Destitució del President i del Govern, acceptació de la dissolució del Parlament, fre a l’inici del procés constituent, no crida a la mobilització popular i acceptació de la convocatòria d’unes noves eleccions autonòmiques el 21D. Un panorama desconcertant que es va apoderar del moviment independentista els dies posteriors a la proclamació de la República Catalana. Després van venir l’empresonament de mig Govern i la persecució contra l’organització de l’1-O. Una nova onada repressiva que ha tornat a encendre la flama dels carrers -de la rebel·lia enfront de l’Estat espanyol-, amb mobilitzacions massives, com les del 8N, en una nova jornada de vaga general on el país s’ha aturat.

Repressió i desorientació 
El consell de ministres va aprovar diversos decrets per desplegar l’acord de l’article 155 autoritzat pel Senat. L’executiu espanyol va cessar al Govern català i a més d’un centenar d’alts càrrecs, entre ells al director general dels Mossos i al major Trapero, que van acceptar ràpidament la seva destitució. El Govern de Rajoy s’ha fet amb el control efectiu dels diferents departaments de la Generalitat, sent un exemple clar d’un full de ruta concret per dur a terme la suspensió de l’autogovern català. Una intervenció, per part del PP i de tot l’aparell de l’Estat, en clau reaccionaria i recentralitzadora. Per contra, els dies posteriors a la proclamació de la República es va constatar que el Govern català no tenia cap pla per intentar fer efectiva una declaració que, finalment, només ha estat simbòlica; cap ocupació d’espais significatius i estratègics així ho constata. Un govern sense direcció, que no havia previst tampoc com afrontar un escenari d’escalada de la confrontació amb l’Estat.

Internacionalització del conflicte
L’empresonament de consellers i l’exili a Brussel·les de la resta del Govern català ha estat la darrera escena que li faltava al Procés per a que s’internacionalitzés. El 3 d’octubre es va empresonar al vicepresident Junqueras i a set consellers més, mentre Puigdemont i 4 consellers es van negar a assistir al “judici polític” de la Audiència Nacional, arrossegant la pressió judicial de l’Estat al terreny europeu. La jutgessa Lamela ha ordenat la seva detenció. Al respecte, la justícia belga ha deixat en llibertat al President i als seus consellers, que hauran de seguir a Bèlgica fins que es resolgui la petició d’extradició. La crisi catalana ja té una dimensió europea. En aquest sentit, cada cop són més les veus a Europa que qüestionen la via judicial i policial de l’Estat espanyol com a resposta, i que demanen resoldre el conflicte polític amb diàleg.

L’auto-organització popular
El moviment democràtic i sobiranista forjat l’1-O i el 3-O ha recuperat embranzida. La dinàmica d’auto-organització des de baix revifa després del fre per la desorientació causada per l’executiu català. Amb mig govern a la presó i l’altre mig exiliat sense gaire iniciativa política, i amb la majoria de partits subjectes a la lògica dels preparatius electorals, són el món municipal i les entitats sobiranistes els actors que prenen més rellevància. En aquest sentit, en multitud d’ajuntaments estan trencant-se els pactes de govern al voltant del PSC i, la iniciativa municipalista, està articulant centenars d’accions de protesta contra la pèrdua de llibertats democràtiques com, per exemple, els més de 200 batlles que han viatjat a Brussel·les per denunciar la situació i donar suport al Govern legítim del país. Per altra banda, l’ANC i Omnium han tornat a fer crides a aturar el país i a una gran mobilització aquest 11 de novembre per les llibertats i la defensa de l’autogovern. Però, sobretot, són els reconvertits Comitès de Defensa de la República (CDR), articulats i estructurats a nivell de tot Catalunya com espais amplis i oberts, més movimentistes, els que aquest 8N han pres la iniciativa de l’auto-organització popular. Una vaga general que s’ha produït per confrontar el gir repressiu i autoritari de l’Estat, i que ha tingut les afectacions més importants a totes les vies de transport: trens, metros i carreteres; en un intent de demostrar la possibilitat de control del territori.

Finalment, sigui o no la mobilització popular suficientment forta per aconseguir la llibertat de les preses polítiques i per fer retrocedir la suspensió i la recentralització que suposa el 155, no hi ha dubte que l’evolució d’aquest embat als carrers condicionarà els comicis del 21D. Unes eleccions que no es faran amb normalitat democràtica i on no hi haurà espai per a la equidistància.

Jesús GELLIDA
Politòleg
@jesusgellida

 

Categories: OPINIO, REFERÈNDUM

Leave a Reply