REDACCIÓ
Bon vespre, autoritats, no les anomenaré totes perquè són moltes i no em voldria descuidar ningú; però permetin-me que faci una excepció amb el rector de la Universitat Rovira i Virgili, el senyor Josep Anton Ferré, a qui aprofito per donar les gràcies per acollir-nos avui a casa seva.
Bon, vespre companys, companyes, a tots vostès moltes gràcies per ser aquí.
És habitual que els agraïments vagin al final, com la cirereta del pastís, però m’agradaria que aquest fos avui el primer missatge. Gràcies per la companyia en l’inici d’aquesta tasca, gràcies per l’escalf humà i d’amistat, que això representa. Gràcies per aquest missatge implícit que diu “som amb tu” o, si més no, que em dóna la benvinguda amb respecte des de posicions no coincidents, però sí amb un sentit institucional que ens honora col·lectivament.
Gràcies, més especialment, a dues persones que són aquí; el Vicepresident Oriol Junqueras, per la confiança personal i pel gest de la presència, que va més enllà de l’estricte protocol; i també el meu antecessor, en Quim Nin, qui em passa el testimoni. I també, és clar, gràcies al treball social i de l’emancipació de la classe treballadora; ho va fer la Generalitat republicana, amb les lleis d’igualtat de la dona, en la creació d’eines contra l’atur forçós, o en la introducció de moderns instruments de democràcia local, avançats al seu temps.
La història de Catalunya també és això, no hi renunciem, i ens en sentim hereus.
Aixequem castells que tenen unes arrels profundes.
Com ens diuen les paraules de Montserrat Abelló: Plantar sobre la terra els peus. Ja no tenir por. Sentir com puja la saba, amunt, amunt. No tenim por, i pujarem amunt, molt amunt. Ens en sentim hereus, d’aquesta història. Fins i tot directament.
Si em permeteu la referència personal, ho he pogut viure en primera persona, a casa. El meu avi, Josep Peris, va mantenir el caliu dels ideals de progrés i de país en la llarga nit del franquisme, i els va saber transmetre a fills i néts. No som una moda ni un accident, som gent que ve de lluny i, sobretot, gent que vol anar molt més lluny.
Anar més lluny, i anar-hi tots. No deixar ningú al marge. No avancem si no avancem tots. No progressem, com a país, si no progressem tots. No volem canviar per canviar, no volem canviar el continent, si no és condició indispensable per a canviar el contingut.
L’assoliment d’estructures d‘estat, de les mateixes estructures que tenen els estats del nostre context que és l’Europa occidental, no es fa per caprici, sinó pel convenciment que és imprescindible. És la única via per a tenir les eines necessàries per a poder transformar la realitat.
Una realitat amb molts matisos, amb molts colors, que no podem agafar a benefici d’inventari, no podem fer la tria i dir això sí i això no, i amagar sota la catifa allò que no ens agrada. Una realitat dura, amb molta gent que pateix. Vam tenir la tristíssima notícia de registrar la primera víctima de violència de gènere del 2016 a Catalunya.
Tenim els casos, per tots coneguts, de destruccions de llocs de treball que enfosqueixen un panorama que necessitem més clar i lluminós. Tenim gent amb problemes per a continuar una tasca necessària com és la de pagès, imprescindible per a la continuïtat de la terra, del paisatge, de l’alimentació, i d’una de les cares de la identitat com a país. Hi ha famílies amb tots els seus membres sense feina, famílies que perden la seva llar, en un país amb cases sense gent i gent sense cases. Tenim canalla que depèn del menjador escolar per assegurar uns mínims d’alimentació. I tenim, una lentitud exasperant -de vegades la simple paralització- d’infraestructures bàsiques, i també un sobrepreu de l’energia que dificulta la competitivitat i, a la llarga, la supervivència, del teixit industrial. Tenim problemes, doncs, i més que no he citat, i sobretot un problema real de fractura social, de desestructuració, entre els qui se’n surten i els qui queden enrere. Aquesta fractura és la més greu.
No puc, ni vull, fer promeses, ni generar falses expectatives. Sóc conscient de les possibilitats reals que té la delegació del Govern, i de les que té realment el Govern de Catalunya. Però com m’he compromès a l’inici d’aquest acte vinc disposat a suar la camisa i a fer-ho de manera honesta, compromesa i sensible amb les dificultats socials. Com va dir algú, ens hi deixarem la pell.
De fet, abans i tot de prendre possessió, una de les primeres trobades que vaig tenir, ja va ser amb motiu d’una d’aquestes destruccions d’ocupació. Aquesta és una prioritat claríssima, perquè cal fer política social, i el treball, el treball digne, és la millor de les polítiques socials. I és per això, per a poder revertir aquesta situació i poder-ho fer bé, que volem les eines, volem construir un nou país, que pugui donar respostes vàlides, útils, a les necessitats de la seva gent. Volem assumir la responsabilitat i exercir-la, i no acceptem que ens la retreguin els mateixos que ens neguen els instruments per a treballar.
Però, com he dit, la realitat té molts matisos. La realitat també és una posició privilegiada dins l’arc mediterrani que ens hauria de connectar amb els grans centres europeus, si tothom fa la seva feina en matèria d’infraestructures. El Camp de Tarragona no és només la segona àrea metropolitana de Catalunya, sinó que és una àrea geogràfica rica en molts aspectes i depèn de tots nosaltres que ho sapiguem aprofitar.
Disposem d’una Universitat referent, que juntament amb els seus parcs tecnològics i científics, lidera la recerca i el coneixement al territori.
Tenim un sector industrial i energètic en constant evolució i progrés. Amb el complex petroquímic i el Port de Tarragona com a principals motors de creixement.
Podem presumir d’un turisme de qualitat i amb segell propi; des de l’oferta de referència de Port Aventura i el futur complex de Ferrari Land, passant pel Patrimoni romà, la ruta modernista, fins a arribar a l’enoturisme, la ruta del Cister o el Museu de Pau Casals. Sense oblidar projectes que tenim en camí com el Museu Casteller de Catalunya, a Valls.
Ens nodrim de la feina incansable dels autònoms, de les petites i mitjanes empreses, que donen vida i riquesa a les nostres comarques.
Tenim un sector agrari, que malgrat les dificultats, segueix generant activitat i protegint el territori. I ho fa a més, amb molta qualitat, com ho demostren el conjunt de Denominacions d’Origen i identificacions geogràfiques protegides que tenim al Camp de Tarragona.
I posseïm un teixit educatiu, associatiu i cultural que és l’ànima de les nostres comarques.
La realitat també és tot això, i és un valuosíssim punt de partida, un extraordinari potencial per a un futur millor per a tothom.
Acabaré com he començat, agraint-vos el vostre suport, el vostre escalf, avui i a partir d’avui, en la meva feina.
Estic segur que ens en sortirem, perquè ens en sortirem tots!
Moltes gràcies.
Òscar PERIS
Delegat del Govern a Tarragona
REDACCIÓ
