REDACCIÓ10 Febrer, 2018El president de l’Autoritat Portuària, Josep Andreu, ho té molt clar. No vol pedaços al Port Esportiu. Pretén que s’obri aquest espai a la ciutadania i, sobretot que se’l dignifiqui. Andreu és contundent a l’hora d’explicar quin és el millor projecte per a la ciutat. Les inversions necessàries hauran d’estar pensades també en la gent i no només en els beneficis econòmics.
VIDEO
REDACCIÓ10 Febrer, 2018
Dos operaris de manteniment de Ferrari Land van quedar atrapats dijous al vespre durant tres hores a una altura de 112 metres a la muntanya russa ‘Red Force’.
L’ascensor es va avariar i es va quedar aturat a 20 metres d’alçada sense que pogués acabar de pujar fins on es trobaven els operaris.
Els treballadors, que van resultar il·lesos, van ser evacuats per torns amb cordes d’escalada pel Grup d’Actuacions Especials (GRAE), com en un rescat de muntanya, perquè els bombers – que van enviar quatre dotacions fins al parc – no hi podien arribar amb escala.
La incidència es va registrar a les 19.53 hores i a les 23.20 hores els treballadors van tornar a terra.
REDACCIÓ10 Febrer, 2018
Recordeu aquelles paraules: Oye nena, ¿quieres decirle algo a los niños del mundo? (missatge de Franco als nens del món). Aquesta pregunta, dóna inici a un discurs buit que vesteix la disfressa d’una actitud indignant.
El dictador Franco, en ple exercici d’un ventríloc amateur, dona veu a un discurs dit per un altre, en aquest cas el de la seva filla.
Haig de dir, que tornant a veure’l, sincerament, dubto de qui és realment la veu. Però com la qüestió d’aquests dies va de repressió i emmudiment d’una part important de la societat, vull dir que la veu de la noia és una veu muda, condemnada a què hi ha una altra que la modificarà, i convertirà el seu so en paraules mortes, així com totes aquelles paraules i gestos que aquests dies recordem després de l’infructuós vint-i-u de desembre de l’any passat. Us sona? Un gest que ha quedat estèril i immers en una lògica sense sentit, abusiva i autoritària.
En fi, el missatge és tot un insult a tots els infants, però també està dirigit a totes aquelles persones que somien i expressen les seves decisions mitjançant l’únic instrument legal que tenim els ciutadans, les urnes. Sí legal. Estic molt enfadat, emprenyat pel silenci que hi ha per la resta que pensa diferent.
Fa uns anys que treballo amb nois i noies en mesura de desemparament, víctimes d’unes infàncies trencades. Recorro amb ells i elles, els esquinçalls d’una trama que cal reconstruir, sense abstraure’s del context miserable on va ocórrer ara fa un temps, i que aquests no obliden.
Cada dia, cal recordar un cop i un altre, aquelles veus que tenen una mirada sobre una experiència patida, sense un llenguatge reconegut. Però algun dia també caldrà reconèixer a una gent que va sortir dues vegades a votar i va expressar mitjançant el llenguatge de la llibertat, el que volia.
Vull acabar amb més paraules, potser paraules d’amor senzilles i tendres com deia la cançó per tots aquells i aquelles que ens odien, sí per tots aquells i aquelles que no volen escoltar. Aquestes són paraules d’un poeta meravellós que en aquests moments potser diria allò de: “per això parlo i crido i tot. Hi ha dies, però, que em llevo molt cansat. Llavors qualsevol lloc m’és pàtria i penso si no fóra una gran cosa callar per sempre. Al capdavall, hi ha algú que escolti?”
