REDACCIÓ
Em refereixo a aquelles persones de qualsevol partit que, tenint com tenen més responsabilitat que ningú pel fet de ser càrrecs públics o de direcció de l’organització o assalariats gràcies al partit, s’escaquegen amb tota desimboltura per posar un substantiu suau, noi sigui que ferim sensibilitats.
Saben (perquè inconscients no són) que tenen dues responsabilitats principals durant els dies de la campanya: la de comunicar als ciutadans el projecte del partit al qual pertanyen i la de liderar els equips de persones de l’organització i simpatitzants. En teoria són les persones que saben comunicar millor i que senten més els colors. Però això són teories perquè si no saben quin és el seu lloc durant aquests quinze dies demostren que ni saben comunicar, ni saben liderar.
Com que alguns es prenen la política com una professió, posaré una comparació en el camp mercantil que potser l’entendran millor. És com si la Coca-Cola engegués una campanya de promoció del seu producte, els seus comercials s’amaguessin o busquessin excuses per no participar i la campanya la fessin els fans de la Coca-Cola.
Pels ciutadans que no ho sàpiguen – que molts ja ho sabem – enumeraré aquí les excuses més conegudes. Només unes quantes perquè la casuística és infinita. Us en faríeu creus que diríem en català. O “no saldríeis de vuestro asombro “que dirien en l’idioma de Cervantes.
Els més de moda són “no hi ha condicions”, “la gent està cansada”, “amb tantes eleccions, millor no molestar” “hi ha molt de rebuig als actes polítics”. I el més coronat que aquests dies em deixa sense resposta i amb la boca oberta és: “és contra-prudent donar la llauna a la gent. Val més que la deixem tranquil.la, no sigui que perdem vots”. Però dic jo que les condicions i la gent és la mateixa a tot el país si fa o no fa, no? En canvi veig municipis on es fa campanya, es truca a les portes dels ciutadans, s’organitzen actes sectorials, s’escriuen articles a la premsa, es dóna ànims a la militància i a les persones simpatitzants. I no veig rebuig ni respostes poc educades per part de la ciutadania que pel que veig a les enquestes participarà potser més que al desembre.
Els més clàssics: “tinc hora a (oculista, ginecòleg,,,, aquí van totes les especialitats mèdiques….”, “tinc gent de fora a casa “, “estic de guàrdia amb (nens, avis,,,,,)”, “tenia el cap de setmana compromès de fa temps” “tinc un viatge que no puc deixar de fer”. El problema que tenen aquestes excuses és que les eleccions es convoquen amb temps suficient perquè tinguem temps de buidar les nostres agendes i adequar-les. I que la campanya dura quinze dies i és difícil que ens empassem els qui penquem que hi hagi 360 excuses per a les 360 hores dels quinze dies. Perquè avui fins i tot es pot treballar des de casa escrivint – se suposa que tot càrrec d’un partit en sap o si no en sap molt se li pot corregir el text -. També es poden fer trucades – el telèfon continua sent molt efectiu -. Es poden organitzar actes, posar paperetes dins els sobres i altres tasques que es veu que només ens toca fer als pàries de la terra que treballem perquè ells no es despentinin (descarreguem furgonetes, pengem cartells per aquests fanals de Déu i ells continuen dormint les seves hores).
N’hi ha que per si cola, adopten tàctiques específiques que a mi em diverteixen molt. La més sofisticada és marxar de cap de setmana, buscar un acte que es faci a la comarca de destinació, fer fotos i enviar-les amb el comentari: “estic fent campanya a..”. I és que hi ha gent que se les pensa totes. Però sense recórrer a tanta sofisticació, l’acció a més habitual és anar a un acte qualsevol, ja sigui míting o una carpa o enganxada de cartells, donar un tom, saludar els qui suen i penquen i si hi ha un dirigent al qual cal fer-li la pilota no és que sense salutació i marxar al cap de poc amb qualsevol de les excuses esmentades més amunt. Això sí, no pot faltar la foto (selfie també serveix) que després es penjarà a les xarxes per intentar que l’engany encara coli millor.
El que pensem – els qui treballem – és que qui tot i ocupar un càrrec (on l’hem posat la resta de mortals, per cert), no treballa a una campanya, no compleix el seu deure contret amb els ciutadans, explota les persones que sí que ho fan perquè s’aprofiten del seu treball i demostra molt poca sensibilitat. I ens preguntem si deuen pensar que als i les qui penquem ens agrada treballar, donar la cara per ells i elles, sacrificar-nos quinze dies de la nostra vida. O si som persones viciades o addictes que requerim tractament. Doncs ja els dic que no, que ni som persones tarades, que també ens costa moure el cul del sofà i protestem quan sortim de casa.
Ara, també han de saber que quan som a la feina parlem d’ells i elles, dels qui no hi són, lamentem que si fóssim més gent, els resultats millorarien. Treballem per la gent i si quan més s’ha de fer fugim, aquesta actitud parla per nosaltres mateixos. Però a continuació riem i diem que ens ho passem teta treballant perquè ens sentim partícips d’una mateixa lluita i perquè forgem una amistat assolida en hores i hores d’altruisme en comú. Això puc assegurar que és el més gratificant. I afirmem cada dia que un partit d’esquerres és un partit de lluita, de treball i de sacrifici.
Si he escrit aquest article, és perquè quedi per la Història. Perquè d’això no se’n parla mai i en algun lloc havia de constar. Ho escric sense amargor, us ho puc ben assegurar. A aquestes alçades, molt poques coses em pertorben i aquestes molt menys encara. En el meu activisme social treballo en allò que em sembla que és la meva obligació moral i cívica. Des que vaig deixar de tenir un càrrec públic, he participat en tres campanyes i en totes elles he treballat cada dia – les xarxes i les hemeroteques ho demostren – i no és cap mèrit en absolut. Simplement és compromís que un dia vaig adquirir i que mantindré sempre i en el cas de la política, només retorno una petita part del molt que m’ha donat el meu partit.
I no puc estendre’m més perquè he de fer la meva feina i la dels i les qui no la fan però que és necessària perquè les dones i els homes de les nostres comarques tinguin tots els elements de judici necessaris per votar lliurement el proper dia 26. I si ho fan pel meu partit, encara millor.
Xavier SABATÉ
REDACCIÓ
