Crec que ningú pot estar satisfet amb els resultats del 21-D. L’embolic és de tal magnitud que és impossible resoldre’l a les urnes. Cal diàleg, responsabilitat, generositat i sentit d’estat. Ara mateix, no hi ha lloc per a personalismes barats. És el moment de fer política amb majúscules. Cas contrari, serà molt difícil treure el país del pou on està ficat des de fa (massa) temps. El resultat electoral del 21-D ha deixat un sabor agredolç en pràcticament tots els partits. Tots han guanyat i tots han perdut i, ha quedat clar que l’independentisme ha perdut pistonada. Dels resultats electorals podem interpretar que la majoria vol que continuï el «processisme».

Els independentistes no tenen una majoria folgada per formalitzar la República. Hauríem d’evitar que ens tornin a vendre gat per llebre. No permetem que ens tornin a enganyar. Prou de discursos màgics i de falses promeses. Molt a contracor, crec que Catalunya encara no és independentista. O, almenys, no té (encara) maturitat per independitzar-se. Crec que vam voler córrer massa i vam pecar d’innocents. O potser no vam tenir en compte la força i el múscul de l’estat. Ens vam equivocar en els timmings i en la manera d’arribar-hi. Era impossible assolir l’objectiu independentista sense diners, l’únic que pot fer prosperar un país sense exèrcit. L’estat espanyol no donarà treva i continuo pensant que farà el possible per evitar que Puigdemont i Junqueras siguin el president de la Generalitat. La guerra del desgast serà duradora i ferotge. L’estat i el bloc del 155 no tenen pressa. Els independentistes, sí. El problema és que, davant de la unitat dels constitucionalistes’, els republicans no tenen un discurs sòlid i un full de ruta capaç d’engrescar. El simulacre del referèndum de l’1 d’octubre, diguem la veritat, no ha servit pràcticament per a res. L’únic que va ajudar a donar visibilitat al procés va ser la brutal violència policial contra civils. Res més. L’únic que hem aconseguit és «conviure» forçosament amb l’article 155, veure com l’estat decapita dos partits polítics i dues associacions civils i lamentar l’empresonament d’alguns consellers. És difícil lluitar contra un estat a qui no li fa vergonya de ser titllat de repressor i un Tribunal Constitucional que és més polític que expert en justícia. És difícil jugar, diguem-ho així, quan l’àrbitre defensa només els interessos d’una part.

El resultat de les eleccions no aporta llum al túnel on estem atrapats ni solucions coherents i convincents al conflicte. No serveix enfrontar-se a l’estat o a la justícia. Els hem de combatre cos a cos i no en paradors diferents. No veuria amb bons ulls que Catalunya fos governada per un president telemàtic, tot i que, insisteixo, no està fugit. Està exiliat. Sí, exiliat. Si fos un pròfug, la justícia espanyola el reclamaria i n’exigiria l’extradició, Curiosament, no és així. Puigdemont és un home lliure de cara al món. A Espanya, un delinqüent perillós.

Doncs bé, opino que l’estat i el PP (que ha perdut 7 diputats al Parlament de Catalunya) hauran de fer un esforç per dialogar i deixar de banda la política del «més, que tu pots» de Ciutadans. La solució ha de ser política i no judicial. Si no és així, la (mala) relació entre Catalunya i Espanya i el mal rotllo entre espanyols no s’acabarà mai. Ha arribat l’hora de fer política i cadascú ha d’assumir les seves responsabilitats.

Rajoy ha d’asseure’s a parlar i acceptar, sense complexos, els resultats del dia 21-D i Puigdemont ha d’assumir les seves responsabilitats, deixant, per fi, de fer passar amb raons i de provocar inestabilitat. Amb això no vull dir que el president Puigdemont ha de tornar a Catalunya i lliurar-se a les autoritats judicials (assedegades de venjança). Vull que desfaci el nus i que faci el que hagi de fer. Aquest embolic no pot continuar. No podem –amb estridències i ocurrències vàries– posar en joc el futur de tot un país. Hem d’aconseguir que els partits independentistes tinguin força al Congrés dels Diputats i poder, així, exigir un canvi de les lleis que són anticatalanistes i un Tribunal Constitucional que s’ha convertit en el braç armat del govern de Rajoy. La batalla la guanyarem democràticament i a Madrid, evitant que un altre partit anticatalanista qualsevol assumeixi les dèries d’un estat que, a hores d’ara, pateix serioses deficiències democràtiques i on la separació de poders és qüestionable.

Com deia, els catalans, després de les eleccions del 21 de desembre, han deixat clar que la independència haurà d’esperar i han optat pel «processisme». O sigui, cal continuar esforçant-se –potser a través d’una majoria al Congrés dels Diputats– per recuperar el poder i la dignitat de les institucions catalanes. No podem adormir-nos, però hem vist que davant la violència i la repressió de l’estat, tenim totes les de perdre. Com a poble persistent i enginyós, estic convençut que sabrem trobar la clau per sortir d’aquest forat. El poble ja ha demostrat que sap estar a l’altura, ara cal veure si els polítics, amb una mica de generositat, posen fi d’una vegada per totes a aquest malson. Ara és el moment d’aparcar els personalismes i de demostrar que estimem Catalunya. En serem capaços?

Ricard CHECA
Periodista

 

Categories: OPINIO

Un comentari so far.

  1. jaja ha dit:

    2 coses. en españa hay separacion de poderes y Puigdemont no es un exiliado, es un prófugo.

Leave a Reply