Diguin el que diguin i es posin com es posin, els CDR s’estan equivocant. La seva deriva cap a la radicalització no és, en la meva humil opinió, la millor opció per defensar els interessos de la República. Sobretot si la idea és evitar donar raons als adversaris.

En aquesta «lluita» sempre ens hem distingit per ser un poble tranquil. De vegades de manera molt avorrida. L’enginy dels CDR, en els seus començaments, m’agradava. Lloava la seva capacitat innovadora i de centrar l’atenció sobre aspectes realment importants. Però, ara mateix, no puc estar d’acord amb la deriva que han agafat. El seu radicalisme és perillós per a la convivència i per la causa que defensen.

La «lluita» dels CDR, que és la de tots els que reivindiquem un país millor, no pot embrancar-se en la violència i la confrontació. Crec que és contraproduent que es pugui deduir del suport implícit del president Quim Torra als CDR un passaport cap al radicalisme. Tampoc han de permetre que ningú instigui la violència fent servir les seves sigles.

L’actuació d’alguns grupuscles violents contra les policies i les institucions no pot trobar cap justificació. Sobretot perquè no la té. Permetent la violència dels grups que defensen la independència de Catalunya estem obligats també a assentir que els ultradretans facin el mateix o incitin a l’odi. Entre tots hem de reprimir els radicals, els provocadors i els delinqüents. Per més fustigats que ens sentim com a poble, hem de resistir i allunyar-nos de tots els episodis que malmetin o posen en dubte l’esforç d’aquells que dia rere dia lluiten per la llibertat dels presos empresonats i per la construcció d’un nou país. Hem de continuar demostrant que som un poble pacífic i que gràcies a la nostra perseverança, tard o d’hora, assolirem els nostres objectius. Hem d’evitar donar motius perquè l’adversari ens derroti.

Les xiulades han de ser espontànies. Els xiulets han de servir per fer moltes coses, menys per penedir-nos (després). Encara som a temps de recular i actuar amb seny i sentit comú. La violència no ens portarà més enllà de la reacció d’un estat que, ja ho hem vist, busca mil i una excuses per tornar-nos encara més súbdits i submisos. L’a por ellos s’ha d’evitar tant en català com en castellà.

No fem allò que tant critiquem… No podem convertir-nos en kale borroka.

Ricard CHECA
Periodista

 

 

 

Categories: OPINIO

3 comentaris so far.

  1. hola ha dit:

    republica? que republica?

  2. Quico ha dit:

    Benvolgut Sr. Director,
    No hi ha més “kale borroka” que l’empresonament dels nostres polítics.
    La Sra. Tamara d’un CDR acusada de terrorisme i que no pot sortir de 20 metres de casa seva, ni poder visitar la mare a l’hospital.
    O “kales borroka” pot ser les agressions contínues d’alguns dels que legítimament defensen continuar a España.
    Kales borroka és veure en perill el teu patrimoni quan el jutjat penal ha declarat que no hi va haver malversació de fons públics, i sorgeix el tribunal de comptes que ho vol corregir.
    O kale borroka és que ningú veu cap delicte tan greu i pots viure a Europa però no a la presó que es diu España. Lluny de la teva família, amistats, feina…
    Ah perdoni! Què vostè viu a Tarragona i es deu a una gran part de lectors españols.
    Ho entenc! Perdoni!!!
    Periodisme amb caràcter!!!
    Totalment d’acord amb vostè en rebutjar qualsevol mena de violència, vingui d’independetistes, españolistes, cdr’s o tabarnian’s.
    Però els cdr de seguida que s’acaba una protesta s’afanyen a dir que “s’ha acabat”, i organitzen moltíssimes expressions democràtiques a la República Catalana o a la Catalunya autonomia d’España, com vostè vulgui.
    Salutacions!!!
    Quico G.

Leave a Reply