controlant l’accés als espais naturals de protecció especial d’Algars, Serra de Llaberia, Muntanyes de Prades, i Ribarraoja, amb especial atenció a les possibles pertorbacions a les zones de nidificació de l’àliga cuabarrada.
Aquest any, degut a la sequera acumulada per la manca de precipitacions dels últims mesos, el risc d’incendi a les comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre continua essent molt alt. En conseqüència, els Agents Rurals faran especial atenció al compliment de les mesures de prevenció d’incendis forestals. En aquest sentit cal recordar que a menys de 500 metres de zona forestal resta prohibit:
o Encendre foc per a qualsevol tipus d’activitat (tampoc es poden utilitzar barbacoes ni fogonets de gas)
o Llençar cigarretes ni cap altre objecte encès
o Abocar escombraries i restes vegetals de qualsevol mena que puguin ser causa de l’inici d’un foc
o Llençar coets, globus, focs d’artifici o altres artefactes que continguin foc
Aquest operatiu especial s’ha iniciat avui, dimecres 5 d’octubre, a les 14 hores i es mantindrà de forma ininterrompuda fins el diumenge 8 d’octubre a la tarda, amb la participació de mes de 100 persones entre agents rurals i personal de comunicacions, i el suport d’un helicòpter.
REDACCIÓ5 Octubre, 2017El Parlament de Catalunya esclareix que no va enviar cap delegació parlamentària per seguir la jornada electoral del passat 1 d’octubre. També informa que no va autoritzar a cap dels seus membres a fer comentaris ni declaracions en nom de l’eurocambra.
L’1 d’octubre, alguns membres del Parlament Europeu van ser convidats a Catalunya com a observadors internacionals.
Un d’ells, Mario Borghezio, es va presentar com a un observador acreditat de la Comissió d’Afers Estrangers del Parlament Europeu, mentre que els altres nou membres – Mark Demesmaeker, Helga Stevens, Stelios Kouloglou, Martina Anderson, Lynn Boylan, Josu Juaristi Abaunz, Maria Lidia Senra Rodríguez, Bodil Valero i Jill Evans –, van signar una declaració emesa per la delegació parlamentària internacional.
El Parlament Europeu vol deixar clar que qualsevol comentari, observació o declaració pronunciada – oralment o per escrit – per part dels eurodiputats són, per tant, personals i no comprometen el Parlament Europeu en cap cas. Cap membre ha rebut el mandat per parlar en nom de l’eurocambra pel que fa al referéndum d’autodeterminació de Catalunya.
REDACCIÓ5 Octubre, 2017
Conscientes de la preocupación de la ciudadanía por la gravedad de todo cuanto sucede en Cataluña en estos días, con el ánimo de contribuir, como asociación judicial mayoritaria, a apaciguar algunas de sus comprensibles inquietudes y para tratar de disipar las incertidumbres que se extienden por otros operadores públicos, creemos conveniente trasladar estas consideraciones:
1.- La eficacia de las conocidas como Leyes de Referéndum y de Transitoriedad, recientemente emanadas del Parlament de Catalunya, fue suspendida por nuestro Tribunal Constitucional en sus Providencias de 7 y 12 de septiembre de 2017. A su razón, el pasado día 1 de octubre de 2017 en Cataluña no tuvo lugar la celebración de un referéndum jurídicamente admisible, como ha recordado la Junta Electoral Central en resolución de 4 de octubre de 2017. Compartimos todos esos pronunciamientos. Del mismo modo, cualquier acto, decisión o resolución de las autoridades autonómicas catalanas que se apoye en esas leyes de eficacia suspendida o en aquel referéndum que no tuvo lugar como tal, adolecerán de las mismas patologías de ineficacia, careciendo de cualquier clase de valor jurídico y, en cualquier caso, claudicantes ante cualquier otra decisión, previsiblemente inmediata, de nuestro Tribunal Constitucional. Quienes se apartan del Estado de Derecho pierden la legitimidad que solo brota de él y se ubican fuera de nuestro sistema democrático, en el que ya no pueden pretender ampararse.
