REDACCIÓ
Ara fa uns dies tenia l’oportunitat de visitar la presidenta Carme Forcadell a la presó de Mas d’Enric. No cal que us digui que després de dues hores intenses de conversa, quan la funcionària ens acompanyava ja a la sortida, se’m va fer un nus a la gola d’aquells que costen d’empassar. Què carai hi fa ella aquí? Què hi fan totes i tots ells a la presó o a l’exili? Aquest pensament que m’acompanya cada dia es va fer més intens, més real, més cruel…
El setembre és a tocar i és moment de compartir els propòsits i desitjos per al curs que comença. I n’hi ha un que tinc molt clar: m’agradaria fer política, m’agradaria poder discrepar, ser capaç de convèncer tanta gent com fos possible que el nostre és el millor projecte. Poder posar sobre la taula arguments, aparcar la demagògia, poder de mirar als ulls, i per què no fins i tot somriure, els qui pensen diferent…
Però tot això passa inevitablement per tornar a empatitzar, per no desitjar el mal al rival, per no voler que es passi molts anys a la presó, només pel fet de pensar diferent -Es poden estalviar allò de què la llei s’ha de complir. Perquè les lleis les fan persones, les lleis canvien i s’interpreten i en aquest cas, se n’ha fet la interpretació més cruel, menys humana. I a alguns encara els sembla poc!-
En l’exercici de posar-se al lloc de l’altre, que ens ensenyaven els mestres de l’escola, i que sembla que molts hagin oblidat, imagino… Com em sentiria si no fos independentista? Els desitjaria la presó preventiva sense judici? Seria capaç de dormir tranquil·la veient com els meus companys i companyes –perquè no ho oblidem que molts eren companys i companyes al Parlament!- són a la presó o a l’exili. Veient com pateixen les seves famílies? La resposta és NO! I és clar que no. Potser per això també em molestarien els llaços grocs… Potser serien un crit constant a la meva consciència… Potser…
El que voldria, si estigués a l’altra banda, és seguir debatent amb elles i ells, convèncer els ciutadans que els meus arguments són millors que els dels altres. Perquè realment m’ho crec! Contraposant projecte i idees, sense joc brut, sense presó, sense repressió, sense violència, cap aquells que se suposa que vull convèncer. Si és que realment els volgués convèncer, és clar!
Per tant, independentment de les idees, de la discrepància més absoluta, crec que tots hauríem de compartir el mateix objectiu per al curs que comença: que torni la política i que desaparegui l’odi. Que tornin les ganes de convèncer i desapareguin les ganes de fer mal.
Raquel SANS
Diputada al Parlament de Catalunya
REDACCIÓ
