REDACCIÓ9 Març, 2018
A hores d’ara es fa una mica feixuc haver de recordar que tots els intents per enterbolir la immersió lingüística han deixat en evidència els seus promotors. El model educatiu de Catalunya es basa en lleis aprovades pel Parlament –la darrera, la LEC- que sempre que han estat recorregudes han estat, també, considerades vàlides pel Tribunal Constitucional. Des dels anys vuitanta fins ara mateix. El darrer cas es va produir fa pocs dies, quan aquest tribunal va tombar la part del la LOMCE del ministre Wert que pretenia que la Generalitat pagués col.legis privats en castellà als pares d’alumnes que així ho sol·licitessin.
Es fa feixuc també haver de repetir per enèsima vegada el que s’ha aconseguit amb aquest model escolar: la garantia absoluta del coneixement de les dues llengües cooficials per part dels alumnes; la circumstància, no sé si anecdòtica, que el nivell de castellà dels estudiants de Catalunya sigui superior al d’altres comunitats autònomes monolingües i, el que és més important, el fet que s’ha evitat separar els infants en dos grups diferents per raons de llengua. La immersió lingüística és sinònim d’igualtat i és també, en l’àmbit social, una eina utilíssima per promoure la cohesió tot evitant la fragmentació cultural de la ciutadania. No som dues comunitats diferents, som un sol poble.
Aquest és, sens dubte, el motiu pel qual la polèmica lingüística reapareix cíclicament en el debat polític català i espanyol. Hi ha gent que no vol que siguem així. Hi ha gent que afirma témer la ruptura d’aquesta cohesió quan, en la pràctica, fa tot el possible per provocar-la. Aquesta gent té noms i cognoms: el Partit Popular i Ciutadans. Per raons purament ideològiques, i també per un tacticisme acarnissat que il.lustra les seves rivalitats internes, consideren que provocant problemes a Catalunya augmentaran els seus vots en el conjunt de l’Estat.
Des de Tarragona es fa espacialment visible la irresponsabilitat d’aquesta manera de fer política, ignorant, en nom de motius espuris, les necessitats dels veïns i les veïnes. Vivim en una ciutat que s’ha anat fent, al llarg dels anys, amb la contribució de persones d’orígens molt diversos. És responsabilitat de tots, i de les administracions en primer terme, buscar punts de trobada que la població pugui considerar com a propis. Entre aquests punts, l’escola potser sigui el principal, per tot el que hem dit fins ara. Perquè no segrega, no discrimina, perquè educa els nens i les nenes sobre la base que som iguals i no vivim en móns separats, en compartiments estancs.
Cal aturar com més aviat millor aquesta polèmica absurda sobre la immersió lingüística. Ja sabem que, legalment, poca cosa poden fer, però els hauríem de retreure l’escassa alçària moral de voler-ne treure rèdits polítics. L’escola és de tothom i amb l’escola no s’hi juga.
Arga SENTÍS
Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUIA a l’Ajuntament de Tarragona
Como profesional del medio ambiente siempre me ha preocupado la convivencia entre el medio natural, el mundo rural y el medio urbano. Es evidente que en nuestro entorno más inmediato la presencia humana hace que no existan espacios totalmente naturales, los campos de cultivo se trabajan, la ciudad y los polígonos están a tocar, salimos a correr, a pasear, a hacer rutas en bici, a coger espárragos o a hacer fotografías.
Les exigències que fan les dones no són desmesurades, ja que només reclamen igualtat a tots els nivells. Respecte, paritat i corresponsabilitat en una societat patriarcal. A les 7 del vespre, una onada feminista ha sacsejat la consciència d’aquells que tenen poder per proposar i aprovar lleis importants per a un canvi de mentalitat.
El lila s’ha convertit en el color d’una lluita que, al cap i a la fi, ens ateny a tots, independentment del sexe o estatus econòmic. La mobilització de Tarragona ha comptat amb dones, homes, joves i gent gran. Tots, cadascú a la seva manera, han volgut aportar el seu gra de sorra per posar fi a una discriminació mereix ser combatuda a tots els nivells. (vegeu vídeos)