2.- Las autoridades judiciales de Cataluña desempeñamos nuestra función constitucional con el solo amparo que nos otorga el hecho de que nuestras facultades jurisdiccionales provienen del pueblo español, en quien reside la soberanía nacional y del que emanan los poderes del Estado (art. 1.2 CE). Por eso solo administraremos justicia en nombre del Rey, como Jueces y Magistrados independientes, inamovibles, responsables y sometidos únicamente al imperio de la Ley (art. 117.1 CE), para preservar los derechos y libertades de todos los ciudadanos catalanes (arts. 10 y 24 CE).
3.- Todos están obligados a respetar la independencia de los Jueces y Magistrados españoles (art. 13 LOPJ). Para el ejercicio de nuestra función, contamos con el auxilio de los distintos cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado, ya sean estos locales, autonómicos o estatales, que se encuentran sujetos a las órdenes e instrucciones de la judicatura y del Ministerio Fiscal (arts. 547 y ss. LOPJ). Quienes desobedecen esas instrucciones también se apartan de nuestro sistema de convivencia y obran contra su condición de agentes de la fuerza pública.
4.- Los Jueces y Magistrados que sufran cualquier tipo de interferencia en el ejercicio de su función, que comprometa su desempeño independiente o impida desarrollarla con plenitud, deben poner dicha circunstancia en conocimiento del Consejo General del Poder Judicial, solicitando su amparo, así como el del resto de órganos gubernativos de los que el Poder Judicial ha sido dotado por la Ley (art. 14 LOPJ).
Asociación Profesional de la Magistratura
Sección Territorial de Catalunya
REDACCIÓ5 Octubre, 2017
Dimarts passat, dia de vaga general, exhaustes després de tres dies de dormir poc i donar-ho tot, baixàvem altre cop a la Plaça Imperial de Tarragona per acudir a la manifestació de les 19:00h. El que vam aconseguir dos dies abans, el dia 1, va ser molt, no cal insistir-hi: la gent va perdre la por i va unir-se com un puny contra una autoritat despòtica que ens negava els drets més fonamentals. Joves, adultes i persones grans, oblidant velles rancúnies i apartant les diferències vam protagonitzar un acte senzillament heroic, la unitat d’un poble contra l’agressió de l’Estat. Però dimarts a la Plaça Imperial sentíem un discurs que deia que aquell era un dia de dol, que estàvem tristes, que res era més impressionant que un gran silenci…
Un discurs moralista, no cal dir-ho, que feia quedar com un brètol tot aquell que no hi estigués d’acord i s’atrevís a fer una mica de soroll. Jo no estava pas trist, tampoc enfadat. Jo estava alegre i orgullós d’haver vist el meu poble plantant cara a les forces d’ocupació, tal i com vam fer en aquella mateixa plaça Imperial Tàrraco el dia 1, empenyent sense por la policia cap a les seves furgonetes, amb els nostres pits i les mans alçades, foragitant-los, rebent els cops de porra que fossin necessaris.
Ja al matí, en aquella vaga general que aquests discursos s’havien apropiat i transformat en una mediocre aturada de país, vèiem com diverses persones adultes alliçonaven moralment les joves i els criticaven per pintar amb esprai sobre els murs de multinacionals explotadores com El Corte Inglés o Mercadona, com si això fos un acte de violència. No es pot exercir violència sobre un objecte inanimat que no pateix, és un oxímoron. No és un acte de violència, sí un acte de rauxa. Es tracta de la històrica confrontació entre dues versions d’un mateix poble: una, arrelada a les classes populars, festiva, generosa, alegre i arrauxada, la dels aquelarres i fogueres de st. Joan; l’altra, arrelada en la burgesia i la seva Renaixença, assenyada, melancòlica, moralista i recatada. Aquesta Catalunya catòlica busca sempre una ocasió per a la tristesa, el victimisme i la resignació, diluint així tota possibilitat d’un canvi de debò, no només de fronteres.
