Recordeu aquelles paraules: Oye nena, ¿quieres decirle algo a los niños del mundo? (missatge de Franco als nens del món). Aquesta pregunta, dóna inici a un discurs buit que vesteix la disfressa d’una actitud indignant.
El dictador Franco, en ple exercici d’un ventríloc amateur, dona veu a un discurs dit per un altre, en aquest cas el de la seva filla.

Haig de dir, que tornant a veure’l, sincerament, dubto de qui és realment la veu. Però com la qüestió d’aquests dies va de repressió i emmudiment d’una part important de la societat, vull dir que la veu de la noia és una veu muda, condemnada a què hi ha una altra que la modificarà, i convertirà el seu so en paraules mortes, així com totes aquelles paraules i gestos que aquests dies recordem després de l’infructuós vint-i-u de desembre de l’any passat. Us sona? Un gest que ha quedat estèril i immers en una lògica sense sentit, abusiva i autoritària.

En fi, el missatge és tot un insult a tots els infants, però també està dirigit a totes aquelles persones que somien i expressen les seves decisions mitjançant l’únic instrument legal que tenim els ciutadans, les urnes. Sí legal. Estic molt enfadat, emprenyat pel silenci que hi ha per la resta que pensa diferent.

Fa uns anys que treballo amb nois i noies en mesura de desemparament, víctimes d’unes infàncies trencades. Recorro amb ells i elles, els esquinçalls d’una trama que cal reconstruir, sense abstraure’s del context miserable on va ocórrer ara fa un temps, i que aquests no obliden.

Cada dia, cal recordar un cop i un altre, aquelles veus que tenen una mirada sobre una experiència patida, sense un llenguatge reconegut. Però algun dia també caldrà reconèixer a una gent que va sortir dues vegades a votar i va expressar mitjançant el llenguatge de la llibertat, el que volia.

Vull acabar amb més paraules, potser paraules d’amor senzilles i tendres com deia la cançó per tots aquells i aquelles que ens odien, sí per tots aquells i aquelles que no volen escoltar. Aquestes són paraules d’un poeta meravellós que en aquests moments potser diria allò de: “per això parlo i crido i tot. Hi ha dies, però, que em llevo molt cansat. Llavors qualsevol lloc m’és pàtria i penso si no fóra una gran cosa callar per sempre. Al capdavall, hi ha algú que escolti?”

Armand MEDINA
Educador Social

 

Categories: OPINIO

Leave a Reply