26. Abril 2024

12 Octubre, 2017 | Diari La República Checa

Bring to the table win-win survival strategies to ensure proactive domination. At the end of the day, going forward, a new normal that has evolved from generation.
REDACCIÓ12 Octubre, 2017
Jaume_Pujol1.jpg

 

Homilía en la fiesta de la Virgen del Pilar
(Catedral, 12.10.2017)

Hechos 1,-14; 2. Lucas 11,27-28

Estimados sacerdotes concelebrantes y diácono. Saludo al Presidente del Centro Cultural de Aragón en Tarragona, Sr. Santiago Isla y a toda la Junta Rectora. Muy estimados hermanos y hermanas en el Señor.

Tengo una gran alegría de estar aquí hoy con vosotros en esta Catedral, una vez más, con motivo de la festividad de la Virgen del Pilar. Felicito en primer lugar a todas las que os llamáis Pilar. En la oración colecta hemos pedido al Señor que nos dé, por medio de su Madre, “fortaleza en la fe, seguridad en la esperanza y constancia en el amor”.

En primer lugar fortaleza en la fe. Como su prima Isabel le decimos a María: “Dichosa tú que has creído” (Lc 1, 45). Ella creyó y confió siempre en Dios. Durante toda su vida estuvo unida a Dios con la firmeza indestructible de su fe. Una fe que se tradujo siempre en una actitud de permanente disponibilidad: “Aquí está la esclava del Señor. Hágase en mí según tu Palabra” (Lc 1, 38).

Hoy querernos compartir el gozo profundo que derrama en el corazón de los creyentes la fe en Dios. Por la fe Dios es norte, cobijo, asidero y cimiento de nuestra vida. Una auténtica renovación de los cristianos pasa necesariamente por conseguir una fe que ha de ser madura y ha de incidir en la vida social. Cada uno de los discípulos de Jesús tiene que dar testimonio vivo de ese amor personal que echa sus raíces en Dios y se prolonga hacia el prójimo, teniendo por modelo a María que es para nosotros modelo de fe coherentemente vivida.

La fe es luz. La fe no es solo creer sin ver, sino luz para ver en profundidad, más allá de la superficie de las cosas o de la banalidad. No todo puede ser rápido, instantáneo e inmediato. Hay cosas que necesitan tiempo y maduración. Entre ellas, está la realidad de la fe, precisamente en su dimensión de luz. No es fácil entablar una verdadera amistad con Jesucristo porque cambia la vida, no es fácil adquirir el sentido espiritual para descubrir la presencia de Dios en el mundo; verlo presente y actuando en la historia, también la nuestra. Pero la fe no es solo ilustración para la razón o luz para los ojos, la fe es fuerza y fortaleza para soportar la vida en todas las circunstancias, especialmente cuando son negativas y difíciles de soportar. No porque nos haga eludir el dolor, sino porque nos ofrece una posibilidad más amplia de sentido, ya sea para entender las consecuencias de esa situación en carne propia o de forma solidaria en carne ajena y próxima. Desde aquí y en este sentido, la fe actúa por medio del amor y de la caridad para aliviar y transformar la situación concreta que tenemos ante nuestros ojos.

En nuestro tiempo, la fe debe tener verdaderamente la prioridad. Tal vez hace dos generaciones se podía dar por supuesta como algo natural: se crecía en la fe; de algún modo, estaba sencillamente presente como parte de la vida y no se debía buscar de modo especial. Era necesario plasmarla y profundizarla, pero estaba presente como algo obvio. Por eso, creo que es importante tomar nuevamente conciencia de que la fe es el centro de todo: “Tu fe te ha salvado”, decía con frecuencia el Señor a los que curaba. Esos enfermos no se curaron porque fueron tocados físicamente, por el gesto exterior, sino porque tuvieron fe. Y también nosotros sólo podemos servir al Señor de un modo vivo si nuestra fe es fuerte y si se hace presente en su abundancia

En segundo lugar hemos dicho seguridad en la esperanza. El hombre, casi sin darse cuenta busca seguridad, busca apoyos. La falta de seguridad, al sentirse amenazado o privado de algún apoyo, suscita temor. Podemos intentar apoyarnos en algo: dinero, las propias capacidades, las influencias, etc. La fe es apoyarse en Alguien, en Cristo, y confiar totalmente en El.