És possible que Spinoza, príncep de tots els filòsofs, el jove incomprès i repudiat, ja ens alertés sobre aquesta lluita entre dues tendències universals, una lluita prèvia i causa de totes les lluites, fins i tot de la lluita de classes: la lluita entre el principi d’alegria i el principi de tristesa. Les persones que estaven tristes i de dol ho estaven perquè no podien comprendre com la policia havia vingut per atonyinar-les. Una increïble falta de memòria, Alzheimer!, que deia Def Con Dos. Quan en realitat això ja sol passar. Passa això i més. I encara passa poc, i massa poc. I com que jo no estava ni trist ni de dol, vaig girar cua a mig discurset i me’n vaig anar amb les úniques que podien entendre’m aquell dia, les persones alegres i arrauxades, la gent del bloc jove. Allí s’hi cridavaContra l’Estat i el Capital vaga general!, Els carrers seran sempre nostres! i no pas Mossos d’Esquadra, la nostra policia… Persones joves de diversos col·lectius, llibertàries, comunistes o independentistes, van donar un exemple d’unitat, fraternitat i alegria, van ser de les poques que aquell dia van fer unavaga general, tal com estava convocada, i no pas un dia de dol.
Sens dubte, són sempre els personalismes o bé les jerarquies les que acaben corrompent l’espontaneïtat de la joventut, el seu esperit crític. Aquests dies els personalismes els hem vist a tots els fronts, també en col·legis electorals. Davant de l’espontaneïtat i entrega de la gent jove que s’ha llençat a defensar el referèndum sense esperar res a canvi, ha aparegut sempre la persona que s’aferra al micro i, exigint la seva dosi de protagonisme, ens ha condicionat i dirigit. Normalment una persona de partit.
Els dies que venen seran difícils. Correm el perill de fer la independència a qualsevol preu, de no generar cap canvi autèntic, sinó tan sols canviar les fronteres de lloc. Qui sap si la major part de les independentistes d’avui, mogudes per un sentiment nacionalista i nostàlgic, es conformaran amb això i ens forçaran a les demés a acceptar-ho. Però no era això pel que hem lluitat des de fa dècades, sinó per fer un país diferent i millor, on s’acabi amb l’explotació de les persones, les desigualtats, el patriarcat i qualsevol discriminació, on sigui possible la vertadera emancipació personal de totes i cadascuna dels que hi viuen. Per altra part, la policia forana es queda, i ja sentim rumors que davant la DUI pot intervenir l’exèrcit. Estem preparades per això? Seran la tristesa i la resignació una bona manera de garantir la nostra llibertat?
Davant un procés sobiranista que els darrers anys s’ha portat preeminentment des de l’esfera institucional, obviant de iure o de facto les reivindicacions de classe i de gènere, l’organització de masses al voltant d’organitzacions diferents dels partits és imprescindible, almenys si volem aconseguir quelcom més que una aspiració nacionalista. La tristesa por ser quelcom necessari a vegades, però mai un ideal a reivindicar. Les persones joves lluitarem contra la tristesa allà on es presenti, no deixarem que ens l’encomanin. Ho farem estimant-nos sense complexes, recolzant-nos, rient, cridant i plantant cara a l’opressor, sigui qui sigui. No es tracta de si la violència és moralment bona o dolenta, no es tracta d’arrencar més o menys aplaudiments després d’un discurset: es tracta de si el país nou que farem estarà prenyat dels mateixos defectes que el país veí, o si estarà prenyat d’uns principis nous que faran d’ell un país millor.
Josep Maria MARTORELL CALAF
Militant de la Coordinadora Obrera Sindical
REDACCIÓ5 Octubre, 2017El preludi: Campclar, al cor. Qualificat sovint com a aspre, dormitori, marginal, conflictiu, dur, inadaptat, gueto… Una zona de la ciutat de Tarragona que ha estat sempre molt estigmatitzada des dels anys 60. Per a mi és un barri de gent humil i treballadora, obrera, popular, i també l’escenari d’alguns dels passatges del meu primer amor, aquell que amb quinze anys et trasbalsa l’ànima, i és clar, no s’oblida mai. Passejar per aquells escenaris amb tanta significació vital acaben revestint-te de melancolia, quan se’n té la necessitat… Doncs imagineu-ne l’eloqüència quan vaig saber que em tocava defensar la democràcia al seu institut.
El primer d’octubre. Em despertava l’alarma del mòbil a les quatre de la matinada del primer diumenge d’octubre. Amb sort potser havia dormit tres hores fent la trampa de la valeriana. Un parell de dies abans havíem rebut instruccions a la seu de l’ANC de Tarragona. Ja tenia comprat tot el que feia falta, i ho disposava al maleter del cotxe. Abans de sortir de casa vaig escriure una publicació a les xarxes socials, deia que estava emocionat pel moment històric que oferia aquella alba, amb la memòria fixada en la lluita diària, de pensar en la gent estimada que el decés m’havia afanat. No sé per què, però és un pensament recurrent en previsió d’instants decisius, serà la força del seu record i exemple.
