REDACCIÓ
Segons el diccionari de la Real Academia Española, que tot i ser criticada per tothom no deixa de ser la referència per aquest tipus de dubtes, el terme propietari significa “que té dret de propietat sobre alguna cosa, i especialment sobre béns immobles”. He cercat la paraula perquè em trobava una mica confós. Fins i tot he arribat a pensar, perquè veieu que m’ho he pres seriosament, que havien canviat el seu significat original o havien afegit alguna nova accepció. Comprovo decebut que no ha estat així (per si de cas, aclareixo que en realitat ja n’era conscient, i que el que estic embastant aquí és un exercici d’ironia).
Aquesta petita broma/aclariment ve al cas perquè en les darreres setmanes m’he trobat amb algunes persones que ja sigui a títol propi o bé en nom de les entitats que presideixen s’han autoproclamat “propietaris” d’espais o conceptes que fins al dia d’avui es consideraven com a propietat de tots els ciutadans. Malgrat la meva cara d’estupor (us asseguro que dissimular no se’m dóna gens bé), aquests personatges van exposar sense cap mena de rubor per què ells eren els indicats per ser els amos del xiringuito. Només els hi va falta penjar-se una medalleta, de manera literal, mentre parlaven. No descarto veure-ho en un futur, perquè a aquestes alçades de la meva vida ja (gairebé) res em sorprèn.
Poso exemples perquè s’entengui millor a què em refereixo. Alguns a Tarragona es creuen propietaris de tot el litoral, simplement perquè tenen una visió diferent a la qual tenim molts altres sobre la conservació d’aquest meravellós paratge natural (em ve al cap el cas de la Platja Llarga, encara que existeixen més). N’hi ha d’altres que es creuen els amos dels pulmons verds de la ciutat (especialment algunes zones de l’Anella Verda) i tenen un comportament tan infantil com egocèntric (quin mal està fent l’ego a la nostra societat!). I els pitjors casos que m’he trobat són els d’aquells que consideren que grans temes com la protecció de la sanitat, la lluita contra la contaminació o el patrimoni cultural són exclusivament de la seva incumbència. No m’ho invento: hi ha individus que se situen per sobre del bé i del mal i s’autoproclamen capdavanters de la defensa de la sanitat o la cultura, com si per lluitar per una cosa que és de tots (i que per tant ens compromet a tots) fos necessària l’aparició d’herois.
No es tracta d’un fenomen local, sinó global. Penso per exemple en alguns partits que es consideren la veritable esquerra o la dreta real. Que cadascú posi les sigles que més li vingui de gust… I existeix un cas encara més sagnant: els nacionalismes. Estic fart que existeixin persones que parlen en nom de tots els catalans o de tots els espanyols, com si forméssim una unitat indissoluble sense consciència pròpia. Malauradament és una qüestió que estem patint de manera especial a Catalunya per la nostra particular situació política. Quan algú proclama “és que els catalans” o “és que els espanyols” em bull la sang. És que han preguntat la meva opinió al respecte?
Aquests casos (podrien ser uns altres) posen de relleu la manca d’unitat en la societat i la necessitat de trobar un espai comú en què tots ens trobem còmodes i puguem entendre’ns. Nosaltres ho hem intentat presentant mocions que són obertes perquè tots els interessats puguin donar el seu suport. Això es tracta de sumar i no de restar; o deixem d’apuntar-nos els uns als altres i d’anomenar-nos enemics o mai aconseguirem els nostres objectius. Per això m’enerva que hi hagi persones que es creguin els tinents d’alguns llocs o, el que és fins i tot pitjor, que pensin que són propietàries d’algunes idees. Perquè ni els llocs ni les idees tenen amos. Aquells que consideren que són els propietaris de la veritat, en realitat no són propietaris de res.
Estem criticant als polítics perquè no són capaços de remar en la mateixa direcció, mentre la societat està pecant del mateix. Al final tindran raó aquells que afirmen amb sarcasme que tenim els polítics que ens mereixem, i aquesta és una proclamació que detesto perquè va en contra d’allò que sempre he propugnat. La societat no pot perdre més el temps en disputes estúpides, en veure qui la té més llarga o qui va ser el primer que va aixecar la veu. Si no som capaços de posar-nos d’acord, com hem de donar lliçons als nostres representants polítics? Passa el temps, els problemes persisteixen i, mentrestant, la casa sense escombrar. Per això demano a aquells que es consideren propietaris de llocs, d’idees o d’il·lusions que deixin els seus deliris de grandesa a un costat i es dediquin a estendre ponts amb la resta. Al final, la solució als problemes és molt senzilla: deixar-se de ximpleries i aplicar a tot el sentit comú. Si tots ho féssim així, què diferents serien les coses …
Ángel JÚAREZ
President de Mare Terra Fundació Mediterrània
i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
REDACCIÓ