En la hora de la Pasión, María permaneció fielmente unida a su Hijo en comunión indecible de amor, dolor y esperanza. María conservó la esperanza el sábado santo justo cuando parece que había desaparecido de nuestro mundo. Cuando cunde el desánimo y la desesperanza, cuando muchos creen que no se puede hacer nada y que no merece la pena trabajar y esforzarse por un mundo nuevo, María es la mujer que espera en Dios, también cuando parece que la esperanza se queda sin cimientos. Confió tan plenamente en Dios, que llegó a ser la Madre de Dios por obra y gracia del Espíritu Santo. La luz de Cristo Resucitado, vida eterna más allá de la muerte, ilumina siempre toda oscuridad de la existencia humana. La esperanza atraviesa el espesor de las tinieblas. María, elevada en cuerpo y alma a los cielos, nos precede como la primera cristiana salvada, como la Nueva Eva. Ella nos empuja, mientras peregrinamos, a superar  el cansancio, el fracaso, el pecado y la misma muerte.

Según la piadosa tradición, María visitó y confortó al apóstol Santiago, que predicaba el Evangelio junto al río Ebro a su paso por Zaragoza. Ella alentó a Santiago en el comienzo de los duros trabajos por el Evangelio. También hoy, la Madre del Señor, nos impulsa y acompaña en la nueva evangelización para actuar con firmeza de fe y audacia apostólica. No hay transmisión del Evangelio sin María, como no hay alumbramiento sin madre, ya que el Evangelio es el mismo Jesucristo, no simplemente algunas ideas o principios morales.

Finalmente pedimos a la Virgen constancia en el amor. “El amor de Dios ha sido derramado en nuestros corazones con el Espíritu Santo que se nos ha dado”. María ha vivido a la sombra del Espíritu y bajo sus impulsos durante toda su vida. Este amor, que llenó su corazón, le proporcionó una mirada nueva para ver la realidad. Nada humano le fue extraño. Todo lo miró y lo vivió desde la mirada de Dios sobre ella.

El amor a los hermanos no es algo que nazca de nuestros deseos. ¡Tantas veces nos sentimos humanamente incapaces de amar!, pero es la fe, el amor de Dios derramado en nuestros corazones el que nos hace vencer nuestra incapacidad para amar, y así podemos amar incluso a nuestros enemigos. Es el Espíritu Santo quien viene en nuestra ayuda para que podamos realizar las mismas obras de Cristo, que murió en la cruz disculpando a sus verdugos y pidiendo perdón para ellos: “Padre, perdónalos porque no saben lo que hacen”.

Por otra parte, Dios hizo a María junto a la Cruz la madre de todos los hombres. Desde aquella hora todos somos sus hijos y Ella, en Juan, el discípulo amado, nos acoge y ama siempre a todos. María, madre y figura de la Iglesia, es una invitación permanente a hacer de la Iglesia un recinto de acogida para todos los hombres.

Los cristianos, como María, tenemos el reto de acoger a todos, especialmente a los pobres y a cuantos sufren. La pobreza y el sufrimiento humano, como bien sabéis, tienen muchos rostros y muchos nombres: desempleo, drogadicción, alcoholismo, fracaso familiar, fracaso escolar, inadaptación social, despoblación rural, minorías étnicas, ancianos, mujeres maltratadas, niños abandonados… Ninguno de éstos puede encontrar cerrada la puerta de una comunidad cristiana. La fe que no da el fruto de la caridad es una fe muerta. La fe está viva cuando el Evangelio, enseñado por la Iglesia, es la luz que ilumina y guía nuestro comportamiento, nuestro modo de pensar, nuestra manera de situarnos ante Dios y ante las personas. La fe está viva cuando se traduce en obras de caridad constante, en responsabilidad personal en la familia, en el trabajo, en la participación social y ciudadana.