Arribar al barri. Situacions i atmosfera de clandestinitat es donaven al sud d’Europa i al nord del segle XXI; les hores crítiques serien les primeres. Abans però, quedàvem a dos de sis a l’eixample de la ciutat amb el grup delegat de defensa del referèndum a l’IES Campclar de Tarragona. Érem l’Anna, l’Eduard, la Meritxell, el Joan i en Xavi, que vindria des d’un altre cantó. Ens hi dirigírem amb dos cotxes, res planejat. El primer temor foren els controls militars/policials, i decidir quina via prendre per tal d’arribar-hi. Potser no aturarien a un cotxe rere l’altre i es garantiria l’obertura del centre de votacions. Finalment se’ns va disposar la via lliure.
Accedir a l’IES. Quan vam aparcar, davant la porta d’entrada de l’IES ja hi havia una dotzena de persones, totes elles disposades a treballar pel correcte funcionament de la jornada. Serien vocals i presidents/es de mesa, apoderats/des, voluntaris/es, votants i testimonis totes del que s’esdevindria. Esperàvem al Xavi de la sectorial animalista amb les claus per obrir l’institut, per això va trigar més, fiançava cada cantonada, doncs d’ell en depenia l’obertura en primera instància. Val a dir que entre els presents, l’animalisme va estar ben representat. A les 6.15h vam entrar. S’havien previst precintes, panys farcits de silicona i portes lligades amb grans cadenats, però no fou així. D’haver passat, no hagués sigut un problema, tanmateix disposàvem de les eines necessàries per haver pogut entrar, d’aquí el motiu d’una part de la llista de la compra prevista.
Operativa logística i custòdia de les urnes. La complicitat amb els primers sentinelles de la democràcia va ser immediata, ens sabíem en alerta, i això es notava en l’impuls de les tasques a fer. Malauradament no vam poder comptar amb la connivència de la direcció de l’IES, que no va voler facilitar els planells, les claus de la xarxa wifi, la ubicació dels panells de llum o les sortides d’emergència, entre d’altres. Així doncs, vam començar dispersant-nos, a les fosques, per tal de trobar la capsa de l’enllumenat i poder incoar amb l’operatiu previst. A les palpentes vam inspeccionar les aules i a distribuir taules i cadires fins que es van obrir les bombetes.
Aparegué el primer dels responsables de l’administració (RA), advertint de la necessitat d’assegurar l’entrada de les urnes que tenia a resguard al seu cotxe, així que vam convenir-ne la manera; el cotxe va aparcar just davant la porta i, ràpidament, els apoderats de l’ANC les van traslladar a l’insigne destí del vestíbul, no sense passar abans pel taller improvisat on va entrar en joc la segona part de la llista de la compra: la cola instantània. Amb ella es van poder enganxar les bases de les urnes a les taules. Si aconseguien entrar a robar-les, almenys riuríem una estona quan estiressin l’urna amb potes.
En aquells instants aparegueren la resta de RA, encarregats de la logística referendària, entre ells «el cap» que, amb to contundent, ja ens van advertir que no es pensaven jugar res per defensar les urnes. Ens explicaren que el cens seria universal, així que tothom podria votar allà on li anés millor. També l’aplicació informàtica, que va impedir el duplicat de votació. Per últim la primordial constitució de meses, fins a vuit de previstes, és així com l’Anna va acabar sent presidenta i jo, bescanviant la potestat apoderada per la de vocal, conjuntament amb la Blanca, amb qui compartiríem crònica. Farien falta trobar ordenadors portàtils i tabletes per a les meses, que gràcies als voluntaris no van trigar en arribar. Vam haver d’alliberar el wifi des dels nostres telèfons mòbils, tot a un ritme vertiginós, no hi va haver gaire temps per a dubtes perquè tot va quedar clar, coses de la predisposició disciplinada que sorgeix de l’excepcionalitat.
