REDACCIÓ
En els anys de la bonança, moltes varen ser les famílies que van optar per ficar els seus estalvis i el seu esforç de control de despesa, en la compra d’habitatge, tot això sustentat en una política governamental, dels diferents governs, a l’hora de veure aquesta aposta particular com altament positiva per la seva pròpia estratègia de país.
No oblidem a més que aquesta via va ser possible també gracies a la implicació de les entitats financeres que amb una aposta clara pel “diner fàcil” van encoratjar a la població per implicar-se en una estratègia inversora, que vista amb perspectiva era, com menys, molt perillosa.
Tampoc es pot passar per alt la basant especuladora que tota aquesta formula comportava, amb un anunci de rendibilitat garantida, anunciada i publicada de manera generalitzada per tots els altaveus mediàtics; que semblava no posar límits a un creixement desbocat que quasi ningú va saber valorar amb temps per trobar alternatives al previsible final.
Fins i tot, el model esmentat, va comportar la creació de milions de llocs de treball que va fer, inclusiu, aconsellable l’arribada de milions d’immigrants “cridats” a un “paradís” sense límits, no tenint en compte, per part dels responsables polítics i econòmics, del que passaria a l’acabament del cicle, cosa que era evident que es produiria.
Avui és un fet objectiu que l’endeutament de les famílies és una qüestió que condiciona innumerables besants de la nostra convivència diària, doncs no es pot oblidar, a més, que la caiguda del preu immobiliari també ha suposat que “els bons negocis fets” ara s’han convertit en ruïnosos per una gran part de la població, el que fa inviable el poder seguir fent front a unes obligacions financeres signades en el moment de la bonança econòmica avui inassumible. D’aquí “penja” tot el tema de les execucions hipotecàries i els desnonaments d’unes il·lusions, ara pendents d’una fallida evident.
Tampoc es pot oblidar en aquest “rosari negatiu” el model fiscal que recau sobre la propietat, i que obra la porta a un concepte nou com és “el patrimoni negatiu” on els actius es troben per sota, de manera específica, del preu de mercat dels mateixos, encara que el cost tributari del mateix sigui a vegades insostenible.
Certament el deute sobre les famílies és cada cop més definitiu per una societat que pensava que es trobava consolidada en una classe mitja evident, i que ara es veu “perseguida” per una situació inassumible per la realitat i el propi reajustament econòmic de la societat que incideix directament també en els propis ingressos familiars.
Ja sé que parlar de condonacions és complicat, però aquest tema exigeix prendre decisions concretes, al mateix nivell que es van prendre quan amb diners públics es va salvar el nostre sistema financer, amb milers de milions esmerçats, pendents de devolució, per tant, no estaria de més començar a fer els estudis que calguin per trobar respostes en aquesta línia, sinó volem posar en perill una columna vertebral, vital i garantia de pau social, que crec que no es pot deixar a la seva sort.
Les administracions han de saber resoldre quest problema, diferenciant clarament que no es el mateix “tenir patrimoni que riquesa financera”, com base per legislar en la trobada de respostes possibles a un problema que està posant al límit per massa gent.
Lluís BADIA
Advocat
www.lluisbadia.cat
REDACCIÓ
