OPINIO ÁNGEL JUÁREZTotes les històries, fins i tot les més extraordinàries, tenen un denominador comú: un inici modest. La majoria de persones que han triomfat a la vida ho han fet començant des de baix, i poc a poc i a força de treball han anat escalant fins arribar al cim. Ja ho diuen: Roma no es va construir en un dia. La meva biografia encaixa en aquesta equació. Crec haver traspassat  metes de les que sentir-me orgullós -modèstia a part- com organitzar congressos i jornades en països de tot el món, celebrar uns premis de prestigi internacional durant més de dues dècades a la meva ciutat, publicar diversos llibres de poesia, ser el president d’una xarxa global que uneix a més de 800 escriptors, artistes i intel·lectuals… Doncs bé, tots aquests èxits han estat possibles gràcies al que vaig aprendre en els meus inicis al barri tarragoní de Riu Clar. Aquesta experiència ha tingut per a mi més valor que qualsevol màster de la universitat més prestigiosa; sense ella, res del que va venir després hagués estat possible.

Vaig ser el president de l’Associació de Veïns de Riu Clar durant vint anys (1980-2000). M’agrada recordar aquells temps, esbossar un somriure i pensar en tot el que hem canviat. Què puc dir de Riu Clar… És casa meva, el meu barri, el lloc en què vaig madurar i que ha marcat el meu destí per sempre. Quants records positius… Les manifestacions, la implicació social, les reivindicacions veïnals, la sensació que si estàvem junts podíem aconseguir tot allò que ens proposéssim. Quin dinamisme, quantes coses fèiem i ni ens adonàvem. Apreníem sobre la marxa perquè havíem de valer-nos per nosaltres mateixos (i això ens feia més forts). Quina manera de canalitzar tanta energia positiva pel bé comú. I com ha canviat la societat durant tot aquest temps, oi? En els vuitanta no perdíem la nostra energia buscant Pokémons o lliurant batalles infructuoses a les xarxes socials. Teníem coses més importants a fer.

Quan jo era líder veïnal de Riu Clar vam aconseguir que un barri que pràcticament no existia (puc passejar amb els meus néts per allà i dir-los “abans tot això era camp”) es convertís en un referent per a molts moviments socials. Quan vaig arribar allà no existien ni voreres, ni llum, ni arbres, i les males herbes eren més altes que jo. Uns anys després vam aconseguir tenir un veïnat estructurat, i les nostres exigències es van anar fent realitat: un enllumenat digne, es van solucionar els greus problemes d’humitats, vam obtenir ajudes per millorar les difícils situacions socials que existien, es va construir un poliesportiu, les festes populars que muntàvem eren famoses pel seu altíssim nivell… Fins i tot vàrem crear dos esdeveniments que eren l’enveja de tothom i que col·lapsaven el barri a causa del gran nombre de visitants que atreien: l’Orgia de foc i aigua i el Concurs de portals.

Totes aquestes victòries, com tantes altres, van ser inoblidables i les vàrem celebrar fins a la matinada. Però el gran èxit d’aquell temps i d’aquell lloc, la veritable essència d’aquelles dues dècades va ser una altra: la creació d’un sentiment d’orgull de pertànyer a Riu Clar, transformant allò que abans era un estigma en una satisfacció. Durant molt de temps els veïns del barri, quan eren qüestionats per la seva procedència, deien que eren de Tarragona, sense especificar, perquè els hi feia vergonya admetre el seu origen. Per aquest motiu, escoltar uns anys després a totes aquestes persones proclamar amb satisfacció i orgull que “Jo sóc de Riu Clar” és de tots aquests records el que més felicitat em provoca. Aquest “Jo sóc de Riu Clar” bé podria ser un dels eslògans favorits de la meva vida.

Què li haurà passat al Juárez perquè li doni aquest sobtat atac de nostàlgia, estareu pensant des de fa una bona estona… No és que m’hagi donat per revisar els àlbums de fotos antigues, sinó que la raó és molt més especial. L’altre dia em va trucar l’actual presidenta de l’Associació de Veïns de Riu Clar per demanar-me si volia ser el pregoner de les festes populars d’enguany. I, no us enganyaré, em vaig emocionar: no tots els dies agafes el telèfon i a l’altre costat de la línia t’ofereixen pronunciar el pregó del lloc que ha marcat la teva vida. Així que el 28 de juliol allà hi seré, obrint el meu cor a tots aquells que vulguin escoltar-me, repassant els moments feliços (i els amargs) que vaig viure-hi i, sobretot, deixant ben clar que tot i els triomfs que he aconseguit a posteriori, els meus anys a Riu Clar sempre seran especials. I és que jo… sóc de Riu Clar. I estaré orgullós de ser-ho fins a la fi dels meus dies.

Ángel JUAREZ
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

 

Categories: OPINIO

Leave a Reply