A quarts de nou, de sobte, va aparèixer un exaltat al passeig del carrer Riu Segre, va sortir d’un cotxe proferint insults i amenaçant a algunes de les 20 persones que feien cua per votar. Un parell de mossos el van contenir sense gaire esme quan se’ns dirigí per colpejar-nos, però no li van demanar ni la documentació tot i les amenaces i la temptativa contra la nostra integritat física. Abans de marxar va cridar «traïdors» als veïns i veïnes del barri que va reconèixer, ofuscat per no entendre com aquells demòcrates no s’havien convertit en agents colonitzadors al servei d’Espanya, tal i com en el seu cap podrit se li deuen aparèixer «la majoria» dels tarragonins i tarragonines de ponent. Sense donar-li més importància, vam tornar a ocupar els nostres llocs al vestíbul per prosseguir amb l’escomesa.
El baluard democràtic obre portalada. A les 8.40h ho teníem tot a punt, amb una cua formada per prop de mig centenar de persones amb l’afany del vot primerenc. A fora es palpava l’ambient excepcional amb les mirades còmplices dels que estimen els plebiscits. Per seguretat vam decidir que no entrarien més de 10 persones a la vegada. Vam estipular mantenir la porta tancada, criteris variants segons la situació que s’anés donant sobre l’accés de la gent. Van entrar els primers votants a les nou tocades. A dins tot era il·lusió i aventura. Part dels primers electors es van quedar tot el dia veient l’assetjament que el regne dels borbons ens regalaria. És així com grups d’amics, veïns i un parell de matrimonis del barri van estar amb nosaltres, ajudant-nos a conveniència i, sobretot, informant de les maldats que cometrien els ocupants.
Paral·lelament, la brigada de la policia autonòmica que va ser destinada al nostre IES, va demanar d’entrar al centre, per poder obrir acta. Van ser sincers: ni ens protegirien ni intercedirien (justet ho havien fet abans). Les seves ordres eren informar-nos de la il·legalitat que, segons el TC, estàvem cometent. Acordem que entrarien al vestíbul, quan de sobte…
Arriben les forces d’ocupació. Cinc minuts exactes és el que van trigar en arribar les tropes ocupants del CNP, un escamot format per 34 homes i una dona, uns amb vestidures d’antiavalots, d’altres amb armilles fluorescents i camises talla-M arrapades a troncs vigorèxics, passatgers excitats dels set furgons antidisturbis que van quedar aparcats tallant la circulació del carrer. Vam tenir «l’honor» de ser dels primers objectius de la seva gira repressiva pel terme municipal. La nostra mesa va sortir immediatament a tancar la portalada reixada amb clau. L’Anna, la Blanca i jo vam sortir immediatament a exigir-los que marxessin d’allà.
En Xavi i l’Eduard romandrien documentant i gestionant amb els telèfons des d’unes passes enrere. Vam demanar de llegir l’ordre judicial, però el cap de la tropa, s’hi va negar. L’Anna li va exigir retirada, i la Blanca una selfie, l’humor típic de la tensió no va decaure. Va demanar pel responsable del centre de votacions, quan li vaig respondre que ho era tot el poble de Catalunya. Allò va ser una aberració, un esperpent més dels súbdits reials que frisaven per entrar i repartir llenya entre els congregats. La seva agressivitat verbal anava en augment, i vam decidir donar-los l’esquena, ignorar-los per complet.
Vam organitzar la resistència i en uns 15 minuts, veient la dificultat d’assaltar-nos, van marxar. Quan van muntar el dispositiu a la romana, van quedar aïllats dos demòcrates. Se’ns dubte és la imatge de la nostra jornada, el símbol de la resistència pacífica front el feixisme estatal. El cap dels antidisturbis va fer un gest amb el braç i recularen. Nosaltres hi posàrem l’entonada del «passi-ho bé i fins l’any que ve». Una munió de periodistes va anar arribant minuts després, però van preferir seguir la rua de furgons. L’Eduard, persuasiu, explicava els fets a un periodista del New York Times, que en prengué bona nota.
Uns minuts després vam recuperar la «normalitat». Alguna gent va quedar impressionada, poques van sortir a l’exterior. Però cadascú va retornar al seu lloc, la por no es va apoderar del castell.