Armand MEDINA
Educador Social
REDACCIÓ10 Febrer, 2018El TSJC i els Mossos no es posen d’acord sobre qui porta, a hores d’ara, la investigació. L’alt tribunal diu que les diligències són policials, mentre que els Mossos afirmaven en un comunicat que el jutge de guàrdia del Vendrell se n’havia fet càrrec del cas i que havia decretat el secret d’actuacions. Un fet que el TSJC desmenteix
No podria haver acabat pitjor l’accident on va resultar ferida una dona de 37 anys a conseqüència de l’impacte d’un tret al pit. La dona ha mort a l’Hospital Joan XXIII després que no s’hagi pogut fer res per a salvar-li la vida. La contundència de les ferides han resultat mortals.
Els fets van ocórrer aquest dissabte al matí a Torredembarra quan l’home de 42 anys manipulava una pistola d’un familiar, la qual no tenia la llicència pertinent. El projectil li va perforar el tòrax. L’home es va portar la dona a CAP de Torredembarra, dient que havia estat un accident. Es va posar en marxa el protocol d’emergència i es va traslladar la víctima a l’Hospital Joan XXII en estat crític.
Els Mossos d’Esquadra van fer una inspecció ocular al domicili de la parella i, a la tarda, van detenir l’home per tinença il·legal d’armes i de lesions per imprudència. Després de la mort de la dona, la imputació es podria ampliar. L’home continua detingut en les dependències policials, pendent de comparèixer davant del jutge.
EL TSJC CORREGEIX ELS MOSSOS
L’home detingut arran de la mort de la seva parella per un tret al pit quan ell manipulava una pistola, continuarà en les dependències policials fins aquest dilluns. El jutge de guàrdia del Vendrell entén que l’arrestat haurà de comparèixer davant del magistrat del jutjat de violència de gènere del Vendrell.
En un comunicat, els Mossos d’Esquad
ra asseguraven que la investigació està dirigida pel jutjat d’Instrucció de Guàrdia del Vendrell i que havia decretat secret d’actuacions. Per la seva banda, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya informa que atenent que la mort es va produir a seu hospitalària hores després de l’ingrés i que no s’ha actuat per tant en aixecament de cadàver, la causa s’obrirà quan l’autoritat judicial tingui un atestat. Un fet que encara no s’ha produït.
Per tant, no hi ha cap causa obert en aquest moment i no hi ha, lògicament, cap secret decretat. L’alt tribunal recorda, per tant que les actuacions són policials i no judicials. Està previst que el detingut comparegui davant el jutge aquest dilluns. Serà el jutjat de violència de gènere qui es faci càrrec del cas, tot i que la mort podria ser fruit d’un accident.
REDACCIÓ10 Febrer, 2018En aquests moments, la policia judicial investiga les possibles causes de l’accident i prendran declaració a l’home. Fonts consultades treballen totes les línies d’investigació. No descarten que es tracti d’un cas de violència de gènere.
Una dona ELR, de 38 anys i veïna de Torredembarra, ha resultat greument ferida al rebre un impacte de bala d’una arma que estava sent manipulada per la seva parella.
Els fets han tingut lloc cap a dos quarts d’11 del matí al carrer Sant Jaume de la capital torrenca. Segons ha pogut saber aquest digital, les ferides han estat provocades accidentalment en el moment que l’home estava manipulant una pistola, propietat del seu avi. El projectil ha colpejat el pit de la dona i ha sortit per un costat.
L’home MFG, de 42 anys, davant l’accident ha portat la víctima al Centre d’Atenció Primària de Torredembarra, en el seu vehicle. Un cop en el centre sanitari, s’hi han activitat els protocols d’emergència i la dona ha estat traslladada inicialment a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, on ens indiquen que podria ser intervinguda quirúrgiament.
En aquests moments, els investigadors dels Mossos d’Esquadra estan fent una inspecció ocular al domicili on han ocorregut els fets.
REDACCIÓ10 Febrer, 2018Cuando alguien suelta la palabra feminismo, hay un efecto reflejo en algunos hombres que les hace ponerse en guardia. Siempre me ha llamado la atención y quería analizarlo. La palabra feminismo puede suponer desde un reproche a una acusación en firme. Se comienzan a remover los prejuicios, la desinformación, las movilizaciones y acciones más polémicas, aquellas que salen en los medios con ciertas tendencias, manifestaciones, gritos, pechos al aire, procesiones con vaginas gigantes, hastags como el #metoo, #yotecreo o #noesno, cara conocidas en entregas de premios y un largo etcétera.