La fiesta de hoy nos invita a la certeza de la cercanía y la presencia de la Virgen en nuestras vidas y, por tanto, la firmeza de nuestra fe, reflejada en la figura, siempre viva y cercana, de María. En concreto, cuantos “la invocamos con la secular advocación del Pilar”, pedimos a Dios que, por intercesión de la Virgen, nos conceda “fortaleza en la fe, seguridad en la esperanza y constancia en el amor” (oración del día), “permanecer firmes en la fe y generosos en el amor” (oración de ofrendas) y que, finalmente, podamos “contemplarte eternamente en el cielo” (poscomunión).

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona


REDACCIÓ12 Octubre, 2017

L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (APCE) s’ha mostrat avui dividida sobre si es necessita una mediació internacional davant el desafiament secessionista català.

L’organització paneuropea ha celebrat un debat titulat “La necessitat d’una solució política a la crisi de Catalunya”, en el qual durant 90 minuts han parlat 23 parlamentaris de dotze dels seus 47 Estats membres, entre ells, nou polítics espanyols.

Els quatre parlamentaris del PP, PSOE i Ciutadans han destacat la “il·legalitat” del referèndum plantejat per la Generalitat de Catalunya el passat 1 d’octubre, i que amb anterioritat havia estat suspès pel Tribunal Constitucional.

El cap de la delegació espanyola, Pedro Agramunt (PP), ha equiparat “el nacionalisme al supremacismo, al racisme ia la xenofòbia” i ha subratllat que “amb la unitat d’Espanya no es negocia”, mentre que el seu company José Ramón García Hernández , ha criticat els diputats “aprenents de bruixot” que “qüestionen al Tribunal Constitucional” o que “demanen un referèndum”.

Per la seva banda, la diputada socialista Soraya Rodríguez ha assenyalat que ja es va a dialogar al Parlament i ha afegit que “si la policia no va complir amb la seva responsabilitat” això és “assumpte dels tribunals”, i alhora ha considerat que ” un govern s’ha saltat la legalitat i ha vulnerat la Constitució “.

Amb les banderes espanyola, catalana i europea, la representant de Ciutadans Melisa Rodríguez, ha parlat de “cop a la democràcia i l’Estatut” i s’ha mostrat “molt orgullosa” del seu país i del suport català a la Constitució el 1978.

Els parlamentaris de Sèrbia, Azerbaidjan i Turquia, han dit, per la seva banda, que es tracta d’un “assumpte intern” d’Espanya, han donat suport a la integritat territorial de qualsevol país europeu i han considerat que “els mediadors internacionals no serien de gran ajuda “.

Per altre costat, l’introductor del debat, l’alemany Andrej Hunko (Esquerra Unitària), ha dit haver estat “observador internacional” en el referèndum il·legal de l’1-O i ha demanat “una condemna oficial” per l’actuació policial, alhora que ha dit que la solució és el diàleg i ha demanat la mediació del Consell d’Europa.

Per la seva banda, el diputat del PDeCAT Jordi Xuclà i el basc Jokin Bildarratz, del PNB, han opinat que “han faltat solucions polítiques per part del Govern” i s’han preguntat “per què el 1978 es va votar per la Constitució i avui més de dos milions per la independència “.

Mentrestant, el diputat d’Podem Pau Bustunduy ha apostat per la mediació internacional, tot i que s’ha mostrat en contra de la independència, orgullós de ser “un patriota” que aposta per parlar.

El diputat de la Lliga Nord italiana Sergio Divina ha criticat al Govern espanyol per “falta de maduresa política” al seu judici, mentre que el socialista suís Manuel Tornare ha opinat que “Madrid ha mantingut un enfocament religiós, gairebé teològic de la Constitució” i el seu compatriota, la popular suïssa Elisabeth Schneider-Schneiter ha estimat que “el model federal del seu país pot ser útil per a Catalunya”.

 


REDACCIÓ12 Octubre, 2017
monica_alabart.jpg

L’1 d’octubre va ser un dia cansat. Per molts el dia va començar dormint, o mal dormint, dins els col·legis electorals. Davant l’amenaça d’un possible precinte de les seus electorals, la ciutadania, seguint les instruccions d’escoles obertes, va abocar-se massivament per protegir els col·legis i es van organitzar múltiples activitats en els centres, tant de dia com de nit. Va ser també un dia cansat per milers de voluntaris que van matinar per portar les urnes i les paperetes als col·legis electorals. L’entrada de les urnes va ser la culminació d’un complex procés que feia setmanes que s’havia engegat a Elna. Un procés silenciós i ben organitzat on milers de persones anònimes van posar-hi el seu granet de sorra per garantir que la ciutadania pogués votar, tant que sí com que no.

L’1 d’octubre va ser un dia tens. Ho vam sentir tots els que estàvem als col·legis electorals. Vam viure i veure una repressió policial que ens va transportar directament a dècades enrere, a l’època de Franco. Tristament l’únic lloc on hi va haver disturbis, va ser on es van presentar els antidisturbis. Els avisos continuats de “que vénen, que vénen” van sentir-se al llarg de tot el dia. Gent corrents amunt i avall, gent enretirant els nostres avis i els nostres nens per a que no estiguessin a la primera línia de les porres, gent decidint on s’amagaven les urnes, gent pendent de tancar portes per evitar que las fuerzas del estado se’ns fiquessin dins els col.legis electorals. Tot un exemple d’autoorganització ciutadana que ens demostra, una vegada més, que com a poble som imparable, però que ve acompanyat d’un sentiment de ràbia, de por i de tensió que costarà molt de temps treure’ns de sobre.

L’1 d’octubre va ser un dia trist. La gent de Tarragona va ser aporrejada, colpejada, arrossegada pels cabells, insultada, llençada al terra per uns bèsties que van utilitzar la força d’una manera desproporcionada per evitar que poguéssim votar, per evitar que poguéssim expressar a les urnes què és allò que volem. Veient el que va passar el dia 1 d’octubre em pregunto perquè paguem unes forces policials que venen a aporrejar-nos.

Va ser un dia trist perquè el nostre alcalde, a diferència d’altres alcaldes socialistes, no va donar la cara per nosaltres, no va sortir al carrer a fer d’intermediari, no va acompanyar-nos en aquells moments tan durs per tots. La única vegada que vam veure a l’alcalde aquell dia va ser darrere una pantalla plana, al més pur estil Rajoy. Només el vam veure en un missatge gravat sense sortir de casa, on posava al mateix nivell els que van repartir cops sense miraments i els que van moure contenidors per protegir-se. Per què paguem el sou a uns polítics que es tanquen a casa quan venen a agredir als tarragonins? Sr. Ballesteros, no veu la diferència entre els que porten les porres i els que porten les urnes? Tant de dretes s’ha tornat que se li fa difícil veure la diferència entre uns i altres? Suposo que és el que passa quan esculls com a socis de govern aquells que envien les porres a la teva ciutat.

L’1 d’octubre va ser, també, un dia feliç. Un dia en què vam veure votar gent gran, que era rebuda entre aplaudiments als col.legis electorals. Un dia on els catalans i els tarragonins vam defensar pacíficament el nostre dret a vot. Un dia en què els tarragonins ens vam ajudar, defensar i protegir els uns altres. Un dia en què els tarragonins i els catalans van posar tota la imaginació al poder per buscar la manera que les urnes no fossin segrestades per les bèsties. Un dia que ens va unir com a país, un dia on herois anònims es van encarar a aquells bèsties. Un dia en què els bombers van donar la cara pels tarragonins i van fer una barrera per defensar-nos. Un dia en que els tarragonins ens vam organitzar per defensar allò que és nostre: les nostres escoles, els nostres instituts, les nostres urnes, la nostra llibertat.

L’1 d’octubre serà un dia que segur no oblidarem.

Mònica ALABART
Regidora d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ12 Octubre, 2017
JORDI-CARTANYA.jpg

Lliguem-nos el cinturó i agafem-nos ben fort a la cadira que ja hem entrat a velocitat màxima. Els esdeveniments se succeeixen i es precipiten amb vertigen: la campanya pel referèndum; les accions repressives prevotació per part de l’Estat espanyol; l’èpica jornada de l’1 d’octubre, on un govern audaç amb l’ajuda d’un poble valent i imaginatiu van burlar els intents de boicotejar les votacions; l’aturada general, que va paralitzar el país, i ara la declaració d’independència amb la posterior suspensió per negociar.

El dia 10 d’octubre se suma a les jornades que quedaran per la història. El dimarts es va prendre una decisió intel·ligent. A alguns potser els va semblar un pas enrere, un signe de debilitat. Permeteu-me que en discrepi. Alguns podien pensar que el camí cap a la independència era com apagar un interruptor del llum.

És un procés complex i multifactorial, on s’han de ponderar molts escenaris i que guanya el que es mou amb més intel·ligència i estratègia.

El dimarts, des de mig matí, van començar a caure en cascada les demandes de negociació i de no declarar la independència amb unilateralitat. Calia donar una resposta intel·ligent aprofitant que el món ens mirava. Mai a la nostra història hi havia hagut tants mitjans de comunicació seguint un esdeveniment de caire polític. Sabíem que en molts canals televisius es retransmetria en directe el discurs, per tant era una oportunitat per explicar al món què ha fet l’Estat espanyol amb Catalunya i que nosaltres som un poble negociador i amb el dret refrendat de ser independents. I el govern de Catalunya encapçalat pel President va aprofitar l’ocasió d’explicar les raons per la independència i amb un cop d’efecte va dir que «aplicant el mandat del poble que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república», i posterior suspensió per negociar. El que en l’argot s’anomena el model eslovè.

Un altre cop sumàvem una raó més a la nostra causa que ens legitima pel reconeixement d’una declaració unilateral, teníem el resultat continuat en eleccions, la repressió judicial de l’estat, la vulneració dels drets de reunió, d’expressió, la repressió policial i ara la negociació amb mediació internacional. Aquest moviment va deixar fora de joc el govern del PP, d’igual forma que va passar amb les urnes, el pagament dels funcionaris dos dies abans de la intervenció dels comptes, el cens universal… Van posposar la compareixença del Sr. Rajoy, que ja tenia preparat el discurs amb l’aplicació del 155. Ara tenen la pilota a la seva teulada.

Europa ha demanat diàleg i negociació, nosaltres, com sempre ho hem fet, hi estem disposats. Què faran ells, asseure’s a negociar? Si ho fan, vol dir que reconeixen la nostra posició i la legitimitat del referèndum. Si no ho fan i apliquen mesures repressives, entren en contradicció amb el que demana Europa i els mediadors internacionals, per tant ens legitimen a fer valdre la declaració que es va signar per tots els diputats i diputades després de la compareixença del President.

Per tant, molta tranquil·litat i a observar què fan des de Madrid. I aquí vull posar l’accent en el paper que poden jugar els socialistes. Fa dies que el PSOE, tant des de Madrid com des de Barcelona es posa en boca el diàleg, secunda i promou manifestacions amb el lema de parlem a Catalunya i hablemos a Espanya. Què faran? Pressionar perquè el PP s’assegui a negociar? O donaran suport a la repressió? El dia 1 d’octubre al PP li va caure la careta i va mostrar l’ànima franquista amb una repressió brutal, plena d’agressions a persones armades amb paperetes de vots a les mans. Ciudadanos ja va néixer sense careta, situats a l’extremadreta pija. Però què passarà amb el socialisme? Es trauran la careta o conservaran la dignitat de defensar el que prediquen?

Com he dit a l’inici, agafem-nos fort que això s’accelera. I estiguem preparats pel que calgui, si el PP i els seus aliats aposten per la repressió i la intervenció. Caldrà que defensem les nostres institucions i els seus representants. Els eslovens van aguantar tres dies de setge al seu Parlament i se’n van sortir. Nosaltres estem disposats a aguantar el que calgui, ho hem demostrat continuadament i amb un model envejable. Organitzats, pacífics, valents i constants. Com deia algú a twitter: “Volíem fer un referèndum a l’escocesa i ens han obligat a fer-lo a l’eslovena. Escòcia no és independent, Eslovènia sí”.

Jordi CARTANYÀ
Primer Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Valls

 


REDACCIÓ12 Octubre, 2017

Quan Carles Puigdemont va sol·licitar l’ajornament d’una hora de l’inici del ple, un “run run” recorria el Parlament, el passeig Lluís Companys de Barcelona i les desenes de concentracions en les places de pobles i ciutats d’arreu de Catalunya. Expectants per la més que possible declaració d’independència, s’intuïa un canvi de guió en els rostres dels membres de la CUP i; així va ser, Puigdemont va imposar una treva, fent una ultima crida al diàleg amb l’Estat espanyol a través d’una mediació.

El president de Catalunya va declarar que s’assumia el mandat dels resultats del referèndum de l’1 d’octubre per constituir Catalunya com un Estat independent en forma de república, no obstant, just a continuació deixava en suspens la declaració. Una pausa per més diàleg i per  reduir la tensió.  Posició pensada per guanyar més legitimitat de cara enfora, però que deixa debilitada la unitat independentista al Parlament i als carrers. En aquest sentit, la CUP considera “tocada” la confiança en el Govern i decidirà en el seu Consell polític la possibilitat d’abandonar “l’activitat parlamentària ordinària”. Han demanat a Puigdemont que limiti a un mes el període obert de diàleg i es pregunten: “Negociació i mediació amb qui?”.

Per la seva banda, la cap de l’oposició, Inés Arrimades, titlla l’estratègia de Puigdemont de “formula de xantatge”, que, segons la líder de Ciutadans, suposa “un descrèdit per al Parlament, una farsa democràtica en un intent de guanyar una batalla mediàtica, un ultimàtum per negociar fora de la Constitució, que confirma el cop a la democràcia” i, exigeix a l’executiu de Mariano Rajoy mà dura amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola i la convocatòria immediata d’eleccions autonòmiques a Catalunya.

El PSC guanya marge per no avalar l’article 155, però demana que es deroguin les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica, sol·licitud inversemblant per al camp independentista. En el seu discurs al Parlament, Miquel Iceta va menystenir els resultats de l’1-O, obviant que aquest referèndum no havia tingut una major participació com a conseqüència directa de la brutalitat policial. Els socialistes catalans consideren que la suspensió de la declaració d’independència, podria donar arguments al PSOE per desmarcar-se d’una eventual intervenció de l’autonomia per part de l’Estat. No obstant, davant “l’ajornament sine die”, els socialistes conclouen que, davant la complexitat i incertesa del moment actual, l’única sortida és convocar eleccions. Quant al PSOE, Pedro Sánchez ha declarat que és evident que “s’està activant l’article 155” i anuncia un acord amb Rajoy per obrir el debat de la reforma constitucional. Un subterfugi dels socialistes per continuar dilatant un problema polític, negant la possibilitat d’autodeterminació dels pobles de l’Estat espanyol.

En l’amalgama del món dels Comuns i de Podem es veu “inadmissible” que el govern espanyol no accepti el diàleg amb la Generalitat i que, en cap cas es pot justificar l’aplicació del 155 i la suspensió de l’autogovern de Catalunya. En aquest sentit, Podem Catalunya reivindica la unitat als carrers des de l’1-O i aposten per l’obertura d’un procés constituent des de baix per construir, entre totes, el model de país.

El pas intermedi de Puigdemont ha deixat descol·locat al govern del PP, el qual tenia assegurat el suport del PSOE i de Ciutadans per aplicar l’article 155 i, tot un seguit de mesures restrictives de l’autogovern. No obstant, els populars, en paraules de la vicepresidenta espanyola, ja han rebutjat la proposta de mediació internacional perquè consideren que el govern català està fora de la legalitat. El govern espanyol ja ha deixat ben clar que no acceptarà que es doni validesa als resultats de l’1-O. En aquest sentit, en la compareixença posterior al Consell de Ministres extraordinari, Rajoy ha interpel·lat a la Generalitat a que “aclareixi si ha declarat la independència” i si acatarà la legislació espanyola i, ha continuat argumentant que “depenent de la resposta del president Puigdemont, se succeiran les respostes”. En aquest sentit, cal recordar que aquest requeriment és l’inici dels tràmits per a l’aplicació de l’article 155, és a dir, la continuació de la mà dura en la intervenció de Catalunya.

Dos elements clau per analitzar la situació. El primer és que les forces autodenominades constitucionalistes (PP, Ciutadans i PSOE), no consideren Catalunya com a subjecte polític sobirà que, d’igual a igual, pugui negociar amb l’Estat espanyol els termes de l’autodeterminació. El segon element a tenir en compte és que la batalla pel relat es juga en el camp internacional. En aquest sentit, la premsa internacional interpreta que la independència “en suspens” obre una finestra al diàleg i a la possibilitat de resolució negociada del conflicte polític, mentre que la premsa convencional espanyola ho considera una nova trampa per guanyar temps, que sumeix a Catalunya en el caos i el desconcert. Pel que fa referència als països i institucions europees no hi ha cap proposta formal de mediació i, ara per ara, no van més enllà de les crides genèriques a un diàleg que no arriba. Un laberint on no s’albira la sortida.

