REDACCIÓ
De tant en tant m’agrada fer un exercici d’introspecció i reflexionar sobre com era el món abans de la crisi. I el cert és que no ho recordo. La crisi és com aquell veí malparit que cada nit posa la música massa alta: és desagradable i t’agradaria que marxés a un altre lloc, però estàs tan acostumat i la seva molèstia s’ha tornat tan rutinària que ja ni li fas cas. Jo ja no me’n recordo de com era la meva vida quan no hi havia crisi; potser tots érem més alts i guapos, els cotxes volaven i no existien polítics corruptes. A vegades tinc la sensació que la crisi m’hi acompanya des del dia que vaig néixer, com un membre més de la meva família.
Vaig escriure el meu primer article sobre la recessió econòmica l’any 2008. Des de llavors he elaborat més de setanta escrits relacionats de manera directa o indirecta amb les crisis. Les crisis, en plural, perquè la meva tesi és que arran de l’econòmica han emergit altres crisis, i aquestes també han tingut conseqüències catastròfiques per a tots nosaltres. Em refereixo a la crisi de valors, la crisi ètica, la crisi ecològica, la crisi política… No oblidem que més de 3.500 migrants i refugiats han mort enguany en el Mediterrani en el seu intent per arribar a Europa, i aquí sembla que no hagi passat res. Tot això ha quedat camuflat pels números, la macroeconomia i la microeconomia, l’IBEX 35, la prima de risc, etc. Els governs de dretes i els poders fàctics han estat molt llestos, confonent la població amb conceptes complexos que la majoria desconeix per despistar-nos i fer-nos creure que els culpables d’aquest malson eren uns altres. Però a mi no m’han enganyat.
Totes aquestes idees i moltes altres van quedar recollides en el meu últim llibre, ‘Las crisis de la crisis’, que vaig presentar (amb molt d’èxit, per cert) fa tan sols uns dies. Pensava jo, ingenu de mi, que quan publiqués aquest recull d’articles el meu treball com a analista d’aquesta temàtica s’acabaria. I ara que tinc un exemplar de ‘Las crisis de la crisis’ entre les meves mans penso que vuit anys, milers de paraules escrites i un llibre publicat després, encara tinc molt a escriure sobre el tema. Penseu en tot allò que ha succeït durant els últims vuit anys, en com han canviat les nostres vides i en les idees que s’han fet fortes a nivell social. Penseu en totes les coses que teníem i han desaparegut, i en com ara ens sembla impossible que tornin. Aquí radica la gran mentida d’aquesta immensa estafa anomenada crisi. Allò que hem deixat enrere, com els millors anys de la nostra vida, ja mai tornarà…
És dur, però el millor que podem fer és acceptar la idea que la crisi és infinita. No caiguem en l’error d’autoenganyar-nos o de pensar que les coses canviaran per art de màgia. No. Acceptem-ho. La crisi és infinita i mai morirà, ja que és necessària per tal que el capitalisme funcioni. Potser algun dia tornaran a córrer els diners com en els vells temps, potser baixi l’atur i tot sembli tornar a la normalitat, però serà una fal·làcia, perquè aquest sistema mai serà just per a tothom. Fem-nos a la idea que, encara que sembli mentida, la crisi (i, per tant, les crisis) sempre hi seran amb nosaltres, tinguem més o menys bitllets a la nostra cartera.
Vaig dir a la presentació del meu llibre que “desitjo amb tota la meva ànima que la propera vegada que recolzi la meva ploma sobre el paper sigui per escriure sobre altres temes que m’interessen”. Però sóc realista i sé que això no serà possible: cada matí durant la resta de la meva vida em despertaré i la crisi estarà amb mi, dormint al meu costat. I, sabeu què? També us acompanyarà a vosaltres, per sempre. Cal assumir-ho perquè el primer pas per solucionar un problema és reconèixer-ho. I, a partir d’aquí, veurem què podem fer per convertir el món en un lloc millor.
Ángel JUÁREZ
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
REDACCIÓ