En definitiva, se forma un batiburrillo de conceptos populares malinterpretados y que han corrido por lo largo y ancho de internet. Memes con frases de cuñados, posmachistas las unas, directamente machistas las otras. La manada, «Juana Rivas está en mi casa», las denuncias falsas, «no todos», vídeos sacados de contexto y popularizados por youtubers con títulos que fomentan el clickbait como «Por qué no soy feminista», el corto de «Silenciados», las feministas musulmanas y sus hiyabs por supuesta elección personal y los velos occidentales que economiza en tela en las pasarelas y demás artículos que buscan reflexiones e incluso debate, más allá de un posicionamiento inmediato y dogmático. Y todo esto tiene que circular para que sigamos trabajando por la igualdad y tener conocimiento de las ideas adecuadas. El problema es cuando los sujetos exponen su argumentación basándose antes en falsos rumores del internet e ideas deformadas, que en casos reales, documentados y demostrados sobre el feminismo que construye un lugar igualitario basado en los derechos humanos y universales.
Después de pasar por la asimilación sesgada y distorsionada de aquello que cada uno entiende por feminismo, viene la actitud. Esa virilidad que se enarbola con ese semblante de superioridad y que tantas veces hemos presenciado. El macho se incomoda, no sabe si sentirse atacado o cuestionado, burlado quizá. Frunce el ceño observando la fuente. Una mujer, quizá con rasgos normativos, puede que tenga cierta actitud o es posible que tenga pinta de «radical», en plan: pelo de colores, pelo en las piernas o ni un pelo de tonta, en cualquier caso «radical». Radical como extremista, no como raíz. Una «Feminazi», detectada. Un vistazo y lo tiene claro. Los otros hombres no tienen ni idea de la amenaza que acaba de descubrir entre la multitud. Es como si llevara una bomba de feminidad en el bolso y la quisiera hacer estallar para que el resto de hombres se volvieran… ¿Blandengues? ¿Flojos? ¿Maricones? «Nos quieren someter, nos quieren de rodillas, nos quieren con miedo… Yo soy un hombre y no se me ha educado para encogerme ante el peligro. Eso es lo que hacen los hombres de verdad. No como esos chavales que están agilipollaos. Un hombre que decide, con el pecho por delante, que se encarga de que todos estén seguros, aquí nadie va a imponerse porque todos somos iguales. Pueden votar, fumar, trabajar, mandan como la Merkel y la Lagarde y visten como quieren. Ya son libres. ¿Qué más quieren estas feministas? ¿Qué será lo siguiente?»
Y todo esto pasa en la cabeza de algunos hombres que se han perdido más de cien años de Historia, de una parte de ella: la Historia de la otra mitad de la humanidad, del feminismo y ni siquiera son conscientes de que no lo saben. Ignoran un recorrido histórico de opresión y lucha por la igualdad, solo por sacar un razonamiento sencillo que no los saque de su zona de confort y que no les haga ceder ni un ápice sus privilegios, ni de sus atributos de masculinidad hegemónica. En realidad nadie les ha acusado de nada. Se han montado la película ellos solitos, solo para justificarse. Porque a menudo, cuando alguien se siente atacado o cuestionado sin ni siquiera ser acusado por nadie, solo por oír un término como a menudo pasa con otras luchas como el antiespecismo, el racismo o el clasismo, en realidad es la conciencia la que está hablando por ellos. Existe una sensación de culpa, que puede tomarse de dos formas: rechazándola y poniéndose a la defensiva o bien reflexionando sobre esa sensación. A menudo, la segunda opción suele ser el comienzo de un largo camino muy interesante y emocionante que lleva a trabajar una masculinidad feminista y que nos pone en la dirección correcta hacia la igualdad y la justicia. Es decir, hacia el feminismo. Siendo un hombre feminista. Siendo, en definitiva, un hombre justo.