Entra la policia autonòmica. Abans no ens interrompessin, estava negociant l’entrada dels mossos. Un cop avisat tothom a dins, es va procedir a obrir-los la porta. Al rebedor ens informaven de la il·legalitat de «l’acte». Ens van demanar que entreguéssim les urnes i se’ls va respondre literalment que no, que de cap manera. Van assentir amb el cap i ens van desitjar sort. La policia autonòmica va sortir entre aplaudiments provinents tan de dins com de fora del centre. La seva presència ens va acompanyar tota la jornada.
Penetren als centres de la zona. A partir ja d’aquells moments ens arribaven notícies d’altres centres que no van poder aturar el setge, sobretot d’altres barris perifèrics del centre de la ciutat. Fins allà s’acostaren algunes membres de les meses intervingudes de Torreforta i el Centre Cívic de Campclar, per explicar-nos la violència prepotent d’aquells psicòpates uniformats. Anaven maldades i nosaltres els havíem impedit el pas. Abans de marxar, un dels policies amb armilla groga va advertir que ja tornarien, en clar to amenaçant.
Reobertura. Extremant la seguretat a l’entrada és com vam impedir que entressin alguns dels policies «d’incògnit» que van arribar posteriorment, enganxats al reixat, posant l’orella i el nas. Esperaven el moment idoni, potser un descuit per assaltar l’IES i robar-nos les urnes. A les finestres superiors de l’edifici de trànsit del davant, es van veure les siluetes de dues persones, sospitosament policies. Els observadors internacionals van fer acte de presència, dos homes de parla anglesa i un altre d’espanyola. Vam demanar-los acreditacions i se’ls hi obrí camí cap a les meses.
Caigudes constants del sistema. De bon matí van haver-hi errors i caigudes del sistema d’internet, talls del sistema de telecomunicacions i del servidor de la Generalitat. L’aplicació en algunes meses va caure fulminada, i tres de les cinc meses van quedar inútils. La constitució de noves meses es feia segons la normativa legal, i val a dir que la resposta fou contundentment afirmativa. La nostra urna ja no va poder contenir més que els cinc vots més matiners fins al capvespre.
La fraternitat. Arribat el migdia va sortir el sol, i amb ell nosaltres al carrer, cada 15 minuts aproximadament, en paral·lel a la cua, per advertir que la gent gran i les persones amb diversitat funcional passessin al capdavant, per preguntar si necessitaven aigua o bé entrar per utilitzar els lavabos. Val a dir que qualsevol gest fratern s’aplaudia agraït. Demòcrates, republicans i independentistes units, mai ho havia viscut així. La convivència, el dinar, el què necessiteu, compartir comunicacions, missatges, notícies, alertes, avisos… Escenes de comprensió, de col·laboració, d’empara i molta consciència de classe brollant de l’estament popular. No saben el que van aconseguir aquells del CNP… la pràctica del poble salvant el poble.
La calma tensa. A partir de les 17h ja sabíem a què s’havien dedicat els esbirros del règim espanyolista, arribaven veus i xats interns que advertien de la localització de les seves accions terroristes, perquè van causar pànic allà on es van sentir amos dels destins de la integritat física dels votants. A l’IES Campclar ens esperàvem el pitjor, temíem que tornarien agitats de testosterona i adrenalina, amb les porres tacades de la sang de la nostra gent i exigint revenja. Hi hagueren tres instants de falsa alarma, sobretot quan no es distingien dels furgons que anaven passant dels mossos, activant el protocol de seguretat per a urnes i accessos, portes que fins i tot es van encadenar.
Clausuren els legítims. Amb tot va arribar l’hora de plegar veles. Per seguretat, l’escrutini es va anar a realitzar al segon pis de l’IES, en un passadís on es van anar comptant els vots i on els responsables de mesa vam anar signant la documentació, les llistes numerades de votants, les declaracions, les actes i les fes. Tot a un ritme alegre, ni un sol descompte, cap error. Vam sortir a l’exterior i vam començar a cridar «hem votat» entre esclats de joia!
El tresor. Era el que vam estar protegint tota la jornada, els resultats, la voluntat democràtica del poble treballador català a Campclar: 960 vots efectuats; 780 SÍ; 147 NO; 26 en blanc i 7 nuls.
No oblidaré mai aquest dia, els sentiments que allí van renèixer, la solidaritat nacional i de classe que s’hi va donar. L’IES Campclar va resultar ser inexpugnable, un baluard democràtic, un temple republicà, un bastió independentista. Campclar al cor, per sempre.
