REDACCIÓ
Qui no reconeix aquesta rutina? Llevar-se a les 7, entrar a treballar a dos quarts de 9, plegar a dos quarts de 2, tornar-hi a dos quarts de 4 fins a dos quarts de 7 i de les 7 fins a dos quarts de 10 a repassar factures i albarans a la botiga o al taller i, en conseqüència, sopar a les 10. Sopar era realment el moment que marcava el final de la jornada laboral. Durant molts anys ha estat així, anys 60 i 70 del segle passat.
Molts treballadors per poder arrodonir uns ingressos familiars feien l’anomenat “pluriempleo”. Dissabte també es treballava, i quan va començar la setmana anglesa, 5 jornades de 8 hores a la setmana, els dissabtes servien per fer més hores a la botiga o al taller. De fet calia treballar una mitjana de 60 hores setmanals, fer una jornada i mitja per assolir un nivell econòmic per arribar a final de mes i poder comprar un cotxe, el 850 i més tard, el 127.
Un país que basava la productivitat en la devaluació de la pesseta i en la jornada i mitja que, de fet, acabàvem fent la majoria de treballadors. Per tant, calia sopar a les 10. Aquesta manera de fer actualment és encara vigent, la competitivitat s’ha basat també últimament en una devaluació dels salaris i, per tant, amb hores de feina, el que té fins i tot la sort de treballar o en cas contrari, com ens passa també avui -i passava en el passat-, emigrar.
A gairebé tota Europa, l’horari laboral és de 8-9 del matí a 5-6 de la tarda, aturant-se un màxim d’una hora per dinar a meitat de la jornada. A l’Estat espanyol –i per tant a Catalunya-, però, és habitual que la població treballadora s’aturi dues hores per dinar, o fins i tot 3 a l’àmbit escolar, i que la jornada laboral s’allargui fins a les 7 o les 8 del vespre, o més enllà. Aquesta jornada poc compactada provoca sopar a partir de les 9 de la nit en el millor dels casos, cosa que dificulta el temps de cura d’infants i gent gran, afebleix la participació cívica i comunitària, impossibilita el consum i gaudi de la cultura i per descomptat baixa l’eficiència de les organitzacions, a més d’afectar la salut de les persones. El prime time televisiu s’acomoda a horaris que fan reduir les hores de son. En definitiva se solapa el temps personal i el temps de descans. Aquesta organització del temps de vida quotidiana no té l’origen en el clima, un mite que es desmunta tot sol comprovant que a Portugal, Marroc, Itàlia o Grècia se sopa a les 19-20 h del vespre.
El passat 31 de març, el Consell Assessor per a la Reforma Horària va presentar el document de Bases per a l’Impuls del Pacte Nacional per a la Reforma Horària, un instrument per a la Generalitat i els municipis, per a elaborar polítiques públiques per tal d’ordenar el conjunt de mesures, recursos i accions necessari per assolir la reforma horària. El teixit productiu, l’administració, l’educació, el comerç, la cultura i el oci en tortes les seves vessants, la salut i la mobilitat, han estat les taules on s’han establert compromisos i propostes.
En tractar-se d’un gran pacte que influirà tota la societat, cal que es regeixi pels principis de transversalitat, no es pot fer sols en determinats sectors i activitats, i el principi de participació, per aglutinar la complicitat de tothom i assegurar l’èxit. Tarragona té motius i arguments per participar. La singularitat turística i els distints esdeveniments durant l’any fan necessària aquesta participació. Tarragona no pot quedar al marge i tant de bo que la declaració institucional del ple del mes de març per adherir-se al procés participatiu es faci efectiva.
Jordi FORTUNY
Regidor d’ERC-MES-MDC de l’Ajuntament de Tarragona
REDACCIÓ
