REDACCIÓ
No entenc massa de televisió però ho trobava a faltar. Trobava a faltar aquest binomi que demostra que la “tele” no serveix únicament per desconnectar una estona cada nit després d’un dia llarg ple de mil coses a la feina, amb els amics o inclús amb la família i on tot va massa ràpid.
Des de fa unes setmanes, la nova edició de Operación Triunfo (OT) s’ha convertit en la cita ineludible dels dilluns. Ja sigui perquè en la seva primera edició l’any 2001 va apropar la música en directe a la televisió amb un format innovador o perquè anys després, un dels membres del jurat -tot i que bona part de raó tenia- despertava els índexs d’audiència a nivells altíssims durant les seves crues aportacions a nois carregats de somnis i il·lusions. Artistes que, salvant els noms mediàtics que tots tenim al cap, no recordaríem ni reconeixeríem tot i tenir-los al costat. La tele té aquestes coses…
Tornant al present i a l’edició d’enguany, vull citar dos noms amb firma pròpia: Joe Pérez Orive i els Javis -tal com se’ls coneix dins del format- Prop de 13 setmanes consecutives em serveixen per reconèixer que trobava a faltar que cada intervenció en primetime en una televisió puntera es converteixi en un motiu de pes per quedar-se “fins a les tantes”. Responsabilitat, passió, il·lusió, respecte, valor per la música i els seus professionals és el que traspua setmana a setmana amb les seves paraules.
En tan sols 30 segons, la veu greu de ritme tranquil i càlida de Joe Pérez Orive apel·la com ningú a la base del que molts creiem que sustena aquest món: responsabilitat, passió i respecte per la música i els seus professionals. Aquesta mateixa setmana afirmava “Nunca olvidéis la razón fundamental por la que estáis aquí: la música. Cúidala, protégela, porque te ha elegido como representante. Viva la música” i així, setmana darrere setmana, dota de valor aquest món sovint ple de postureig i falsos somriures.
Justament aquest mateix dilluns, els Javis van rebre un dels Premis Feroz per ‘La Llamada’. De sobte se m’ha fet un nus a la gola en escoltar la seva intervenció en defensa de l’amor lliure i en contra del buying escolar: “Si algún niño me está mirando y tiene miedo y siente que no le van a querer, que sepa que va a encontrar su sitio, que va a cumplir su sueño y que les escribiremos historias para que se sienta inspirado” Clar, breu i directe al cor…. Com ha de ser perquè en aquests temes, no val el dubitatisme.
La música, el cinema, el món de la cultura en general són com un prisma que es pot veure des de molts punts de vista: ofici, passió, un estil de vida ple d’escenaris, glamour i photocalls… però també és indústria i per tant, negoci.
Tot i això, en cap cas, mai ha de deixar de ser aquella força que a través de notes, lletres, harmonies, personatges i posada en escena ens pessigui l’estómac i ens entretalli la respiració. No ha de deixar mai de fascinar-nos però, al mateix temps, també ens ha de remoure per dintre per recuperar valors i ser font d’inspiració. Ens ha de colpejar internament tan fort que no ha de caure en l’oblit minuts després. Aquesta tasca no els hi correspon en exclusiva ni als polítics, als mestres o els educadors. Sol entre tot tots, però especialment els artistes, han de seguir creant un què, un com i un on millor.
Marc C. GRISO
Comunicació, premsa i promoció artística
REDACCIÓ