Toni TEIIXIDÓ és mestre, soci de l’ANC i portaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous
REDACCIÓ5 Octubre, 2017
Davant de les informacions aparegudes aquest dijous a un mitjà de comunicació, l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, i el conseller comissionat dels Jocs Mediterranis, Javier Villamayor, es fan ressò, amb l’objectiu d’evitar una confusió innecessària, del comunicat emès aquest migdia per la Fundació Tarragona 2017.
L’organització dels Jocs Mediterranis Tarragona 2018 desmenteix les informacions publicades i assegura:
– La reunió extraordinària i monogràfica del Comitè Executiu del COE, convocada a Madrid dilluns, té com a únic punt de l’ordre del dia la valoració del “estado actual del deporte español”. De fet, Víctor Sánchez ha hagut d’excusar-hi la seva presència ja que dilluns estarà a Tarragona presidint la Comissió Tècnica del Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis (CIJM), reunió prèvia a l’important Seminari de Caps de Missió de Tarragona 2018 i l’Assemblea General del Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis que tindran lloc a la ciutat del 10 al 13 d’octubre.
– El COE i el seu president recolzen sense fissures els Jocs Mediterranis Tarragona 2018 tal i com s’ha demostrat des de l’inici del projecte.
– Víctor Sánchez actualment ja forma part del Comitè Executiu del Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis, essent el president de la seva Comissió Tècnica. La figura de vicepresident, al que és candidat únic, és un càrrec honorífic que reforça la implicació del CIJM amb Tarragona 2018 i no afectaria en cap cas la organització operativa dels Jocs Mediterranis Tarragona 2018. El compromís personal amb els Jocs Mediterranis Tarragona 2018 per part del director executiu, Victor Sánchez, és total.
Tarragona, 5 d’octubre de 2017
REDACCIÓ5 Octubre, 2017“Quan la força substitueix la paraula, no té sentit mantenir un pacte amb qui és incapaç de condemnar la violència”, així de clar ha manifestat Josep Maria Prats, el regidor de Cultura de Tarragona que deixa el càrrec a causa de la repressió policial del passat diumenge.
“Jo em desvinculo del pacte, però seguiré com a regidor i seré lleial als compromisos del 2016 perquè eren de ciutat”, ha afirmat en roda de premsa. Prats, d’Units per Avançar, ha insistit que segueix compartint la filosofia de l’acord rubricat el febrer del 2016, però que deixa els càrrecs de regidor de Cultura i quart tinent d’alcalde per “convicció”.
El regidor s’ha mostrat trist per una actuació policial “lamentable” i “reprovable” al conjunt del país i a Tarragona, que veu com una ciutat “esberlada”. Així mateix, ha defensat que no ha fet cap “xantatge” al govern, tal com ha considerat C’s, i ha admès que tant els socialistes com els populars -que ara es queden en minoria al consistori- han respectat la seva decisió.
Prats ha argumentat que, quan diu que no té sentit mantenir un pacte amb qui és incapaç de condemnar la violència, no només fa referència als actors tarragonins perquè el silenci s’ha mantingut arreu. Malgrat tot, si que ha constatat que el PP no ha condemnat la violència de l’1-O, però no ha estat l’únic. “La condemna ha de ser contundent, també de grups i col·lectius, molts dels quals encara no han parlat”, ha subratllat.
El regidor ha justificat que la seva ha estat una decisió explorada des de les seves conviccions perquè “el pitjor pecat que hi pot haver és el d’omissió i no té justificació”. Així mateix, Prats ha defensat que es dedica a la política per fer un servei a la ciutat i no recorre a cap tacticisme. “La situació actual exigeix valentia, coherència i compromís. Quan els ciutadans pateixen la violència, hem de ser valents”, ha insistit, tot apel·lant a prendre decisions històriques en moments històrics.
L’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, ha assistit entre el públic a la compareixença de premsa de Prats, de qui s’ha acomiadat públicament en finalitzar l’acte. Posteriorment, Prats ha pronunciat una conferència a l’Antiga Audiència, on ha rebut els aplaudiments de diversos representants de la cultura local, Òmnium i l’ANC, i de formacions com ERC, PDeCAT, CUP i ICV-EUiA.
VIDEO
