Em preocupa que no s’hagi après res en els darrers mesos. M’entristeix que s’avantposi els interessos personals a la solució d’un conflicte que ens implica a tots, sense excepció. Abans que res vull deixar clar que continuo pensant que el millor per a Catalunya és una República, però donades les circumstàncies i davant la repressió i opressió d’un estat com Espanya, entenc que s’ha de continuar lluitant per solidificar les nostres pretensions i aconseguir convèncer la majoria de catalans.

No podem negar que no tenim les condicions necessàries per esdevenir una República, encara que escoltar-lo ens faci mal a les orelles. No estem preparats. Diguin el que diguin.

No podem continuar improvisant i seguir amb una interpretació sistemàtica de la legislació que, mentre hi sigui Rajoy i aquest Tribunal Constitucional, no servirà per res. Només es podrà donar algunes passes quan el bloc independentista a Madrid tingui ‘força’ i sigui decisiu per a la política espanyola.

Em sap greu però, avui dia, no tenim ni els líders, ni les majories ni les polítiques necessàries per avançar amb la independència. Només cal mirar que a menys de 24 hores de la constitució de la Mesa del Parlament encara no es coneix qui el presidirà.

Tampoc se sap si els diputats a l’exili podran delegar el seu vot. Tot és un sense sentit. Davant la malaptesa registrada en la temptativa de declarar la república catalana, cal solidificar les bases necessàries per edificar el nou estat. Hem de treballar, encara més, per aconseguir (algun) reconeixement internacional.

Ens serveix de molt poc tenir presos polítics i governants a l’exili. L’estat no s’immuta davant les acusacions de violència i d’opressió. Segueix utilitzant la justícia per solucionar un conflicte polític. Per tant, tots plegats i individualment hem de continuar lluitant per treure Catalunya de la mentida en què està sotmesa. I cal fer els possibles per fer caure el govern arrogant del Rajoy, el qual compta amb el beneplàcit de Ciutadans i del PSOE. Amb els llaços grocs i les manifestacions al carrer no hi ha prou.

Cal determinació civil i política. I també cal un pas al costat o enrere d’aquells que (malauradament) ja no aporten res (de positiu). No podem viure atracats al passat, mentre el poder central buida les nostres institucions i dinamita l’autonomia.

Tal com deia Salvador Espriu, “de vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg”.

Encara que ens costi, sense diàleg… estem condemnats a viure en un coma profund. Ens interessa?

Ricard CHECA
Periodista

 

Categories: OPINIO

2 comentaris so far.

  1. hola ha dit:

    repressió i opressió d’un estat com Espanya DONDE??? porque yo no lo veo por ningun lado. solo veo la aplicacion del estado de derecho y el imperio de la ley.

  2. hola ha dit:

    no hay presos politicos, no hay exiliados, son profugos.

Leave a Reply