REDACCIÓ
Sergio Farras és un escriptor barceloní, però és essencialment un enamorat de la vida. Una persona que s’hi fixa en la diferències, en els aspectes que molts dels mortals consideren banals o superflus. Un amant de la cultura i un trapella a l’hora de plasmar el seu punt de vista en les pàgines d’un llibre o d’un diari. Sergio Farras, que va estudiar Psicologia, presenta avui a l’Ajuntament de Tarragona, ‘Fills de la transició”, una narrativa on l’escriptor comparteix amb el lector el seu punt de vista personal del Barri Xinès de Barcelona. Vivències personals que deixen qualsevol bocabadat
En breus paraules, qui és Sergio Farràs?
Sergio Farràs és un escriptor (de corrent tremendista) compromès amb els problemes socials d’aquesta societat contemporània.
Per què s’identifica com a escriptor tremendista?
El tremendisme és una variant literària que normalment exagera la realitat, però és, simultàniament, clara i directa. Amb uns matisos sempre encarats a les criatures que més pateixen.
Per què va escriure ‘Los hijos de la transición’?
Perquè reflecteix una part de la meva infantesa i de molts nens i nenes que vam néixer en un ambient prostibulari, de drogues i delinqüència del barri xinès barceloní en la dècada dels 70. I aquesta novel·la és un homenatge a les nostres infàncies, viscudes en difícils condicions. On érem nens que havíem de sobreviure a la neciesa d’alguns pares i mares amb poques llums.
Quin missatge vol transmetre al lector?
Que la transició espanyola no va ser tasca fàcil en aquells barris, ni molt menys equànime. I com uns nens de 13 anys devien esquivar el mal per buscar el bé dins de si mateixos. Uns ho van aconseguir i uns altres no. També és una crítica entrellaçada amb la història d’un pederasta. També fa referència a la tolerància irracional, basada més en la ignorància i a la por que al mal que feien aquells pedòfils en aquella època i en aquell entorn marginal. El missatge principal per al lector, és mostrar la duresa d’unes infàncies amb aprenentatges basats en la ignorància i les limitacions socioculturals d’aquella època. Perquè la novel·la està ambientada a l’any 1978, de quan jo tenia 13 anys. També és una crítica sociopolítica.
Quant va trigar a escriure aquest llibre?
2 anys. Es tracta d’una regressió, mirar enrere en el temps cap a la meva infantesa i algunes experiències reals viscudes i altres inventades. Però sempre sense ràbies ni odis. Perquè també va haver-hi moments meravellosos i de bons records d’una infantesa amb discretes riqueses i més necessitats de viure al dia.
Les coses van ser com van ser, i jo no intento ser jutge de res, sinó un narrador testimonial d’aquells temps de canvis a una Espanya que sortia escaldada d’una dictadura i que començava a canviar amb no pocs problemes. Jugo també amb l’ambigüitat política d’aleshores, perquè va ser l’any en què es va aprovar la Constitució Espanyola. (6 de desembre de 1978)
El llenguatge i els diàlegs posen de manifest la duresa d’una època i la vivència d’una zona marginada de la capital catalana… Alguna anècdota que no hagi escrit al llibre i la vulgui compartir?
Sens dubte. Va ser una època dura i gairebé de supervivència per a les famílies que vivíem i vam créixer en aquell barri. Una anècdota en primícia: vaig presenciar a un tiroteig amb armes de foc reals entre dos delinqüents de l’època al barri. Tot va ser tan ràpid com verídic. Crec que jo tenia 14 anys quan vaig veure el meu primer mort, estès a la vorera, per un acte violent en la meva vida. Res aconsellable per a un xaval!
Parla del ‘Barri Xinès’ de Barcelona, un dels més castigats i alhora dels més màgics de la ciutat per la seva idiosincràsia… Ha tornat al barri…?
Bé, ara li diuen Raval. Però sí, de tant en tant faig un tomb pel barri i recorro els seus carrers estrets, amb nostàlgia. Alguns encara es conserven. Però ni de bon tros és aquell barri d’antany. Doncs des que Barcelona va ser olímpica grans transformacions ho han fet diferent, unes per bé i altres no tant – segons la gent que encara hi viu –, creant una especulació immobiliària i possible lloc de nous personatges més ‘fashions’ que de barriada. Continua sent una zona de petita delinqüència, petits ‘camells’ de droga i d’algunes prostitutes soles i marginals que encara queden a la intempèrie molt al seu pesar. El factor migratori també ha canviat la configuració del barri. Però suposo que això és evolució social.
Vostè diu que no és irreverent ni descarat… com és Sergio Farràs?
A vegades pot ser que sí, que el lector pot veure una mica de desvergonyiment literari, però no escric més que el que sento parlar al carrer o en qualsevol conversa de gent d’allò més normal. I hi ha molts seguidors que m’animen a escriure d’aquesta manera clara, costumista i popular. Això sí, no vulgar. El vulgar sol fregar el ridícul i és reflex d’una dolenta educació cultural. Això sí, jo em considero un provocador social.
Què representa presentar el seu llibre a Tarragona, més concretament a la sala d’actes de l’Ajuntament?
Per a mi representa una oportunitat que tinc per a agrair. Sobretot a l’ajuntament que em va atendre molt bé quan vaig presentar el projecte, i a un ‘amic especial’ que tinc per aquí. Venir per Tarragona i el seu entorn està sent una experiència enriquidora d’aquesta part de Catalunya que no coneixia a fons. A més de descobrir una nova ciutat moderna, cultural i turística de la qual ja estic fent alguns esbossos d’escrits tipus: “guia de viatges”, d’aquestes atraients Terres de l’Ebre.
Està preparant un altre llibre. En què consistirà?
Tinc dos projectes en ment: un de misteris arcans i de tall místic, sobre alguna cosa basada al barri Gòtic de Barcelona. I un altre, encara que antagònica, tocar un tema que està ara d’actualitat: el “Sadomasoquisme laic”, que està gairebé de moda i de provoca curiositat. Alguna cosa tipus 50 Ombres de Grey (Guardant les distàncies, és clar) i amb un llenguatge més erudit que vulgar. Quelcom verdaderament “hedonista”.
Creu que Catalunya és un lloc on es llegeix força?
Jo crec que sí, sens dubte. Perquè a Catalunya hi ha molta inclinació a la cultura, encara que les noves tecnologies hagin bifurcat l’entreteniment i l’oci. Els llibres són reflexió, consol, memòria col·lectiva i un bastó per caminar pel món. A part, Catalunya pot presumir de tenir una forta tradició popular cultural, i a més una festa tan assenyalada com és la Diada de Sant Jordi. El que trobo a faltar són més tertúlies literàries populars als barris, tant en català com en castellà. Perquè la literatura no té fronteres ni ideologies concretes ni tampoc odis irracionals.
REDACCIÓ
