JESÚS GELLIDA: Investidura republicana

Tres investidures fallides pel bloqueig de l’Estat i cinc mesos després de les eleccions del 21-D la majoria parlamentària independentista va activar el pla D per a investir Quim Torra com a nou President de Catalunya.

Un pas necessari per a conformar un Govern efectiu i encetar una nova fase del Procés on la incertesa i la confrontació de legalitats i legitimitats continuen sobre el tauler polític català i espanyol.

La investidura efectiva
Un cop constatada la impossibilitat d’investir a cap dels tres candidats anteriors, bloquejada la investidura a distància del President destituït pel 155 i descartada la via desobedient, Quim Torra va ser l’elegit per Carles Puigdemont com al seu successor al capdavant de la Generalitat. Una investidura que va posar fi –de moment– a la ratificació de “Puigdemont o Puigdemont”, un cop el Tribunal Constitucional (TC) va admetre a tràmit el recurs de l’executiu del PP per vetar la posada en pràctica de la reformada llei de Presidència. Així doncs, ni Puigdemont, ni Sánchez, ni Turull han vist respectats els seus drets polítics; una qüestió d’involució democràtica que, juntament amb la situació dels presos polítics i la repressió, estan criticant cada cop més institucions i organitzacions internacionals en defensa dels drets humans.

Una elecció de Torra, com a President, per majoria simple en segona volta, amb 66 vots a favor –de JxCAT i ERC, 65 en contra –de C’s, PSC, PP i Comuns– i les 4 abstencions que la CUP, finalment, va decidir atorgar. En aquest sentit, i tot i les discrepàncies dels cupaires amb el full de ruta de JxCAT i ERC, el consell polític dels anticapitalistes va decidir no bloquejar la investidura davant de “la repressió d’un estat totalitari”. No obstant, la CUP exigeix fets i no paraules, i ja ha avisat que passaran a fer una oposició activa, on no facilitaran la governabilitat si no és per avançar en l’aplicació de polítiques republicanes, començant per recuperar les lleis suspeses pel TC.

En el seu discurs d’investidura, l’actual nou President es va disculpar pels seus tuits polèmics i va traçar les línies mestres de govern del nou executiu, el qual, segons Torra, serà un “Govern de resistència” que treballarà per la cohesió social, que no tornarà a l’autonomisme i que serà fidel al mandat de l’1 d’octubre. Unes polítiques per posar fi a la intervenció de l’autogovern i revertir les conseqüències del 155, i per construir la República a través d’un procés constituent que culmini amb la presentació d’una proposta de Constitució catalana. Un discurs, unes propostes i un nou President que han obtingut el rebuig unànime de l’oposició –també dels Comuns–, i que han fet que la Moncloa avisi de que vigilarà els passos del nou Govern. Una amenaça directa que dificultarà la nova oferta de diàleg sense condicions que Torra va adreçar a l’executiu de Rajoy.

Nova etapa del Procés
L’independentisme majoritari guanya temps per intentar ressituar-se en el conflicte amb l’Estat i, així, acumular forces per continuar l’embat en el camí cap a un Estat independent en forma de república; un camí que serà molt més llarg del que els postulats de l’independentisme màgic prometien. Una realitat constatable des de la que caldrà fer autocrítica dels fulls de ruta anteriors per, així, obrir una nova fase on la internacionalització del Procés, la cerca d’aliances, la batalla judicial, l’ampliació de drets i sobiranies i la mobilització social jugaran un paper essencial en un context on, a ningú se li escapa, l’horitzó de les municipals del 2019 condicionarà les estratègies dels partits.

Articular l’Espai Lliure de Brussel·les amb l’Assemblea de Càrrecs Electes i el Consell de la República són l’aposta per internacionalitzar el Procés, en el que serà una bicefàlia entre el que s’anomena el govern intern, el de Torra, i l’extern, el de Puigdemont. En aquest sentit, l’ANC exigeix que l’Assemblea d’Electes elegeixi a Puigdemont com a president del Consell de la República. Una situació que pot crear controvèrsies en si la presidència de Torra serà efectiva o si, per contra, estarà teledirigida per Puigdemont. Al respecte, Torra ha estat contradictori –fins ara– dient, d’una banda, que solament obeiria al Parlament, però, d’altra banda, no ha tingut cap inconvenient en subratllar que la seva presidència serà “provisional” per l’excepcionalitat del moment, i que seguirà treballant per poder investir a Puigdemont; etzibant al ple que “resistirem, persistirem i l’investirem”. Una nova fase on no es descarta tornar a eleccions aviat si la judicialització i la repressió continuen bloquejant la situació. Un context d’incertesa per el que començarà a transitar el nou executiu català que, no obstant, servirà per a facilitar l’aprovació dels pressupostos a Rajoy però que, alhora, suposarà la persistència del desafiament sobiranista per l’autodeterminació on, Ciutadans i populars, continuaran batallant per l’hegemonia de l’odi a Catalunya i el seu rèdit electoral. En aquest sentit, la dissolució d’ETA aplana el camí per a que l’independentisme sigui utilitzat com el nou enemic intern de l’Estat.

Finalment, l’independentisme té la majoria política, però si vol convèncer a la majoria social cal que aprofiti la oportunitat única que li brindaria l’obertura d’un procés constituent. En aquest sentit, la decisió de la CUP d’abstenir-se, permetent, així, la investidura, és encertada. Una investidura com a condició necessària per conformar un Govern català que faci fora el 155, recuperi les institucions i, aquest cop si, obri d’una vegada per totes, un procés constituent popular i des de baix, no subordinat, per definir quina Catalunya es vol. Un procés constituent que emana del mandat de l’1 d’octubre i del 21-D, com a eina imprescindible per –des de la unitat en la diversitat– ampliar majories, per l’apoderament popular i per a una revolució democràtica, avantsala de la República.

Per Jesús GELLIDA
Politòleg i escriptor
@jesusgellida