No sé què pensar ni tampoc què dir. No sé què fer.

Per un moment vaig pensar que tot aquest malson es podia acabar aviat, però estava ben equivocada.

Encara recordo aquell dia quan ens acomiadàvem per segona vegada, plens de tristesa, amb llàgrimes als ulls. Només volia plorar, cridar i sortir corrents. No m’agraden els comiats i encara menys quan el retrobament és incert i segurament més llunyà del que jo voldria. És una sensació horrible, i ja l’he viscuda dues vegades.

Em pregunto per què, per què ens castiguen d’aquesta manera? Per què a nosaltres? Per què tanta injustícia?

Aquestes preguntes no deixen de repetir-se dins el meu cap intentant trobar alguna resposta. Però és impossible, tot això no té cap sentit.

La tristesa, la ràbia, els nervis i la impotència intenten apoderar-se de mi; però una vegada, algú especial em va dir: “Somriu, perquè el somriure és la millor arma de l’indefens i dona esperança a aquells que es veuen vençuts”. Aquestes paraules aconsegueixen d’alguna manera tranquil·litzar-me, respiro, tanco els ulls i em dic a mi mateixa que tot acabarà bé.

Papa, ja fa més d’una setmana que ens van tornar a separar. No hi ha dret. Et trobo molt a faltar, tot és molt diferent sense tu.

Els matins són silenciosos. Enyoro despertar-me amb les notícies de RAC1 que escoltaves mentre et vesties, enyoro l’olor dels teus cafès matiners, enyoro el teu crit de “Espavila, Marta!!! Que tornaràs a fer tard!!!”,  enyoro els teus atacs de riure explicant històries o veure’t com te’n rius de mi després de fer-me alguna de les teves bromes, enyoro les nostres tardes de diumenge mirant les pel·lícules que tant ens agraden, enyoro les nostres discussions, enyoro les notres xerradetes abans d’anar a dormir, enyoro els teus “bona nit, perquè t’estimo”. Ara tot això ha desaparegut perquè tu no hi ets.

Cada nit, abans d’anar a dormir escolto Que tinguem sort de Lluís Llach i My way de Frank Sinatra, són dues de les teves cançons preferides, em recorden els viatges amb cotxe que fèiem els quatre.

Ara he d’acostumar-me a veure’t dues simples hores al mes.  Però per arribar a Estremera, hauré de seguir fent  un viatge de moltes hores, passar per tots els controls de seguretat,  travessar un llarg passadís que porta fins  a un pati, i arribar a una petita sala on esperem el crit de “familia de Turull i Negre, sala 1”. Tot això  per una vegada al mes per poder-te abraçar i parlar amb tu sense cap vidre de seguretat al mig.

Aquest Sant Jordi compraré tres roses, dues vermelles per la mama i la Laura i una groga per tu. Per l’aniversari de la Laura, pels seus 21 anys, li faré l’abraçada i el petó que tu li hauries donat.  A Josa de Cadí pujaré de nou el Pas dels Gosolans, -la muntanya que et va ensenyar a estimar l’avi, la mateixa que tu m’has ensenyat a estimar-  i en el pic més alt hi posaré un llaç groc, per a tu i per a tots vosaltres.

Papa, és difícil i injust, però aquí estem bé. Una de les coses que m’has ensenyat des de petita és a ser més forta cada dia i avui prenc consciència que ho sóc. Però sobretot, cuida’t tu i recorda que no estàs sol. Tant tu com tota la resta (Josep, Raül, Oriol, Quim, Carme, Dolors, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart) teniu un poble al darrere.

Ningú no pot saber el temps que estareu privats de llibertat, però et prometo  que el dia que siguis de nou  a casa tornarem a asseure’ns a parlar sense pressa, tornarem a fer dinars amb amics i família que es converteixen en sopars, tornarem a pujar a Josa i passajarem per cada una de les  muntanyes que l’envolten.

En definitiva, tornarem a somriure.

Aviat ens abraçarem de nou, però aquesta vegada, les  llàgrimes seran de felicitat.

T’estimo.

La teva filla petita,

Marta TURULL

 

Categories: OPINIO

Leave a Reply