Dijous vaig voler anar a la inauguració el Pavelló Esportiu de Tarragona – ara li diuen Palau – al qual li han posat el nom del nostre país. La meva petita contribució als Jocs Mediterranis de Tarragona va començar en 1998, un any abans de les eleccions municipals del 1999 quan vaig tenir la gosadia de presentar-me encapçalant la llista del PSC. Les meves propostes eren potser massa singulars i arriscades: canviar 34.000 fanals esfèrics de la ciutat que produïen un fenomen del qual ningú parlava com la contaminació lumínica, estudiar el vent que feia al Port per instal·lar aerogeneradors i generalitzar plaques solars per generar energia renovable. Algun humorista gràfic va dibuixar molins amb la meva caricatura a la góndola. I la proposta de Jocs Mediterranis per Tarragona – idea que no em cansaré mai de repetir-ho em va donar Pere Valls – també formava part del meu programa. Les reaccions dels nostres adversaris polítics principals va ser de riota, d’acusacions que encara érem a l’Espanya del No-do i del blanc i negre. Però finalment els mateixos que ens acusaven uns anys més tard van presentar la candidatura i Josep Fèlix Ballesteros va aconseguir la nominació. Però també en el trajecte vaig tenir l’honor de presentar una interpel·lació i una moció subsegüent l’octubre de 2013 instant el Govern de la Generalitat a posar-se les piles per, entre altres coses, construir aquest pavelló dit palau.

Així que dijous estava feliç i abans d’entrar vaig “colar-me ” al lloc de les autoritats entre els i les periodistes perquè volia fer-me una foto amb Javier Villamayor que em va inflar el cap un diumenge de juny del 2013 per presentar la moció esmentada que va instar el Govern que llavors presidia Artur Mas a comprometre’s definitivament.

Però el director del mitjà que acull aquest article (en Ricard Checa), periodista hàbil, incisiu i mestre en obtenir les cares ocultes de les notícies, va captar la meva trobada – i abraçada – amb la flamant Consellera de la Presidència i Portaveu del Govern Elsa Artadi. I no només va captar la imatge sinó també que també va sentir la meva felicitació sincera pel seu nomenament.
Sempre he tingut un gran respecte per la Generalitat, especialment per la Presidència, el Govern i el Parlament que en formen part. Quan vaig ser conseller, el President Maragall em va recordar especialment en privat l’honor que havia de suposar per mi, formar part de la Generalitat. Així que sempre, fins i tot dels presidents i dels consellers que no m’agradaven o hi discrepava políticament, n’he tingut una alta consideració. Recordo que mentre era Conseller, vaig coincidir a Santa Coloma de Queralt un dissabte de sol infernal amb Jordi Pujol, em vaig retirar del centre de l’escena i li vaig fer presidir l’acte malgrat que ell insistia que em tocava a mi. Aquestes darreres setmanes en tots els foros, i en particular en la tertúlia del programa El Balcó on participo dijous alterns, he continuat atribuint el títol de President a Carles Puigdemont perquè, a més de ser-ho legítimament – el decret d’aplicació de l’article 155 de la Constitució ha estat un nyap jurídic i polític i espero que el Constitucional ho consideri així quan es pronunciï sobre el cas -, Catalunya no va perdre la Presidència ni amb Franco com perquè ara el sr. Rajoy i el Senat s’hagin volgut carregar la Generalitat…. vinga va!!! Suàrez ho va reconèixer en la figura de Tarradellas abans que la Constitució i no vindrà ara ningú a interrompre les nostres institucions.

Doncs queda dit. Ara ja no ho sap el director d’aquest mitjà sinó el món mundial sencer que felicito sincerament a Elsa Artadi, persona capaç i molt vàlida per gestionar i governar i a la qual li desitjo tots els encerts del món perquè tot el país ens en beneficiarem si ho fan bé. La vaig conèixer negociant les condicions de l’ampliació del Consorci Recreatiu de Vila-seca i Salou. Llargues sessions – ella en nom del Govern amb Damià Calvet i Jordi Vilajoana i Jordi Terrades, Alícia Romero i jo en nom del PSC -, vàrem fer possible un document que va signar el President de la Generalitat Artur Mas, el 1r secretari del PSC Pere Navarro i l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros a la sala del sarcòfag d’Hipòlit del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona el diumenge 30 de març de 2014. El govern estava sol i no tenia vots suficients i nosaltres – Elsa Artadi amb un paper molt rellevant – ho vàrem fer possible.

Així que em plau reconèixer la tasca i la vàlua de les persones amb capacitat i voluntat de govern. No n’anem sobrats i les necessitem. Elsa va tenir la deferència aquest dijous de presentar-me el nou President de la Generalitat Joaquim Torra quan entràvem al Pavelló dit Palau Catalunya. No em mereixia els elogis que m’atribuïa així que li vaig dir al President: “No, President, tot el que diu l’Elsa no és veritat, Sóc simplement un català sobiranista no independentista que treballa el que pot”. I el President em va respondre. “Bé, això vol dir que coincidim en moltes coses”. Vaig afegir: “És que hem de buscar les coincidències més que les diferències i sotmetre les primeres a referèndum” I encara vaig bromejar: ” I si necessiteu algú que sap organitzar referèndums, l’últim que s’ha fet – el de l’Estatut – vaig tenir l’honor d’organitzar-lo un servidor com a Conseller de Governació i es va guanyar”.

Déu – si n’hi ha – me’n deslliuri de tornar. Però, des de la discrepància, desitjo que l’encertin i que apliquin la capacitat i voluntat de govern de la que parlava abans. Tothom hi hauríem d’ajudar. I per això ens hauran de convèncer que pensen en tots els homes i dones d’aquesta Catalunya tan rebregada darrerament-

Vaig entrar, doncs, al Pavelló – dit Palau – amb les autoritats i la gent de la premsa però com que d’autoritat no en sóc, em vaig desviar i vaig anar a raure, sense adonar-me’n, a l’espai reservat a la premsa. Com que hi havia cadires que sobraven, ja no em vaig moure i vaig descobrir que és un bon lloc perquè com que els professionals del periodisme no aplaudeixen cap discurs perquè estan ocupats escrivint o gravant, desentonava que jo ho fes i vaig romandre quiet tot l’acte. Així que vaig tenir més temps i repòs per admirar la magnífica obra que quedarà per la ciutat i per tot el país i vaig tenir la gosadia d’imaginar que de les cinc mil cadires, almenys una – potser alguna més – es deu a la idea que em va inocular Pere Valls fa vint anys i a una altra de Javier Villamayor aquell diumenge 30 de juny de 2013 de pressionar el Govern de la Generalitat perquè ara disposéssim d’aquesta magnífica instal·lació.

Xavier SABATÉ
Ex-Conseller del Govern de la Generalitat

 

Categories: OPINIO

Un comentari so far.

  1. Marina ha dit:

    Quina llàstima que encara recordi acríticament la crossa socialista per facilitar els casinos de BcnWorld. Un acord socio-vergent d’aquells de fer menys país, a còpia de beneficiar aquells qui més tenen; de fer menys territori i seguir apostant per projectes insostenibles al Camp de Tarragona. Pensava que ara que estava preocupat per la transició ecològica, el Sr. Sabaté podria fer una relectura del seu posicionament respecte el BcnWorld.

    Potser haurem d’esperar encara uns anys.

Leave a Reply