REDACCIÓ
Molta gent, tot ple. La majoria amb cabell blanc (qui té sort de tenir cabell, es clar), moltes panxes crescudes degut a l’acumulació dels anys i ulleres, moltes ulleres de tant llegir o per la vellesa, a saber. Pocs joves, però n’hi han.
Pujant les escales veig el nom d’en Millet, fins i tot el Restaurant porta el seu nom. Què haurem de fer? Em pregunto.
Oh, perdó, us parlo del Palau de la Musica Catalana, aquell lloc emblemàtic; sí, aquell lloc on en Pujol va llençar octavetes; sí, aquell lloc on el partit d’en Pujol va llençar diners cap a les butxaques, o caixes del partit. Tant si val!!.
I us parlo del concert d’en Raimon. Imperdonable l’oblit.
Vaig al galliner, que no té res a veure amb les gallines, però sí amb els “de la cuchara”, o els que som despistats i esperem a comprar l’entrada a darrera hora. Mai se sap!. No hi havia estat mai al galliner, però la visió des d’allà dalt és esplèndida.
El Palau es veu immens, majestuós i reforça encara més el seu significat cultural, i entens el perquè de moltes coses d’aquell lloc: el patrimoni, l’escalfor de la sala, la visió de les seves pintures i els seus símbols. Tot es veu diferent des de tan amunt. I m’agrada. Llàstima que el protagonista es vegi tant petit, però m’és igual, és en Raimon i la sonoritat del lloc et permet escoltar-lo fins i tot millor que al pati de butaques.
Feia molts anys que no veia en Raimon en directe. Potser masses, diria jo. La seva veu s’ha endolcit, ara sona com més tendra, més harmoniosa fins i tot. Deuen ser els anys i la maduresa. La musicalitat de les cançons és més suau, mantenint la força de sempre. Difícil d’aconseguir, però possible vist el que he vist.
Tinc la impressió que molts dels que érem allà hem viscut el procés d’en Raimon de la mateixa manera que ell: indomables, rebels inconformistes, fins i tot revolucionaris. Ara som més pensadors, més crítics no només amb la societat que ens toca viure, sinó amb nosaltres mateixos. És una mica allò que ens anàvem a menjar el món i… bé, ja sabeu: decepcions. No és això companys, el vent passa molt de pressa, seguim sent d’aquests món per molt que tossudament ens revelem. Seguim aixecant el puny, seguim sense creure amb les pistoles i som conscients del silenci no resignat d’on venim.
Ara però, aquestes lletres ens fan deixar anar una imperceptible llàgrima damunt les galtes, no per ràbia, no per desesperació, sinó perquè ens omplim de records. Pensem en companyes i companys que ens han deixat pel camí, o aquells que fa temps que els hem perdut de vista i que cridaven amb nosaltres i amb en Raimon el conegut “No, jo dic NO” .
En canvi pels joves… ah els joves. Al meu costat, una noieta aplaudia amb un gran somriure als llavis. Els seus ulls eren d’esperança i d’il·lusió. Aplaudia tant fort com aplaudeixen els nens quan van a un circ i veuen per primer cop un lleó, o un trapezista o una domadora de tigres descarada…o un pallasso. Què son els cantautors sinó pallassos seriosos?
Ara els que ja tenim certa edat ens emocionem amb les fantàstiques cançons d’amor del cantant de Xativa: Com un puny, Parlant-me de tu, o un Veles a Vent que ens transporta a un lloc màgic ple de passat i de futur. Deu ser la maduresa, o potser tot és més senzill i simplement enyorem amors. Ai, aquelles xiquetes i els nostres primers amors!
Hem crescut amb en Raimon i amb les seves cançons. I segurament la noieta del meu costat també ho farà. Segurament d’un altra manera, amb altre concepte, amb una altra lectura de les seves cançons. I ho prefereixo així… o no. Qui sap!
Jordi SOLÉ F.
Regidor del PSC a l’Ajuntament de Torredembarra
REDACCIÓ
