Fa molts anys que participo (i molt a gust) en les manifestacions de la Diada. És ben cert que la celebració ha anat canviant amb el transcórrer dels anys o millor dit amb l’evolució de la política. De menut, la Diada s’assemblava molt més a una festivitat familiar. De vegades, amb pícnic inclòs. Aquest any, ha decidit no participar en la manifestació. Reconec que hi ha motius més que suficients que justifiquen sortir al carrer i exigir canvis, sobretot en la manera de fer i encarar la política.

No he participat en la manifestació perquè crec que mentre els polítics no passin el testimoni a la població civil, tot continuarà empantanegat. Les pujades de to, les amenaces d’un costat i de l’altre i la proximitat de diferents cites electorals no aportaran la tranquil·litat i el diàleg necessaris. És obvi que reclamo canvis per a Catalunya, però també és cert que és important tenir un govern que es dediqui a governar i a construir ponts.

L’enfrontament constant no és ni positiu ni aconsellable. I el president Quim Torra hauria de tenir-ho clar. Si bé és cert que ha de reclamar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels polítics exiliats, també és cert que no pot convertir-se en un kamikaze. No pot actuar com un inconscient o un piròman. D’aquests en sobren.

Ara és el moment dels pacificadors, dels que reclamen amb seny, amb prudència, amb rigor i amb persistència. Ens manca algú que digui la veritat, que ens prepari per al bo i pel dolent i que no venti les estelades amb l’objectiu d’amagar la dura i crua realitat. Fa un any, els nostres governants van pecar per ingenuïtat i per pensar que l’estat no activaria la seva maquinària per frenar qualsevol intent de trencar Espanya. Vam veure com no teníem pla B ni suport internacional. Ara mateix, estem igual (o pitjor) que fa un any.

Potser hauríem de saber què pensa realment la societat civil i sobretot quin to i negociacions hauríem d’engegar. Quim Torra (i de retruc els catalans) no aconseguirà res si amenaça no respectar la llei o obrir les presons per alliberar els presos polítics. L’estratègia ha de passar, obligatòriament, per fer veure al món que, sobretot amb el PP, la democràcia està en perill. La llei mordassa n’era un exemple. I hem d’aconseguir que la justícia sigui molt més independent. Començant per netejar i prestigiar el Tribunal Constitucional. Mentre continuem embarrancats en debats fútils, Catalunya perd.

Vull el millor per Catalunya, però potser cal una (millor) estratègia. El poble català està desunit i mentre això sigui un fet no arribarem enlloc. La fractura social i l’enfrontament polític permanent només afavoreix els partits més radicals. Jo no he anat a la manifestació de la Diada perquè crec que més enllà de sortir al carrer s’ha d’adoptar altres mesures i aquestes no estan malauradament en les mans del poble.

Els catalans som un poble pacífic i lluitador. Només per això mereixem polítics que estiguin a l’altura. El nivell dels que hi ha actualment deixa molt a desitjar. Mereixem molt més (i millor).

Ricard CHECA
Periodista

 

Categories: OPINIO

Un comentari so far.

  1. hola ha dit:

    no son presos politicos

Leave a Reply