José IBARZ GONZÁLEZ
Fundador Acrítica
REDACCIÓ10 Febrer, 2018
Qui bé busca, bé troba, diuen, i crec de tot cor que aquest refrany és cert, però moltes vegades el més probable és morir en l’intent. També deia (un tal Carlos Gardel) que veinte años no es nada, i sento contradir el meu admirat cantant argentí, però us ben asseguro que això és una enorme fal·làcia. Vint anys és molt de temps. I trenta, encara més. Massa temps. Però si al final s’acaba aconseguint l’objectiu, l’espera paga la pena.
Aquestes idees aparentment inconnexes venen al cas perquè aquesta setmana he confirmat que un somni que perseguia des de fa més de tres dècades es farà realitat. Així que és veritat: qui bé busca, bé troba. També us dic que vint o trenta anys són una autèntica eternitat. En tot cas, l’important és que la sempiterna reivindicació, que respon al nom d’estudi epidemiològic, per fi es veu satisfeta.
Per a qui no ho sàpiga, els estudis epidemiològics són, segons la definició que en fa la Wikipedia, “el conjunt d’activitats intel·lectuals i experimentals realitzades de manera sistemàtica amb l’objectiu de generar coneixements sobre les causes que originen les malalties humanes”. Dit d’una forma més accessible, és una investigació que permet conèixer quin tipus de relació existeix entre l’activitat humana i la salut de les persones. És a dir, analitza si l’aigua que bevem, l’activitat industrial, l’aire que respirem, les emissions dels cotxes o qualsevol altre tipus d’impacte afecten la nostra salut i de quina manera ho fan. És una tipologia d’estudi perllongat en el temps, per la qual cosa al cap d’uns anys s’acaba obtenint informació d’una gran fiabilitat. Això permet identificar molt bé els problemes i alhora és molt útil per decidir quines mesures poden ser les més adients.
I què hem hagut de fer per arribar fins aquí? No ha estat gens fàcil. És una petició que tant jo de manera personal com les entitats que he presidit hem traslladat a la classe política amb insistència des de els anys noranta. Hi ha hagut pujades i baixades en la nostra intensitat, però en els darrers temps vam tornar a posar el tema de ple en l’agenda política. Així, el 2015 vam aconseguir que s’aprovés una moció a l’Ajuntament de Tarragona segons la qual l’administració promouria l’estudi. Es van celebrar diverses trobades però no es va concretar res. El gener del 2018 vam canviar l’estratègia. Ens vam reunir amb tots els partits polítics de la ciutat per separat i els vam preguntar de manera directa si volien o no dur a terme la investigació. Tots van dir que sí. Vam fer un lobby de pressió, i va funcionar. Ara no tenen més remei que posar-se d’acord. Vam saber que havíem triomfat quan l’alcalde de Tarragona va reconèixer de manera pública que hi haurà una partida pressupostària concreta per poder executar la primera fase del projecte.
No us imagineu l’alegria que un pot arribar a sentir quan traspassa la meta després d’una cursa que ha durat gairebé mitja vida. És una sensació gratificant que et reconcilia amb tu mateix i, en part, amb el món. L’estudi epidemiològic, en un territori tan industrialitzat com és el Camp de Tarragona, no és un capritx sinó una necessitat. Per a la meva fundació significarà molta feina i no veurem ni un euro, però no podríem fer-ho més a gust. La nostra implicació serà màxima: no deixarem de vigilar en tot moment perquè tot es faci com s’ha de fer. Ara hem d’implicar els millors científics i professionals, preferentment de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, i que es posin en marxa perquè tenim molta feina per endavant.
