9 Octubre, 2017 | Pàgina 2 de 2 | Diari La República Checa

Una imatge – esfereïdora, per cert – va canviar la vida a Jordi Cervera Guasch, un socorrista reusenc de 24 anys. La fotografia del petit Aylen mort a les costes de Síria, la qual va fer la volta al món, va fer que en Jordi decidís no quedar-se plegat de braços i reaccionés activament davant la crisi dels refugiats de la guerra de Síria desplaçats a Lesbos. “Aquella foto va canviar la meva vida, confessa el jove, explicant que tot va començar quan un company, pare de dos fills, “ens va portar la foto de l’Ailan i va dir que no podíem quedar quiets i que havíem d’implicar-nos d’alguna manera”.

Un grup de 14 joves va voler aventurar-se i contribuir “oferint el seu temps i experiència”. Inicialment, “necessitàvem un pressupost que oscil·lava entre els 12 i els 15 mil euros”. Aconseguir els diners no ha estat tasca fàcil.

“La Jove Cambra de Reus ens va ajudar força i vam recaptar diners organitzant alguns esdeveniments”, relata el jove, recordant que van presentar un projecte de rescat de refugiats, el qual va merèixer la confiança de diferents organismes.

No obstant, un cop a Lesbos “ens vam assabentar que els refugiats no hi arribaven a les costes de Grècia com a conseqüència de l’acord entre la Unió Europea i el govern grec”. Davant aquesta situació imprevista, “vam haver de replantejar, in situ, el nostre projecte. No podíem defraudar la gent que hi va confiar en nosaltres. No podíem tornar a Espanya de braços plegats”, insisteix Cervera, confessant que “vam viure moments crítics: o ens reinventàvem o havíem de tornar a casa”.

Finalment, va optar per replantejar el projecte i ajudar, d’una manera o altra, els nens que ho havien perdut tot i que només transmetien por a través de la seva mirada”.

Els joves espanyols van decidir ensenyar-los a nedar i a contribuir en alguna missió alimentària. “Vam convertir-nos en la seva distracció; els vam ensenyar a nedar, a practicar esport i vam intentar transmetre’ls valors. Havien de perdre la por i a encarar el futur amb esperança i nosaltres estàvem disposats a ajudar-los”.

Van començar amb tres nens i van acabar amb 150 inscrits. “Vam haver d’improvisar molt i aprendre a transmetre sentiments i emocions només amb la mirada”, recorda el reusenc, admetent que les històries relatades pels nens, les seves mirades innocents, els seus somriures i la seva docilitat “ens superaven”.

Jordi Cervera assegura que “escoltar les històries i les versions dels nens ens colpejava molt més que veure morts. Era un drama”, reconeix, amb els ulls plorosos.

Cervera durant l’estiu va estar a Catalunya on va fer de socorrista, però ja pensa a tornar a Lesbos i al Sàhara, perquè considera que el voluntariat ja forma part de la seva vida. “Allà em desintoxico de la rutina i de les preocupacions materials”, diu, tot afegint que la màgia existent entre els voluntaris i la relació als nens refugiats és inexplicable. Emocionat, Jordi Cervera no té dubtes que “si els nens són feliços, nosaltres ho som encara més. La felicitat compartida no té preu. Ells ho agraeixen amb una abraçada i un somriure. Això no té preu”, remarca el jove.
Es mostra força crític davant la inoperància i a la passivitat dels ciutadans, perquè insisteix que la crisi dels refugiats és una qüestió que ens incumbeix a tots.

Creu que la societat ha de combatre l’immobilisme i de lluitar per ultrapassar els obstacles imposats per la política. “La crisi dels refugiats és un problema humanitari i que entre tots hem de solucionar-ho”. Per tant, la societat s’ha de mobilitzar i “si cal sortir a carrer per imposar la nostra voluntat, fem-ho”.