A poca gent se li escapa a dia d’avui a què ens referim quan parlem d’un autònom. La definició legal la trobem a l’article 1 de la Llei 20/2007 (Estatut del treball autònom), la qual ens determina que s’entendran com a tals les persones físiques que realitzin una activitat econòmica o professional a títol lucratiu de forma habitual, personal, directa, per compte propi i fora de l’àmbit de direcció i organització d’una altra persona, donin o no ocupació a altres treballadors. L’obligació d’aquest treballador per compte pròpia és cotitzar en el Règim Especial d’Autònoms de la Seguretat social (RETA) si s’acompleixen els requisits de l’article 2 del Decret 2530/1970, que són bàsicament els mateixos, juntament amb la presumpció que en l’interessat concorre la condició de treballador autònom si ostenta la titularitat d’un establiment obert al públic com a propietari, arrendatari, usufructuari o similar.

autonom2Com els lectors assidus recordaran, en algun article anterior havíem fet referència al concepte del “fals autònom”, és a dir, el treballador que és obligat per l’empresa per la qual presta serveis retribuïts a donar-se d’alta en el RETA amb l’objectiu d’evitar en apariència establir una relació laboral i, entre altres coses, eludir el pagament de la quota patronal de les assegurances socials, descarregant en el mateix treballador l’obligació de que cotitzi per si mateix de cara a la jubilació i les contingències comunes i professionals, i privant-lo d’accedir a prestacions per desocupació que legalment li correspondrien. Aquesta construcció de la figura del “fals autònom”, determinada jurisprudencialment, ve per tant a ordenar i corregir la pràctica molt estesa per part d’empreses de determinats sectors, on proliferen tipus de treballadors específics (freelance, professionals liberals, etcètera), de defraudar a la Seguretat social.

Com ja es va avançar dies enrere, el fonament legal que justifica la doctrina judicial és que, independentment del nom o negoci aparent que les parts formulin en relació a una situació concreta, aquest sol fet no determina que automàticament tingui lloc el que els intervinents hagin determinat en un contracte o de paraula, sinó que cal atendre als elements essencials de la situació real per subjectar-la al règim jurídic que correspon, a banda de la voluntat de les parts, per tractar-se de Dret necessari. Així doncs, en el cas de la prestació de serveis retribuïts per compte d’altre, no n’hi haurà prou per excloure-la de l’àmbit d’aplicació del dret del treball la nomenclatura que es pugui donar si concorren els elements d’una veritable relació laboral: voluntarietat, dependència, alienitat i retribució (article 1 de l’Estatut dels Treballadors).

Ara bé, existeix una figura híbrida de creació legal, com és la del Treballador Autònom econòmicament dependent (TRADE), que es situa en la frontera entre el treballador autònom, el treballador per compte aliena i el “fals autònom”, doncs els límits entre tots tres queden molt desdibuixats. Veiem les característiques d’aquest TRADE:

– Realitzen una activitat econòmica o professional a títol lucratiu i de forma habitual, personal, directa predominantment per a una persona física o jurídica, denominada client, del que depenen econòmicament perquè en perceben, com a mínim, el 75% dels seus ingressos per rendiments de treball i d’activitats econòmiques o professionals.
autonom– No poden tenir al seu càrrec treballadors per compte aliena ni contractar o subcontractar part o tota l’activitat amb tercers.
– No poden executar la seva activitat de manera indiferenciada amb els treballadors del client.
– Han de disposar d’infraestructura productiva i material propis, desenvolupar la seva activitat, amb criteris organitzatius propis, i percebre una contraprestació econòmica en funció del resultat de la seva activitat, d’acord amb els pactes amb el client i assumint el risc i ventura de les operacions.
– El TRADE ha de comunicar la seva condició al seu client, i han de celebrar obligatòriament un contracte per escrit, que s’haurà d’inscriure en el Registre de contractes de TRADE en l’oficina del Servei Públic d’Ocupació en el termini dels deu dies següents a la seva signatura, comunicant al client aquest registre en el termini dels cinc dies hàbils següents. En aquest contracte, que si no es pacta el contrari s’entén indefinit, es determinarà el descans setmanal, jornada màxima, i altres condicions del servei.
– El TRADE tindrà dret a una interrupció de la seva activitat anual de 18 dies hàbils, encara que no es tracta estrictament de vacances perquè no són retribuïdes però durant aquest temps no és obligació seva garantir la prestació del servei (serà l’empresa per la qual treballa qui haurà de buscar l’alternativa).
– Així mateix, s’estableixen unes causes taxades d’extinció i diferents supòsits d’indemnització per a la mateixa.

A mode de resum, es pot portar a col·lació la fonamentació jurídica adduïda per la jurisprudència en resolucions com la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 11 d’octubre de 2012, en que s’assenyala que perquè existeixi un pronunciament favorable respecte a la condició del treballador com a autònom econòmicament dependent (TRADE), considerant-se d’aquesta manera que s’acompleixen tots els requisits previstos en la Llei 20/2007, cal que concorrin els requisits exigits per l’article 11.2.c) de l’Estatut del treball autònom, com és disposar d’infraestructura productiva i material propis, necessaris per a l’exercici de l’activitat i independents dels del client, quan en l’activitat siguin rellevants econòmicament; així com excloure les notes previstes en l’article 1.3.g) de l’Estatut dels Treballadors, i per tant l’existència de relació laboral, en el sentit d’ostentar propietat o poder directe de disposició sobre elements necessaris per a l’exercici de l’activitat. I això encara que l’alienitat pugui quedar més diluïda.

Víctor CANALDA
Advocat i professor de Dret del treball en el Màster d’Advocacia de la UOC

 

Categories: NOTICIES

Leave a Reply