REDACCIÓ
Davant unes finances públiques sota mínims, sembla que l’única “política” a fer, és la que es centra en els gestos dels nostres representants, en qüestions puntuals, més centrades en el discurs partidista que en el que hauria de ser el seu objectiu vital, la conquesta del benestar de la ciutadania en uns moments de greu crisi.
Realment el tema és cada cop més evident, amb dades ben concretes, que el que amaguen és una impotència per trobar vies “noves” de gestió pública davant uns comptes de tots, propers a la fallida i només viables, segons l’opinió majoritària, en funció d’un increment d’impostos salvatge, que el que pot suposar és una frustració general sense exclusions.
Segurament el fàcil és gestionar l’abundància, oferint a la gent tot tipus de serveis quasi gratuïts, sense ser conscients de que si les coses no van tot el bé que s’espera, serà molt difícil de mantenir; és evident que aquest és el camí emprat els darrers anys amb uns governs on la demagògia de determinades decisions, tots veiem impossible de consolidar, però que després es converteixen en un “acudit” a l’hora de no poder ser atesos amb garanties.
La complexitat del panorama que ens toca viure posa clarament de manifest la dificultat per prendre decisions importants en tots els apartats, per part dels governs de torn, que tampoc troben la mesura a l’hora d’endegar tasques executives via decisions que inclús els poden comportar costos electorals a curt termini; per tant, la priorització de declaracions buides de contingut i, en tot cas, llunyanes a la necessitat de la pròpia societat, és una estratègia ben perillosa.
L’evidència, en qualsevol cas, que prendre acords amb costos econòmics fora de lloc,, amb el que suposa el tema, no hauria de ser una prioritat, fruit de no saber actuar en la transparència informativa a tots els efectes, donant les explicacions que calguin i valorant, a mig termini, els que suposarà no haver fet el que calia en cada moment.
La nostra societat farta d’imatges, però orfe de resultats positius, crec que no pot acceptar aquesta indefinició general que afecta a tots els governs que posen sempre i per damunt de tot, el resultat electoral de les seves decisions, deixant de costat, masses cops, el que hauria de primar, la trobada d’alternatives viables. Els discursos de la desqualificació i l’enfrontament mediàtic permanent no poden ser l’excusa per no decidir amb responsabilitat els innumerables problemes que tenim plantejats.
A ben segur que és plausible buscar decisions sense costos amb suports de “cara a la galeria”, innumerables en el nostre dia a dia a totes bandes de l’arc parlamentari, però reduir la tasca pública a un exercici de gesticulació, buit del que realment importa, és un perill en el que no és aconsellable consolidar el nostre model de democràcia.
Esperem que les properes setmanes, amb debats sobre els comptes públics, suposin parlar del que realment és important, encara que això pugui suposar un risc electoral per les opcions partidistes de referència, i es deixin de costat les bones intencions dialèctiques que en res es concreten per molt bé que ens sonin.
Lluís BADIA
Advocat
REDACCIÓ
