VISITA A L’INTERIOR DEL POU SENSE FONS DE LA PRESUMPTA CORRUPCIÓ

Un dia després de la declaració de l’alcalde, Josep Fèlix Ballesteros davant del jutge pel cas Inipro, l’equip de govern socialista ha obert les portes del que queda de l’aparcament de Jaume I en dues visites programades, la primera en sessió matinal per a periodistes (que havien demanat reiteradament poder-hi accedir) i la segona de cara a la tarda per als regidors del tots els grups que tinguin curiositat per veure les entranyes d’un forat negre que presentarà una factura pel cap baix de 30 milions d’euros als tarragonins (en un principi estava previst en 4,5 milions). La intenció, en aquest darrer cas, és la de buscar consensos al plenari sobre què s’hi  pot fer en un pou de merda física, moral i política de dimensions còsmiques.

El resultat, que vindria a ser un intent de donar a entendre quin és el cas de corrupció per excel·lència que ha patit la ciutat, ha estat de traca i mocador. Perquè l’accés a aquest atac megalomaníac de diners llançats a la brossa certifica que algú va aixecar la camisa als contribuents tarragonins. La impressió és d’un munt de ferralla que ja era inútil abans de paralitzar-ho tot per ordre judicial. Cotxes desballstats i en estat de descomposició, que són proves pericials pel que sembla, són visibles ja a la planta de superfície, porta d’entrada a un entramat de quatre nivells de profunditat que acull dues sitges a dreta i esquerra per on pujaven i baixaven els vehicles de forma automàtica per distribuir-se en l’interior de què algun cinèfil titllava de Nostradamus, en referència a la nau d’Alien.

Només va ser utilitzat un cop, que es recordi. Va ser quan l’alcalde Joan Miquel Nadal hi va portar el seu Audi davant la premsa de l’època i va esperar deu minuts perquè el procés mecànic de posar-lo a lloc acabés satisfactòriament. La pregunta que ja es feia llavors, és a dir, quin avantatge “intel·ligent” en trauríem d’esperar gairebé un quart d’hora per a treure el cotxe d’un aparcament amb 500 places en cas de dates com les Festes de Santa Tecla, continua xiuxiuejant als visitants mentre recorren les bigues plenes d’humitats i les runes del que sembla el búnquer de la Cancelleria del Reich.

I funcionava amb dièsel…
La visita, per la qual els periodistes han hagut designar un document previ similar al d’un testament, permet descobrir ampolles d’àcid sulfúric destinat a subministrar les bateries inertes damunt d’una taula
envoltada de brossa i tenir una idea bàsica del funcionament (presumpte) de la cosa. Els carros que es movien sobre rails i que es posaven sota l’estructura, l’aixecaven i permetien recollir els vehicles dels ascensors gràcies a un sistema de rodatge funcionaven amb dièsel. Dit d’una altra manera, emetien contaminats i no permetien l’entrada al recinte de cap operari si no era amb un vestit amb bombona d’aire. I això quan les peces encaixaven, i sempre i quan no haguéssim de recuperar els vehicles situats a la part superior dels contenidors, donant inici a vibracions de tota l’estructura.

El dipòsit de dièsel no es va acabar instal·lant, però sí el sistema antiincendis, dos grans tancs d’aigua i pols que havien de funcionar tot el dia impulsats per tres motors de vaivell i de sorollem no gaire agraït pels veïns de cara a poder omplir d’escuma tota l’estructura fins el sostre en cas d’incendi. “I si fem la festa de l’escuma en plan Pachá–Ibiza?”, era un dels comentaris irònics que han acompanyat tota la visita de cara a donar-li una utilitat. I no ha estat l’únic. El cost de retirar-ho tot peça a peça no està avaluat, però és tan desbaratat com la idea en el seu conjunt. Potser seria millor deixar-ho tal com està per a què “la Tarraco Film Office ofereixi l’espai per a produccions cinematogràfiques”. De terror, és clar…

J.S.