Quan parlem de la salut de les persones, la resta de coses deixen de tenir importància. I aquí no ens referim a la nostra salut, sinó a la dels nostres fills, nets i totes les generacions que encara han de venir. Per tots ells, aquesta aventura ha valgut la pena.
Ángel JUÁREZ
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
REDACCIÓ10 Febrer, 2018
Si algú vingués ara i ens digués que les dones, el 52 % de la població, no tenim dret a votar, ens posaríem les mans al cap. Tot i això el dret de les dones a escollir els seus representants no es va assolir fins fa 100 anys.
Des d‘abans del 1900 les dones van començar a lluitar per defensar els seus drets i aconseguir el sufragi igualitari- que no universal- que no va arribar fins uns quants anys més tard. Una de les principals dificultats de l’època era la visió tradicional del paper femení a la nostra societat, fortament influenciada per l’església, que considerava que les dones s’havien de dedicar a la vida privada, a la cria dels fills, i a complaure i obeir a l’espòs. L’any 1893 Nova Zelanda va ser el primer país que va crear una llei que permetia a les dones votar, tot i que no els permetia ser candidates a cap elecció. A les europees els hi va costar una mica més poder votar. Els països nòrdics, com és habitual, són els que van fer el primer pas: Finlàndia el 1906 i Noruega el 1913.
La primera guerra mundial va portar el canvi definitiu. Les dones es van incorporar al món laboral fent funcions d’infermeres a la rereguarda o treballant en les fàbriques d’armes. A partir d’aquest moment les dones van començar a reclamar el seu dret a la igualtat, sota el lema women work, women vote, és a dir, si les dones podem treballar les dones podem votar. Així, en el període d’entreguerres, es va assolir el vot femení a gran part d’Europa.
A Espanya, durant la dictadura, Primo de Rivera va fer una primera proposta per a que poguessin votar les dones majors de 23 anys emancipades que no fossin casades ni prostitutes, és a dir, pràcticament cap. Després d’aquest intent de burla, quan es va proclamar la República es va assolir finalment el dret de vot per a les dones, que es va aprovar l’1 d’octubre del 1931.
Han passat més de 85 anys però cal plantejar-nos si hem assolit la igualtat real entre homes i dones o si tot això és només un miratge. Hi ha certs aspectes que ens indiquen en quin punt ens trobem, considerem-ne només tres del que podria ser una llarga llista:
És ben evident que la dona s’ha incorporat al món laboral, dedicant gran part de la seva jornada a les feines fora de llar, el que també sembla ben evident és que l’home no s’ha incorporat a l’esfera domèstica. Les dones continuen dedicant a les tasques de la llar més del doble del temps setmanal que hi dediquen els homes. Ni les dones naixem amb els gens de rentar els plats ni els homes neixen amb el gen de fer les reparacions domèstiques.
La bretxa salarial, o el que és el mateix, que les dones guanyen salaris significativament inferiors als que guanyen els homes. Les dones perceben, en general, una menor remuneració que els homes, fet que comporta menors rendes per al col·lectiu femení tant en el present com en el futur, atès el seu lligam amb les prestacions de jubilació futures, i una major exposició al risc a la pobresa.
De fet, en cap país del món les dones cobren més del 80% del que cobren els homes. Un factor que influeix aquí és la penalització per fill. La cura del fill, especialment quan aquest és petit, recau habitualment en la dona. Això té conseqüències per a les dones en tant que dificulta la possibilitat de conciliar la vida laboral i la vida familiar, la promoció laboral i el ple desenvolupament d’una carrera professional. Una de cada quatre dones treballa a temps parcial, ser mare avui en dia és un bitllet cap a la precarietat laboral, especialment si s’és una família monoparental.
S’ha avançat molt des del segle XIX i les dones hem assolit drets que abans eren impensables. Tot i això estem encara lluny d’una igualtat real i efectiva entre homes i dones. Cal que la lluita continuï i que la República ens torni a portar la igualtat, igual que fa 85 anys.
Mònica ALABART
Regidora d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona
