22 Desembre, 2017 | Diari La República Checa

No va passar fa molt de temps, si no només fa 11 anys. La nit de l’1 de novembre de 2006 una formació liderada per un jove de 27 anys es colava contra tot pronòstic al Parlament amb la música de fons a tot drap del “ritme del garatge” de Sabino Méndez.

Avui 21 de desembre de 2017, aquell jove, Albert Rivera, ja no és “aquest noi tan estrany” de la cançó i el seu partit, Ciutadans, ha arribat al Congrés i la líder de la seva formació a Catalunya, Inés Arrimadas, ha aconseguit la primera victòria en escons i vots d’un partit no nacionalista a Catalunya en l’era democràtica.
De tres diputats el 2006 a 37 als 2017. Ciutadans ja té més una orquestra que una banda, encara que la seva victòria d’aquesta nit no ha impedit que el bloc independentista torni a revalidar majoria absoluta parlamentària.

Tots recorden el primer cartell electoral de Ciutadans a les catalanes de 2006, un Rivera nu apel·lant al vot amb el lema “només ens importen les persones”, però un altre record que perdura és la banda sonés d’aquella peculiar campanya, en la qual la cançó interpretada per Loquillo canviava la lletra per a ser “la remor del carrer”.

I és que Ciutadans és, en termes mediàtics, un partit “nadiu digital”, que aviat va fer de les xarxes socials el seu territori natural, alhora que Rivera es convertia en personatge habitual de debats i platós de tertúlies televisives.
Ja en les eleccions catalanes del 2015, en ple debat sobiranista, Ciutadans va aconseguir 25 diputats, convertint-Arrimadas a la líder de l’oposició i foradant el tradicional graner de vots del “cinturó vermell” socialista a l’àrea metropolitana de Barcelona, que es va tornar a color taronja.

Arrimadas ha liderat en aquests darrers dos anys un Parlament en què la majoria de JxSí (CDC i ERC) amb el suport de la CUP va emprendre un full de ruta que va culminar en una fallida declaració d’independència i la posterior aplicació del mecanisme constitucional de l’article 155 per part del Govern.
Aquest partit no nacionalista va néixer precisament a la Catalunya de 2005, en ple debat sobre la reforma de l’Estatut impulsada pel govern tripartit d’esquerres (PSC, ERC i ICV) i amb el PSOE de José Luís Rodríguez Zapatero governant a La Moncloa.

Les hemeroteques remeten a un 7 de juny de 2005 l’origen del projecte, quan l’associació Ciutadans de Catalunya -un gest de complicitat al famós discurs de Josep Tarradellas al seu retorn de l’exili- va presentar un primer manifest titulat “Per la creació d’un nou partit polític a Catalunya”.

Però va ser el 21 d’aquest mes quan un grup d’intel·lectuals va fer la seva presentació en societat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona per promoure la creació d’un “partit no nacionalista” a Catalunya, amb cares conegudes com el catedràtic Francesc de Carreras, Albert Boadella, Arcadi Espada, Félix de Azúa, Iván Tubau, Carlos Trias, Félix Ovejero, Ana Nuño o Xavier Pericay.

Eren temps ja barrejats a la política catalana, l’associació demanava “posar fi al procés de reforma estatutària” i es donava tres mesos de termini per estudiar si es convertien en un partit, una decisió que es va precipitar finalment quan el llavors president, Pasqual Maragall, va convocar eleccions per a novembre de 2006.

La irrupció per sorpresa de tres diputats de Ciutadans al Parlament en 2006 va suposar l’inici d’una carrera de fons en què aquesta formació ha fregat el cel sense profetitzar el seu assalt però, si fem servir l’argot boxístic, resistint des del racó del quadrilàter sense llançar la tovallola.

En aquesta cursa la mandíbula de Ciutadans va patir més d’un “crochet“, com quan el 2009 va concórrer a les eleccions europees de la mà de Libertas, una plataforma integrada per algunes forces ultradretanes i euroescèptiques, el que va precipitar una crisi interna amb la sortida dels seus companys d’escó Antonio Robles i José Domingo, deixant al partit a la vora del precipici.

També va rebre “carbasses” del fins fa no tants anys partit no nacionalista de referència a Espanya, la UPyD de Rosa Díez, una formació que va ser la revelació el 2011 i que Rivera volia com a companya de viatge per al seu projecte en l’àmbit espanyol. Hi va haver un temps a Catalunya en què Ciutadans era el “outsider”, el nouvingut de l’anomenat “oasi català” en una Catalunya polaritzada entorn de l’eix nacionalista.
No menys “outsider” era Inés Arrimadas quan a la fi de 2015 va ser presentada com a candidata de la formació taronja a presidenta de la Generalitat.

Natural de Jerez de la Frontera (Cadis) i amb 36 anys, des de la seva entrada en política la seva carrera ha estat meteòrica i, en poc temps es va convertir en un valor en alça dins del partit, del que és portaveu a escala nacional i, des d’avui -per segona vegada- líder de l’oposició després d’una victòria històrica encara agredolç.

L.L.