Quant a les entitats sobiranistes, l’ANC –en paraules del seu president Jordi Sánchez–, dóna ple suport a la que ja s’ha anomenat la “via eslovena” cap a la independència de Catalunya. Per la seva banda, Jordi Cuixart, des d’Omnium, exigeix concreció en els tempos d’aquesta nova variant del full de ruta del Procés. Unes entitats que continuen sota el punt de mira de la Fiscalia i que tenen als seus dos presidents investigats per sedició.

Un nou full de ruta que pot obrir, o no, un diàleg i que trasllada la pilota a l’Estat espanyol. No obstant, aquesta via també pot ser interpretada com una fugida cap a endavant d’un processisme que, periòdicament, es reinventa. Una situació no desitjable, que té el perill de tornar a tancar per d’alt el moviment sobiranista, el qual –per a que això no passi– necessitarà, un cop més, de la mobilització ciutadana i de l’autoorganització i apoderament popular des de la base a través, per exemple dels CDR i d’altres espais amplis, per continuar el camí cap a la República Catalana del 99%. Una República que necessita obrir, urgentment, un procés constituent des de baix per decidir el model de país, sent aquest el millor instrument per guanyar més suports populars.

 Per Jesús GELLIDA
@jesusgellida

 


REDACCIÓ12 Octubre, 2017

Per a Societat Civil Catalana, “el mal causat a la convivència pel nacionalisme fa viable, entre d’altres, l’adopció de les mesures constitucionalment previstes per al cas que les institucions catalanes es neguin a tornar a la normalitat institucional”.

SCC diu que desacatarà les lleis de la República

Societat Civil Catalana (SCC) ha advertit que no reconeixerà una eventual República Catalana ni acatarà les seves lleis que l’emparen i ha considerat “improcedent” obrir la via de la negociació per solucionar el contenciós entre el Govern i la Generalitat.

SCC afirma que el 10 d’octubre, Catalunya “va viure la pàgina més negra de la seva recent història”, després que el president Carles Puigdemont “declarés la independència en el Ple del Parlament al mateix temps que suspenia la seva eficàcia i signava, juntament amb la resta de diputats independentistes, la declaració de constitució de la República Catalana”.

L’entitat antisobiranista assenyala que la suspensió dels efectes de la declaració d’independència “no atenua la transcendència de la decisió” i que la Generalitat “pretén sostreure als catalans la nostra condició d’espanyols i privar-nos dels drets reconeguts en la Constitució espanyola”.

SCC, l’entitat organitzadora de la multitudinària manifestació celebrada a Barcelona diumenge passat a favor de la unitat d’Espanya, considera “imprescindible l’adopció de mesures polítiques per restaurar el principi de legalitat i la seguretat jurídica a Catalunya”.

Com a contestació possible, SCC “només contempla que el president de la Generalitat abandoni expressament la via de la insubmissió i accepti el marc determinat per la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, renunciant a qualsevol forma de xantatge”.

SCC contrària al diàleg

“En tot cas, si no es així, ja vam advertir que Societat Civil Catalana no reconeix cap mandat popular com a base de legitimació de la nova i fraudulenta legalitat catalana. No acatem les disposicions que li donen empara, atès que actualment estan suspeses pel Tribunal constitucional “, subratlla l’entitat.

SCC considera igualment que “el mal causat pel President Puigdemont i el seu govern és de tal gravetat que els inhabilita per seguir estant al capdavant de les institucions autonòmiques, de manera que entra dins del pertinent que les institucions adoptin les mesures oportunes per nomenar persones que entenguin que el principi de lleialtat és substancial a l’acció de govern”.

Finalment, SCC reitera la seva petició als actors polítics perquè “recuperin la via de l’acord dins de la legalitat i de l’estat de dret”, i alhora “considera improcedent obrir la via de la mediació en negar l’existència de subjectes polítics diferents”.